El retorn de PalauJazz

Michel Camilo, un volcà al piano que torna amb el seu trio a Barcelona després de set anys d'absència.

• El cicle de primavera PalauJazz, concentrat en una semana, farà vibrar els amants del gènere de tots els estils. 
• Una festa popular el diumenge 9 de maig a la plaça del Palau a càrrec dels Barcelona Swing Serenaders inaugura una sèrie de luxe amb Michel Camilo, Chris Potter i Fly

El diumenge 9 de maig serà la primera data del cicle PalauJazz al Petit Palau. Serà un matí de festa popular en una plaça que és un dels actius més estimulants del Palau de la Música. Els Barcelona Swing Serenaders és un quartet barceloní que proposa un repertori basat en els anys 20 i 30 del segle passat, arrelat a Nova Orleans i sovint inspirat en noms clàssics com ara Louis Armstrong, King Oliver, Duke Ellington, Count Basie i Django Reinhardt, el cèlebre guitarrista manouche de qui aquest any se celebra el centenari del naixement. El concert, gratuït, permetrà escoltar música en un racó únic, la plaça del Palau, fent al mateix temps un vermut.

Larry Grenadier, Mark Turner i Jeff Ballard, Fly, el trio que fa sentir gelosia al mateix Brad Mehldau (foto: Lourdes Delgado).

El mateix diumenge acollirà el primer concert al Petit Palau, a càrrec del trio Fly, format per la secció rítmica de Brad Mehldau –Larry Grenadier i Jeff Ballard– i el saxofonista tenor Mark Turner. Amb dos enregistraments publicats, el segon a la influent discogràfica ECM, Fly està considerat un dels trios cabdals del jazz contemporani. El mateix Mehldau, que va escoltar el trio per primera vegada el 2004, reconeix que va sentir “un cop de gelosia, perquè tenen el seu propi llenguatge, toquen d’una manera poderosa i confiada, i al mateix temps són ben elegants en la seva identitat”.

Tres dies després, el dimecres dia 12, el Petit Palau acollirà un dels indiscutibles volcans pianístics del jazz contemporani, Michel Camilo, que torna a Barcelona amb el seu trio després de set anys d’absència. El pianista dominicà presentarà un programa encarregat pel famós club Blue Note de Nova York, The Best of Michel Camilo, que recorre tota la seva carrera. Charles Flores al contrabaix i Cliff Almond a la bateria completen el trio.

Chris Potter, una referència del saxo (foto: Ricard Cugat).

Finalment, el divendres dia 14 el Petit Palau acollirà un dels saxofonistes més influents del jazz contemporani, Chris Potter, i el seu quartet Underground. Considerat “el saxofonista més absorbent de la seva generació”, Potter compta amb un dels quartets més estables i poderosos del jazz contemporani, amb Adam Rogers, Nate Smith i Fima Ephron.

PalauJazz està organitzat per la Fundació Orfeó Català – Palau de la Música Catalana, i compta amb la direcció artística i producció executiva de The Project.

Aquest és el programa complet:

Diumenge, 9 de maig

BARCELONA SWING SERENADERS

Plaça del Palau. Concert gratuït

12.30 hores

Oriol Romaní, clarinet

Òscar Font, trombó

Albert Romaní, guitarra

Queralt Camps, contrabaix

Diumenge, 9 de maig

FLY
Petit Palau

30 euros

20.00 hores

Mark Turner, saxo tenor

Larry Grenadier, contrabaix

Jeff Ballard, bateria

Dimecres, 12 de maig

MICHEL CAMILO TRIO

The Best of Michel Camilo

Petit Palau 
48 euros

20.30 hores

Michel Camilo, piano

Charles Flores, contrabaix

Cliff Almond, bateria

Divendres, 14 de maig

CHRIS POTTER UNDERGROUND QUARTET

Petit Palau 
30 euros

20.30 hores

Chris Potter, saxo tenor


Fima Ephron, baix

Adam Rogers, guitarra


Nate Smith, bateria

Omar Sosa y un sueño hecho realidad

Omar Sosa y la NDR Big Band, en Hamburgo (foto: Marco Zelmer).

Omar Sosa presentó los pasados jueves y viernes en Hamburgo su última aventura, Ceremony, «un sueño hecho realidad» –son palabras del propio Sosa– gracias al apoyo de la NDR Big Band, una modélica formación con sede en Hamburgo y que en su historia ha contado con invitados como Paquito D'Rivera y Maria Schneider. 


Para Ceremony (editado por World Village/Harmonia Mundi), Sosa ha contado con un arreglista y director de orquesta excepcional, Jaques Morelenbaum, en su primer proyecto jazzístico. Morelenbaum, que no pudo estar presente en los conciertos hamburgueses dado que está de gira ahora mismo con Gilberto Gil, ha vestido la música de Sosa con unos arreglos únicos. «Él le ha dado a mi música una fuerza y una visión que van mucho más allá de lo que yo pensaba», sigue Sosa.

Además de la formación hamburguesa (cinco saxos, cuatro trombones, cuatro trompetas, percusión, guitarra y contrabajo), Sosa contó con su cuarteto habitual y un nuevo colaborador, el batería Horacio El Negro Hernández. Los dos conciertos, con todas las entradas vendidas, fueron grabados por la NDR para su posterior difusión.

Marcos Ilukán, Omar Sosa, Childo Thomas y Horacio El Negro Hernández.

Més sobre Ornette Coleman

 Ornette Coleman (a la dreta), al Palau durant la seva espectacular actuació al 

39è Voll-Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona (foto: Ricard Cugat)

Gentilesa del Jazzinstitut Darmstadt, que manté un exhastiu i molt eficaç servei de premsa, heus aquí una bona representació d'articles que han celebrat els 80 anys d'Ornette Coleman (ni una sola referència, ai, espanyola).

En la premsa nord-americana, Corey Kilgannon visita Ornette a casa seva a Nova York i aconsegueix que el saxofonista li doni una lliçó d'harmolòdica amabilitat que reprodueix així a The New York Times:

«Here is your story, you conclude too quickly: This is what the great Ornette Coleman does on his 80th birthday. He spends the day alone pondering the universal truths of music theory, not a saxophone or piano in sight, not even another person.

»But this is not true for long, as people begin arriving and preparing the loft for an evening birthday party, about which Mr. Coleman seems to know or care very little.

»A woman who turns out to be highly protective of Mr. Coleman closes in immediately and says to the notebook-armed intruder that today is no day for interviews.

»“You cannot do this now — you have to go,” she says. There is a reporter’s glance of resignation toward Mr. Coleman, who resolves this dissonant chord by saying softly, “If you have something that is important to you, you have to go after it.”

»So the reporter remains, to try to find out the secret of the scrawl, an endeavor interrupted by constant phone calls from birthday wishers-well.»

Al Dallas News, Preston Jones ofereix una altra visió a partir de les seves converses amb James Jordan, mànager d'Ornette i «mig germà seu», i amb Al McDowell, un dels contrabaixistes titulars de les últimes aventures del geni de Fort Worth. A banda, és clar, del mateix Coleman.

La peça comença així:

«A conversation with Ornette Coleman can begin with a straightforward question, but the answer will dart in an unexpected direction, roaming over unpredictable terrain: love, sex, God, life, ideas.
 

»It's fascinating, maddening and a tremendous insight into the way this groundbreaking saxophonist, avant-garde composer and free-jazz innovator approaches his work, and his perspective on life. Every utterance has weight, a meaning tucked inside its oblique delivery.

»"The human race has a quality to it that no other form of life has, and it's not something they bought, it's something they're born with," Coleman says, perched on a black leather sofa in his Garment District loft. "That's pretty heavy."» 

Potser més acadèmics, i també sense declaracions recents dels protagonistes alemanys, són els diaris alemanys (ai, s'ha de llegir en alemany: a can Google la traducció automàtica dóna uns resultats terribles). Com ara aquest comentari de Georg Spindler al Mannheimer Morgen, titulat «Sense lloc per la jerarquia»:

«Sein Album "Free Jazz" (1960) stieß neue Türen auf, befreite den Jazz aus den klischeehaft gewordenen Zwängen des Bebop. Coleman, einer der größten Melodiker der Gegenwartsmusik, praktiziert in seinen Bands den freien Ideenflug der Improvisation, der sich - unbegrenzt von harmonischen Vorgaben - allein am motivischen Einfallsreichtum des Solisten und dem spontanen Aufeinander-Reagieren innerhalb eines Bandkollektivs orientiert. Und so wurde sein erstes Quartett mit Don Cherry (Trompete), Charlie Haden (Bass) und Billy Higgins oder Ed Blackwell (Drums) durch fast telepathisches Zusammenspiel legendär. (…)

»Heute hat Colemans Musik ihre Schockwirkung verloren. Sie besitzt klassische Klarheit und Ausgewogenheit. Und das Improvisationsgenie des Altmeisters ist unbestritten. Er entlockt seinem Saxofon wie kein Zweiter zutiefst menschliche Sounds: lässt es lachen und kichern, wimmern und stöhnen, jammern und klagen. Auch seine Kompositionen sind zu Standards geworden: das idyllische "Peace", das fröhliche "Dancing In Your Head", vor allem aber "Lonely Woman", das so ergreifend von Einsamkeit erzählt.»

Ornette Coleman, un geni reconegut en totes (o en gairebé totes) les llengües.

Ornette Coleman, 80 anys

Ornette Coleman saluda l'entusiasta audiència del Palau, el 2007 (foto: Ricard Cugat)

Avui, 9 de març, Ornette Coleman fa 80 anys. Un dels seus millors coneixedors, Howard Mandel, publica al seu blog un post excepcional que pot servir d'excel·lent introducció per entendre per què Coleman és tan important.

Les conclusions de Mandel, autor d'un llibre molt recomanable –Miles, Ornette, Cecil: Jazz Beyond Jazz–, són de cànon jazzístic:

I always feel happy to be in his presence and to listen to his music. He is exemplary of what's best about American culture –his music absorbing and reflecting everything surrounding it, completely in the moment, distinctly personal but offered without any imposition to everybody. It may at first sound strange, but soon seems natural, inevitable, just right.

Coleman va tocar, recordem-ho, fa tres anys al 39 Voll-Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona, amb el seu quintet amb tres baixos. I va ser un concert excepcional, sens dubte, com reconeix el crític Bill Milkowski a l'article que va escriure pel llibre commemoratiu del 40è aniversari del festival.

Ornette Coleman firma el llibre d'honor del festival de jazz de Barcelona

al seu director artístic, Joan Anton Cararach (foto: Ricard Cugat)

Inside the Vanguard

Una molt recomanable peça de la BBC sobre la història però sobretot el present del Village Vanguard, amb entrevista a la seva propietària, Lorraine Gordon, i al bateria Jeff Tain Watts, l'artista convidat durant la setmana en què es va enregistrar aquesta peça.

La ceremonia de Omar Sosa

Omar Sosa, un barcelonés muy universal (foto: Ricard Cugat)

Omar Sosa sigue su carrera imparable. Además de empezar a ensayar en Italia un nuevo proyecto que le va a unir con el percusionista Trilok Gurtu y el trompetista Paolo Fresu, Sosa va a presentar próximamente en París (17 de marzo) y en Hamburgo (18 y 19 de marzo) su nuevo disco, Ceremony, grabado con la NDR Bigband de Hamburgo, una de las formaciones más inquietas de Europa.

El disco ha contado con un arreglista y director excepcional, Jaques Morelenbaum. Curiosamente, una de las reuniones preparatorias para la elaboración de este trabajo tuvo lugar en noviembre del 2006 en Barcelona, donde se reunieron Morelenbaum, Sosa y el productor de la NDR Stefan Gerdes. Todos aprovecharon la ocasión para ir a ver el concierto de Bebo Valdés a dúo con Javier Colina en el Palau de la Música. Por supuesto, una de las referencias que Sosa ha tenido muy presentes para Ceremony ha sido la obra de Bebo.


Más información, con Sosa explicando en inglés este proyecto desde su casa de Barcelona, aquí.