Wayne Shorter, viajehacia lo desconocido

Grande entre grandes, Wayne Shorter (foto: Ricard Cugat)

Hoy, 25 de agosto, Wayne Shorter celebra su 76 cumpleaños. Ha sido un año intenso para el saxofonista, que empezó en diciembre del año pasado con un fabuloso concierto en el Carnegie Hall que sirvió para festejar su 75 aniversario (he aquí la crítica en el Times de Ben Ratliff). Año que culminará en otoño con su regreso a los escenarios europeos y su único concierto en España, el 28 de octubre en el Auditori, inauguración del 41 Voll-Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona.

AllAboutJazz, que a partir de este año se incorpora como patrocinador mediático del festival de Barcelona, ofrece un estupendo perfil de Shorter, con múltiples enlaces a entrevistas, artículos de análisis y críticas de discos.

Como aperitivo, la epifanía, cómo descubrió el jazz en su ciudad natal, Newark:

Born in Newark, New Jersey on August 25, 1933, had his first great jazz epiphany as a teenager: “I remember seeing Lester Young when I was 15 years old. It was a Norman Granz Jazz at the Philharmonic show in Newark and he was late coming to the theater. Me and a couple of other guys were waiting out front of the Adams Theater and when he finally did show up, he had the pork pie hat and everything. So then we were trying to figure out how to get into the theater from the fire escape around the back. We eventually got into the mezzanine and saw that whole show -- Stan Kenton and Dizzy Gillespie bands together on stage doing ‘Peanut Vendor,’ Charlie Parker with strings doing ‘Laura’ and stuff like that. And Russell Jacquet... Illinois Jacquet. He was there doing his thing. That whole scene impressed me so much that I just decided, ‘Hey, man, let me get a clarinet.’ So I got one when I was 16, and that’s when I started music."

Como conclusión, su última frase del perfil, traducida a vuelapluma: "Estoy en un momento en el que sólo puedo decir «¡al diablo con las reglas!». Esto es lo que hago con la música ahora. A mi edad, no tengo nada que perder. Voy hacia lo desconocido."

¿Quién dijo que el jazz se muere?

Jazz al Parc

Finalment, el temps ens ha respectat i la Big Band de l'Esmuc ha pogut oferir la seva interpretació de la suite de Porgy and Bess aquest matí al Parc Central del Poblenou, un dels jardins urbans més exquisits que es poden trobar al món.

Les 580 cadires que omplien l'anomenada plaça de la Sardana del Parc Central del Poblenou no han estat prou per acollir totes les persones que s'hi han acostat, i unes 600 persones han vist el concert asseguts a la gespa o drets al voltant de les cadires. En total, unes 1.200 persones han seguit amb atenció aquesta suite de l'òpera de George Gershwin segons els arranjaments de Joan Albert Amargós i Lluís Vidal, tots dos presents a l'acte: el primer, és clar, dirigint, i el segon entre el públic.

Abans del concert s'ha plantat un arbre, un til·ler, que celebra les 40 edicions del Festival Internacional de Jazz de Barcelona (en la foto superior, d'esquerra a dreta: Francesc Narváez, regidor del districte de Sant Martí; Carles Martí, primer tinent d'alcalde de l'Ajuntament de Barcelona: Tito Ramoneda, president executiu de The Project i director del festival de jazz; Joan Roselló, director general de The Project, i José Sola, director general de l'empresa Tradebe, que donava suport a aquesta plantada).

D'aquesta manera, el festival ha fet bo el proverbi xinès (o la frase que alguns atribueixen al poeta cubà José Martí) que diu que a la vida s'ha de plantar un arbre, escriure un llibre (el llibre dels 40 anys) i tenir fills (en aquest cas, els fills adoptats de l'Esmuc, una generació que puja, segons els mateixos directius de l'escola, molt forta i convençuda de les seves possibilitats).

La festa del jazz ha començat: dijous que ve, en un Auditori ple de gom a gom –fins i tot es posaran cadires a l'escenari, per primera vegada en la història d'aquest recinte–, Juntos para siempre, el duo de Bebo Valdés, emperador de la música cubana, amb el seu fill Chucho.