Jamie Cullum, Palau de la Música Catalana

(All photos by Ricard Cugat)

El retorn de PalauJazz

Michel Camilo, un volcà al piano que torna amb el seu trio a Barcelona després de set anys d'absència.

• El cicle de primavera PalauJazz, concentrat en una semana, farà vibrar els amants del gènere de tots els estils. 
• Una festa popular el diumenge 9 de maig a la plaça del Palau a càrrec dels Barcelona Swing Serenaders inaugura una sèrie de luxe amb Michel Camilo, Chris Potter i Fly

El diumenge 9 de maig serà la primera data del cicle PalauJazz al Petit Palau. Serà un matí de festa popular en una plaça que és un dels actius més estimulants del Palau de la Música. Els Barcelona Swing Serenaders és un quartet barceloní que proposa un repertori basat en els anys 20 i 30 del segle passat, arrelat a Nova Orleans i sovint inspirat en noms clàssics com ara Louis Armstrong, King Oliver, Duke Ellington, Count Basie i Django Reinhardt, el cèlebre guitarrista manouche de qui aquest any se celebra el centenari del naixement. El concert, gratuït, permetrà escoltar música en un racó únic, la plaça del Palau, fent al mateix temps un vermut.

Larry Grenadier, Mark Turner i Jeff Ballard, Fly, el trio que fa sentir gelosia al mateix Brad Mehldau (foto: Lourdes Delgado).

El mateix diumenge acollirà el primer concert al Petit Palau, a càrrec del trio Fly, format per la secció rítmica de Brad Mehldau –Larry Grenadier i Jeff Ballard– i el saxofonista tenor Mark Turner. Amb dos enregistraments publicats, el segon a la influent discogràfica ECM, Fly està considerat un dels trios cabdals del jazz contemporani. El mateix Mehldau, que va escoltar el trio per primera vegada el 2004, reconeix que va sentir “un cop de gelosia, perquè tenen el seu propi llenguatge, toquen d’una manera poderosa i confiada, i al mateix temps són ben elegants en la seva identitat”.

Tres dies després, el dimecres dia 12, el Petit Palau acollirà un dels indiscutibles volcans pianístics del jazz contemporani, Michel Camilo, que torna a Barcelona amb el seu trio després de set anys d’absència. El pianista dominicà presentarà un programa encarregat pel famós club Blue Note de Nova York, The Best of Michel Camilo, que recorre tota la seva carrera. Charles Flores al contrabaix i Cliff Almond a la bateria completen el trio.

Chris Potter, una referència del saxo (foto: Ricard Cugat).

Finalment, el divendres dia 14 el Petit Palau acollirà un dels saxofonistes més influents del jazz contemporani, Chris Potter, i el seu quartet Underground. Considerat “el saxofonista més absorbent de la seva generació”, Potter compta amb un dels quartets més estables i poderosos del jazz contemporani, amb Adam Rogers, Nate Smith i Fima Ephron.

PalauJazz està organitzat per la Fundació Orfeó Català – Palau de la Música Catalana, i compta amb la direcció artística i producció executiva de The Project.

Aquest és el programa complet:

Diumenge, 9 de maig

BARCELONA SWING SERENADERS

Plaça del Palau. Concert gratuït

12.30 hores

Oriol Romaní, clarinet

Òscar Font, trombó

Albert Romaní, guitarra

Queralt Camps, contrabaix

Diumenge, 9 de maig

FLY
Petit Palau

30 euros

20.00 hores

Mark Turner, saxo tenor

Larry Grenadier, contrabaix

Jeff Ballard, bateria

Dimecres, 12 de maig

MICHEL CAMILO TRIO

The Best of Michel Camilo

Petit Palau 
48 euros

20.30 hores

Michel Camilo, piano

Charles Flores, contrabaix

Cliff Almond, bateria

Divendres, 14 de maig

CHRIS POTTER UNDERGROUND QUARTET

Petit Palau 
30 euros

20.30 hores

Chris Potter, saxo tenor


Fima Ephron, baix

Adam Rogers, guitarra


Nate Smith, bateria

L'univers Conte

Paolo Conte va tornar divendres passat a Catalunya. Convidat pel Festival de la Porta Ferrada (que ja ha expressat amb apassionat entusiasme la seva intenció de repetir amb Conte), el geni d'Asti va oferir, sens dubte, un dels millors concerts de l'estiu. Venia feliç, perquè el seu últim concert a Venècia, acompanyat per una orquestra simfònica, havia tingut un resultat artístic més que notable: contràriament a d'altres orquestres simfòniques amb les quals ha col·laborat, els músics de La Fenice de Venècia coneixien de memòria tot el seu repertori i, per tant, la seva interpretació anava més enllà de la lectura de les partitures (sí, algun dia s'haurà de portar aquest experiment a Catalunya; ¿algú coneix una orquestra simfònica que pugui ser ben contiana?). I a més a més, li havia agradat l'escenari de l'Espai Port: "No he tocat mai acompanyat de gavines…".

Paolo Conte al Palau, l'octubre del 2007, en la inauguració del 39è
Voll-Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona (fotos: Ricard Cugat).

Més enllà de les etiquetes que tant agraden als autoanomenats puristes, Conte cavalca per diversos generes per oferir una veu única i pròpia, el seu univers, on hi caben naturalment el jazz, els aires de cabaret, la música de cambra, alguns accents klezmer i moltes altres coses; el resultat és una cançó d'autor de collita pròpia, diferent i única.

¿Diferències amb el Conte del 2007? Sobretot, un cert regust pel temps d'adagio, que dóna vida nova als arranjaments. Un exemple obvi: el diàleg entre el bandoneó de Massimo Pitzianti (també a càrrec de piano, teclats, acordió, clarinet i saxo baríton) i el violí de Piergiorgio Rosso a la primera interpretació de Via con me: amb el seu decrescendo van aconseguir un silenci esfereïdor. El temps es va parar a Porta Ferrada en aquell moment. Van ser segons d'una profunditat i d'una emoció inusuals.

Importantíssims, és clar, els músics en l'orfebreria contiana: a banda dels dos ja esmentats, Daniele di Gregorio (piano, bateria, marimba); Jino Touche (contrabaix i guitarra); Daniele Dall'Omo (guitarra; amb Rosso l'únic que no canvia d'instrument); Claudio Chiara (contrabaix, teclats, acordió, flauta i saxos alt i baríton); Luca Velotti (saxos soprano, tenor, alt i baríton, i clarinet), i Lucio Caliendo (oboè, fagot, percussió, teclats). Una orquestra de cambra precisa i delicada, capaç de convertir una cèl·lula melòdica o rítmica en un devessall d'emocions. Sense oblidar-nos dels col·laboradors a l'ombra de l'univers de Conte: els tècnics de so i llums que treballen amb ells des de fa anys. Bravo, bravissimi.

El repertori, com sempre, una antologia dels seus clàssics amb algunes aportacions –tres– del seu últim disc, Psiche. Un Conte en temps d'adagio, de crepuscle joiós (sempre ens queda la ironia dels textos), depuradíssim, fi. Els temps lents descobreixen i multipliquen la virtut dels arranjaments, i fins i tot hi ha espai per més d'un solo. Un univers ple de referències, però insubornablement propi. "Maestro, ¡quin concert que ha fet!", li diem un cop acabada la nit de màgia. "¿Li ha agradat? –contesta–. Doncs ja ho sap: quan vulgui tornem al Palau." Aviat, sens dubte. No ens en podem estar de Paolo Conte.

Aquestes van ser les cançons escollides d'una nit inoblidable:

Il quadrato e il cerchio

Sotto le stelle del jazz

Come di

Alle prese con una verde milonga

Bartali

Bella di giorno

Gli impermeabili

Gioco d'azzardo

Lo zio

L'amore che

Velocità silenziosa

Madeleine

Dancing

Chiamami adesso

Via con me

Max

Diavolo Rosso

Eden

+ Cuánta pasión

+ Via con me (repetició)