Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris wayne shorter. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris wayne shorter. Mostrar tots els missatges

29 d’octubre, 2009

Wayne Shorter, en totes les llengües


Wayne Shorter rep la segona Medalla d'Or del festival de mans
de Tito Ramoneda, president de The Project (foto: Ricard Cugat)



Va tornar a ser una nit especial. Wayne Shorter, Danilo Pérez, John Patitucci i Brian Blade només es van queixar d'una cosa: que la seva estada a Barcelona fos tan curta (menys, ai, de 24 hores). L'Auditori va saludar amb entusiasme un dels grans creadors del jazz, un home de 76 anys que, lluny de sentir-se una relíquia, una llegenda, un mite (i podria ser tot això), surt a l'escenari cada nit a jugar-se-la amb els seus companys d'aventura.



Músics, patrocinadors, aficionats històrics del jazz (entre ells Albert Mallofré, cronista del debut de Shorter a Barcelona el 1967, i Josep Maria Bas, aficionat fidel que no va tornar la seva entrada quan el van informar que Miles Davis havia fugit), tothom va viure una nit especial. Hem demanat a diverses persones que hi van ser el seu testimoni. Fortunato Ceraso, director de l'Institut Italià de Barcelona; Greggory Crouch, cònsol general dels Estats Units; Pierre Raynaud, director de l'Institut Francès, i Álvaro Tomas, ambaixador de Panamà (el país d'origen de Danilo Pérez), han acceptat la nostra invitació i ens expliquen la seva experiència ahir a la nit. En cada una de les seves llengües. Italià, anglès, francès i castellà. Perquè la bellesa del jazz és universal.


Heus aquí els seus testimonis.





Uno degli ultimi monumenti del jazz
Auditori esaurito per un concerto di grande suggestione e perfettamente organizzato. Enorme attesa del pubblico, pienamente ripagata dalla qualità' musicale. Un Wayne Shorter essenziale, nella sua forma migliore, con una band praticamente perfetta, composta da musicisti piu’ giovani di lui (John Patitucci al contrabbasso, Damilo Pérez al pianoforte, Brian Blade alla batteria), solisti di chiara fama e grandissimo talento, affiatati dal lungo percorso fatto insieme.

Musica non sempre di facile ascolto ma sempre di grande profondità e densità espressiva.
Reazione del pubblico assolutamente entusiastica, per un musicista che non ha più bisogno di dimostrare nulla. Wayne Shorter, oltre a suonare divinamente i suoi strumenti, sax soprano e tenore, riesce a creare una magia inconfondibile, coordinando le esecuzioni e le improvvisazioni dei suoi musicisti, con una rara capacità di organizzare e ispirare la musica nel suo insieme. Uno degli ultimi monumenti viventi del jazz mondiale.


Fortunato Ceraso
Direttore Istituto Italiano di Cultura





Magic before our eyes
In jazz, every once and awhile, we are fortunate enough to witness a performance so special that we realize that something magical is happening before our eyes. The performance by Wayne Shorter at the Auditori last night was such a performance. As the audience watched and listened, it was clear that we were experiencing an artistic creation that had never existed before. I had the pleasure of talking with Wayne Shorter’s wife, Carolina, after the show. She attends virtually every concert he gives, and even she was amazed at the performance. The concert last night was truly one of the best jazz performances ever!

Greggory Crouch
Consul General
U.S. Consulate General Barcelona



Wayne Shorter est Grand!
Depuis 1982 et Weather Report sur les pelouses du Hampshire College Jazz Festival de Amherst Massachussets, je n'avais jamais recroisé Wayne Shorter. A cette époque, jeune étudiant français en stage aux Etats-Unis, je profitai, moi l'Auvergnat sorti de mon terrier, de l'ouverture que me promettait un voyage de plusieurs mois sur les campus américains, pour me construire une identité, une façon d'être.

Et je dois dire qu'à l'époque, ce concert de Weather Report m'avait considérablement impressionné sans pour autant que je puisse en écrire, en décrire la sensation d'envahissement qui m'avait saisi à l'époque.

Depuis rien ou presque côté jazz. Quelques jolis et coquets concerts au travers des désormais nombreux festivals qui ont sorti cette musique des caves enfummées de New-York pour envahir les auditoriums bourgeois de nos métropoles européennes. Et puis il y a eu un hier. Hier 28 octobre à 21 heures. Cette annecdote du Directeur du Festival qui nous rappelle, en quelques phrases pleines d'humour, le parcours extraordinaire de Wayne Shorter. Et puis un petit bonhomme à l'humour quasi britannique qui vient remercier le public avant de disparaître pour mieux revenir, flanqué d'une bande de gamins attardés pressés de nous raconter une de leur blagues préférées. Car Wayne Shorter ne s’exprime jamais aussi bien qu’au travers de sa musique.

Et là, je dois bien admettre que comme rarement face à une oeuvre musicale, je suis parti pour un voyage d'une pureté, d'un engagement, d'une beauté dont je dois dire qu'au petit matin du 29 octobre, je ne suis toujours pas revenu. Entouré de musiciens impressionnants de facilité, de liberté, de complicité, Wayne Shorter nous a livré, malgré une salle qui ne se prêtait pas forcémment aux confidences, un concert d'une immense intimité. Chacun des quelques 1500 spectateurs à eu SON histoire. Chacun d'entre nous a en effet pu lire une partition qui nous était confiée, à chaque femme et homme présents dans l'Auditori de Barcelone.

Car l’Art possède cette vertu qu'il vous fait voyager mais qu'il ne vous ramène jamais totalement de l'endroit d’où il vous a embarqué. Le voyage aller paraissait complexe, il était finalement d'une immense simplicité. Mais pour le retour, il vous fallait rentrer à pied. Cheminant entre croches et ricochets de votre mémoire pour essayer de vous reconstruire tel que vous étiez avant la collision, avant la rencontre.

Et c’est ce voyage de retour qui nous permettra d'infuser toujours et encore la force et les arômes d'une rencontre qui nous laissera bouleversés à jamais.

Et c’est ainsi que Wayne est Grand.


Pierre Raynaud
Directeur de l'Institut Français de Barcelone



Regocijo en el alma
Hoy un grupo entusiasta de panameños tuvimos la oportunidad de disfrutar al Wayne Shorter Quartet en L'Auditori de Barcelona. A lo largo de la noche, la energía que emanaba de los músicos, su pasión por el jazz y la alegría de nuestro compatriota en el piano llenaron nuestras almas de regocijo... La noche fue mágica...

Álvaro Tomas
Embajador de Panamá ante el Reino de España

27 d’octubre, 2009

Wayne Shorter, 1967




El 9 de novembre de l'any 1967, el trompetista Miles Davis va aterrar a Barcelona, on havia d'actuar el diumenge dia 12 amb el seu famós quintet (Ron Carter, Herbie Hancock, Wayne Shorter i Tony Williams). Va ser el famós primer concert de Miles al festival, en el qual el trompetista finalment no va actuar. A l'entrada, un full fotocopiat informava de la trista notícia, demolidora per l'organització, que va haver de tornar, es calcula, dos terços de les entrades que ja havien estat comprades.

Les llegendes sobre les raons de la fugida del creador de Kind of Blue són moltes i ben variades. De fet, com hem explicat al nostre llibre commemoratiu, el mateix Miles (sense esmentar Barcelona) en parla a les seves memòries, i també l'empresari George Wein (la persona que havia fet la contractació amb l'equip del festival de Barcelona) dedica una part de les seves memòries a l'episodi. Versions, és clar, divergents…


En qualsevol cas, Miles Davis se'n va anar sense dir res, ni als seus músics, que tampoc havien cobrat. Després d'intenses negociacions d'última hora, l'organització va aconseguir convènce'ls que sortissin a tocar sense el seu líder. Va ser el debut a Barcelona del Wayne Shorter Quartet.

La premsa de l'època, després de fer-se eco de la sobtada desaparició de Miles, va celebrar el concert com un dels millors del festival. A La Vanguardia, Albert Mallofré, per exemple, va escriure: «La actuación de estos músicos no fue un mero salir del paso sino que, sin el señor Davis, se libraron a una sesión de jazz verdaderamente creativa, interpretando música escrita por ellos mismos, y ejecutada a su gusto, entrelazando los temas unos tras otros sin interrupción con un fervor notabilísimo, hasta el punto de que tanto en el concierto de la tarde como en el de la noche tuvieron que ser avisados para que dieran fin a su actuación debido a lo avanzado de la hora, puesto que estaban lanzados en el estímulo de su labor de creación y perdieron la noción del tiempo». A El Correo Catalán, la firma J.[oan] de S.[agarra] destacava: «De este festival lo que más nos ha gustado ha sido The Miles Davis Quintet, sin Miles Davis» (també deia una mica després que Shorter li havia semblat «un músico muy estimable, pero nada más»). I a El Noticiero Universal, Carlos Marimón: «No era el conjunto que respaldaba a Miles Davis. Era un grupo de jazz liberado de una directriz y que se expresaban libremente».


Va ser un concert únic: aficionats com Josep Maria Bas, Alfredo Papo i Enric Vázquez, que hi van ser, recorden a l'uníson que, a pesar de la decepció de no veure en directe Miles, el concert va ser una meravella.

42 anys després, torna Wayne Shorter al festival de jazz de Barcelona.



21 d’octubre, 2009

Per què s'ha d'anar
al concert de Wayne Shorter


«Els concerts de Wayne són un baròmetre de l'estat del jazz, fins i tot de l'estat de salut de la humanitat. Ell és potser l'única llegenda viva del jazz que ha estat tocat per tantes grans icones del jazz –Prez, Bud, Bird, Blakey, Miles– i que encara té el poder prometeic de transformar la música d'avui.»

És una frase de l'excel·lent biografia de Wayne Shorter, Footprints, escrita per la periodista Michelle Mercier i publicada el 2004, poc després precisament del concert de Shorter a l'Auditori, dins del 36 Voll-Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona. No són paraules exagerades les de Mercier.

Wayne Shorter va debutar com a líder a Barcelona l'any 1967, al concert de clausura del segon festival de jazz. No havia de ser un concert del Wayne Shorter Quartet, no, sinó del quintet de Miles Davis. Però el trompetista va desaparèixer de Barcelona sense tocar, amb els diners cobrats i els músics penjats (la història està explicada amb detall al nostre llibre commemoratiu). Al final, però, els músics van acabar tocant com a Wayne Shorter Quartet, amb Ron Carter, Herbie Hancock i Tony Williams. I diuen els que hi van ser (hi tornarem aviat amb un post amb testimonis de persones que hi eren) que va ser un concert inoblidable, únic.

42 anys després, Shorter continua marcant la vida i els baròmetres dels autèntics aficionats al jazz. Amb 75 anys acabats de fer i celebrats l'any passat al Carnegie Hall, el saxofonista rebrà també la segona Medalla d'Honor del festival de jazz de Barcelona. Shorter no solament ha canviat el jazz, sinó també les vides dels que l'han escoltat.

Per això s'ha d'anar, dimecres que ve dia 28 d'octubre, al concert inaugural del 41è Voll-Damm Festival de Jazz de Barcelona.

13 d’octubre, 2009

Danilo Pérez, la aventura del momento


Danilo Pérez y Wayne Shorter, la mitad de un cuarteto sin parangón (foto: Ricard Cugat)


El pianista panameño Danilo Pérez es el primer entrevistado en español por el influyente sitio web All About Jazz. Éste es el inicio de la entrevista, firmada por el director artístico del festival de Barcelona, Joan Anton Cararach, asimismo director editorial de All About Jazz en castellano.


«Al otro lado de la pantalla (gracias, Skype), aparece Danilo Pérez (Pueblo Nuevo, Monte Oscuro, 1965). Sonriente, comunicativo, afable, interrumpe de vez en cuando la conversación para ir presentando a las personas que pasan por su despacho en el Berklee College of Music. El pianista panameño acaba de regresar a los escenarios tras una lesión en el tendón de Aquiles que lo tuvo en reposo casi medio año. Lo hizo en el pasado Detroit Jazz Festival, donde también se anunció que había firmado con la discográfica Mack Avenue, y ahora se prepara para la gira con Wayne Shorter, que le lleva a Europa del 27 de octubre al 14 de noviembre. Barcelona, el día 28, va a ser la única escala española del considerado unánimemente uno de los grupos faro del jazz actual, por no decir de la historia. Antes, el 15 de octubre, recibirá en Washington el Premio Legacy 2009 otorgado por la Smithsonian Institution.

"Wayne me ha enseñado a ir a sitios desconocidos," explica Pérez. "No hay principio ni final, la única constante es el cambio, ésa es una de las grandes lecciones que he aprendido con él. Que nuestra identidad no es estática, se va transformando, se va mutando." Pero las enseñanzas de Shorter no han sido sólo musicales: "No, claro que no. Hemos aprendido a celebrar la vida. He aprendido comunicación, respeto, discliplina. Uno toca como uno desea y sueña que sea este mundo. Me ha ayudado a ir más allá de la misma música, en mi compromiso social. Si uno tiene esta oportunidad, es un compromiso de por vida."»

La continuación, aquí.

09 de setembre, 2009

John Patitucci a AllAboutJazz

John Patitucci, l'eix del quartet de Wayne Shorter (foto: Ricard Cugat).

AllAboutJazz acaba de penjar una densa entrevista (firmada per R.J. DeLuke) amb John Patitucci, el contrabaixista titular del quartet de Wayne Shorter, que inaugurarà el 41è Voll-Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona el 28 d'octubre vinent. Una de les raons de per què es considera aquest quartet la màquina jazzística més imponent de l'actualitat és, sens dubte, la seva formació, la suma impressionant dels seus quatre membres. Shorter va demostrar tenir un ull exquisit a l'hora de seleccionar els seus músics, amb els quals forma una banda excepcional. Però a banda de la seva feina dins del quartet de Shorter, tant Danilo Pérez (piano) com Brian Blade (bateria) i John Patitucci han demostrat en els seus enregistraments com a líders el seu poder.

El contrabaixista, per exemple, acaba de publicar aquest any Music We Are, en què comparteix trio amb Danilo Pérez i Jack DeJohnette, i, sota el seu nom, Remembrance, un trio amb Joe Lovano (saxo tenor) i Brian Blade (bateria), i com a convidats Rogerio Boccato (percussió) i la seva dona, Sachi Patitucci (violoncel).

Patitucci, un dels grans.


25 d’agost, 2009

Wayne Shorter, viaje
hacia lo desconocido

Grande entre grandes, Wayne Shorter (foto: Ricard Cugat)


Hoy, 25 de agosto, Wayne Shorter celebra su 76 cumpleaños. Ha sido un año intenso para el saxofonista, que empezó en diciembre del año pasado con un fabuloso concierto en el Carnegie Hall que sirvió para festejar su 75 aniversario (he aquí la crítica en el Times de Ben Ratliff). Año que culminará en otoño con su regreso a los escenarios europeos y su único concierto en España, el 28 de octubre en el Auditori, inauguración del 41 Voll-Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona.

AllAboutJazz, que a partir de este año se incorpora como patrocinador mediático del festival de Barcelona, ofrece un estupendo perfil
de Shorter, con múltiples enlaces a entrevistas, artículos de análisis y críticas de discos.

Como aperitivo, la epifanía, cómo descubrió el jazz en su ciudad natal, Newark:

Born in Newark, New Jersey on August 25, 1933, had his first great jazz epiphany as a teenager: “I remember seeing Lester Young when I was 15 years old. It was a Norman Granz Jazz at the Philharmonic show in Newark and he was late coming to the theater. Me and a couple of other guys were waiting out front of the Adams Theater and when he finally did show up, he had the pork pie hat and everything. So then we were trying to figure out how to get into the theater from the fire escape around the back. We eventually got into the mezzanine and saw that whole show -- Stan Kenton and Dizzy Gillespie bands together on stage doing ‘Peanut Vendor,’ Charlie Parker with strings doing ‘Laura’ and stuff like that. And Russell Jacquet... Illinois Jacquet. He was there doing his thing. That whole scene impressed me so much that I just decided, ‘Hey, man, let me get a clarinet.’ So I got one when I was 16, and that’s when I started music."

Como conclusión, su última frase del perfil, traducida a vuelapluma: "Estoy en un momento en el que sólo puedo decir «¡al diablo con las reglas!». Esto es lo que hago con la música ahora. A mi edad, no tengo nada que perder. Voy hacia lo desconocido."

¿Quién dijo que el jazz se muere?

20 de juliol, 2009

Burton, Corea, Jarrett, Lovano, McBride, Shorter, Wilson i un altre triplet de Maria Schneider

Christian McBride, el 2007 al Zac (foto: Ricard Cugat).

El número d'agost de DownBeat ha fet públics els resultats del seu habitual critics poll. La llista de premiats és llarga, però una vegada més hi destaca Maria Schneider, que per quart any consecutiu fa el triplet i s'endú tres dels premis: millor big band, millor compositora i millor arranjadora.

Un altre artista amb més d'un premi és Keith Jarrett, en les categories de piano i de millor grup de jazz (el trio amb Gary Peacock i Jack DeJohnette rep a les pàgines de la revista el nom d'Standard Trio, un nom espuri, no cal dir-ho). ECM, estretament vinculada a Jarrett, també s'endú dos premis: el de millor discogràfica i el de productor de l'any, Manfred Eicher (present demà a Barcelona, per cert). Wayne Shorter, que inaugura el nostre festival el 28 d'octubre a l'Auditori, és sisè a la categoria de saxo tenor (que guanya Joe Lovano), però s'endú el de millor saxo soprano; Cassandra Wilson, el de millor vocalista femenina, i Christian McBride és el millor contrabaixista acústic de l'any, i a més a més protagonitza la portada de la revista.

Vijay Iyer, el 2008 a Luz de Gas (foto: Ricard Cugat).

Entre els rising stars destaca el doble premi del saxofonista Rudresh Mahanthappa, considerat el millor artista de jazz i millor saxofonista alt de l'any; el del seu amic Vijay Iyer com a millor pianista (inoblidable el seu concert fa dos festivals a Luz de Gas); Christian Scott (a qui aquest any veurem debutar al festival dins del grup de Marcus Miller) com a millor trompetista, i el premi compartit per John Hollenbeck i Guillermo Klein com a millors compositors de l'any. Finalment, entre els grans noms apareixen també Gary Burton (vibràfon), Chick Corea (teclats), B. B. King (millor artista i disc de blues) i Hank Jones (nou membre del Hall of Fame de la revista).

09 de juliol, 2009

I per començar, ¡Wayne Shorter!

Wayne Shorter, el 2004 al festival
de jazz de Barcelona (foto: Ricard Cugat).

El saxofonista Wayne Shorter, membre del gran quintet de Miles Davis dels anys 60, inaugurarà el festival el pròxim 28 d’octubre a l’Auditori al capdavant del seu quartet, sens dubte la màquina jazzística més poderosa de l’actualitat. Jimmy Cobb, l’únic supervivent del disc tòtem de la història del jazz, el magistral Kind of Blue, actuarà al Palau el dia 7 de novembre amb una banda (Wallace Roney a la trompeta) amb la qual recrea la màgia d’un enregistrament icònic. Finalment, Marcus Miller, que va compondre amb Miles el cèlebre Tutu, debutarà l’11 de novembre al Palau de la Música amb un concert que recupera aquest disc cabdal de la història del jazz, amb un dels joves trompetistes de qui més es parla avui en dia, Christian Scott.

Marcus Miller, memòria de Tutu.

Aquests són els tres primers concerts del 41è Voll-Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona, que començarà el 18 d’octubre i s’acabarà el 6 de desembre. Aquest 2009, l’expansió territorial del festival –que tindrà gairebé 60 concerts– anirà més enllà de les fronteres catalanes i recordarà, a més de l'omnipresent Miles Davis, altres figures del jazz com ara Benny Goodman i Billie Holiday. Conferenciants com ara Bruce Lundvall, president/CEO d'EMI Jazz & Classics, en el 70è aniversari de Blue Note, han confirmat també la seva presència al festival.

Les entrades estaran a la venda el dilluns 13 de juliol al Tel-Entrada de Caixa Catalunya. Torna el millor jazz.


Jimmy Cobb, memòria de Kind of Blue.