Lester Young, el President fa 100 anys

Avui, 27 d'agost, el jazz celebra el centenari d'un dels saxofonistes tenors més impactants de la història, Lester Young, conegut com The President (sovint escurçat en Prez).

Recomanacions de lectura: l'article de Will Friedwald (un dels grans especialistes en el cançoner nord-americà) al Wall Street Journal i la llarga i apassionant anàlisi d'Ethan Iverson, que qualifica Young de "lligam més important en la cadena entre el primer jazz i el jazz modern".


Molt recomanable és també la recopilació acabada d'editar per Fantasy, Centennial Celebration, centrada en els últims anys de la vida de Young, sovint objecte de polèmica entre els especialistes.

I és clar, si voleu veure Lester Young en plena forma, a YouTube hi ha la famosa interpretació de Fine and Mellow a càrrec de Billie Holiday, enregistrada pel programa de la CBS The Sound of Jazz el 1957. Young és el segon solista d'un grup espectacular (entre d'altres, Roy Eldridge, Coleman Hawkins, Gerry Mulligan, Ben Webster…).

Wayne Shorter, viajehacia lo desconocido

Grande entre grandes, Wayne Shorter (foto: Ricard Cugat)

Hoy, 25 de agosto, Wayne Shorter celebra su 76 cumpleaños. Ha sido un año intenso para el saxofonista, que empezó en diciembre del año pasado con un fabuloso concierto en el Carnegie Hall que sirvió para festejar su 75 aniversario (he aquí la crítica en el Times de Ben Ratliff). Año que culminará en otoño con su regreso a los escenarios europeos y su único concierto en España, el 28 de octubre en el Auditori, inauguración del 41 Voll-Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona.

AllAboutJazz, que a partir de este año se incorpora como patrocinador mediático del festival de Barcelona, ofrece un estupendo perfil de Shorter, con múltiples enlaces a entrevistas, artículos de análisis y críticas de discos.

Como aperitivo, la epifanía, cómo descubrió el jazz en su ciudad natal, Newark:

Born in Newark, New Jersey on August 25, 1933, had his first great jazz epiphany as a teenager: “I remember seeing Lester Young when I was 15 years old. It was a Norman Granz Jazz at the Philharmonic show in Newark and he was late coming to the theater. Me and a couple of other guys were waiting out front of the Adams Theater and when he finally did show up, he had the pork pie hat and everything. So then we were trying to figure out how to get into the theater from the fire escape around the back. We eventually got into the mezzanine and saw that whole show -- Stan Kenton and Dizzy Gillespie bands together on stage doing ‘Peanut Vendor,’ Charlie Parker with strings doing ‘Laura’ and stuff like that. And Russell Jacquet... Illinois Jacquet. He was there doing his thing. That whole scene impressed me so much that I just decided, ‘Hey, man, let me get a clarinet.’ So I got one when I was 16, and that’s when I started music."

Como conclusión, su última frase del perfil, traducida a vuelapluma: "Estoy en un momento en el que sólo puedo decir «¡al diablo con las reglas!». Esto es lo que hago con la música ahora. A mi edad, no tengo nada que perder. Voy hacia lo desconocido."

¿Quién dijo que el jazz se muere?

Fer de blanc amb Duke

Duke Ellington, al famós concert a Santa Maria del Mar el 1969, amb Oriol Martorell i la Coral Sant Jordi (foto: Josep Moya-Angeler).

The Independent Ear, el blog de Willard Jenkins, entrevista el crític Martin Johnson (a qui podeu seguir a les pàgines del Wall Street Journal i del New York Magazine), dins de la seva sèrie dedicada als crítics i escriptors de jazz afroamericans. La pàgina de Jenkins, una font d'informació excel·lent sobre la crítica i el jazz vist des d'un punt de vista militant, té una especial preocupació (resum barroer per part nostra) pel que considera una renúncia de la comunitat afroamericana a un dels seus llegats naturals, el jazz. Per això li fa aquesta pregunta a Johnson:

What’s your sense of the indifference of so many African American-oriented publications towards serious music, despite the fact that so many African American artists continue to create serious music?

I aquesta és la resposta de Johnson:

In some ways I’m the wrong person to answer that question; remember I grew up amongst African Americans who thought that listening to Duke was "acting white."

Escoltar Duke Ellington era, doncs, "fer de blanc". Sociologia del jazz, una música –no ho oblidem– amb unes implicacions ètiques que no hem d'oblidar.

P.S. Johnson, que combina la crítica de jazz amb la gastronòmica, és també fundador de The Joy of Cheese, amb la qual organitza a Nova York tastos de formatge, sempre maridats, és clar, amb vins. Podeu seguir el seu blog aquí.

'Kind of Blue' en 'El Periódico'

La periodista Olga Merino celebra hoy en las páginas de El Periódico los 50 años de Kind of Blue. El artículo incluye declaraciones de los pianistas Chano Domínguez y Omar Sosa, coprotagonistas junto con el batería Jimmy Cobb del ciclo que el festival, con el patrocinio de la Fundació de Música Ferrer-Salat, dedicará este año al totémico disco de Miles Davis.