Chick Corea Freedom Band, a Tarragona

 Chick Corea i Roy Haynes (foto: Andrew Elliott).

El 17 de juliol, al Camp de Mart de Tarragona, un dels grans concerts jazzístics de l'estiu. L'última aventura de Chick Corea, un quartet estel·lar amb Kenny Garrett (saxo alt), Christian McBride (contrabaix) i Roy Haynes (bateria). La segona data espanyola juntament amb el concert, el dia anterior, al festival de Vitòria.

Heus aquí un estimulant vídeo de presentació.

New York, New York;CareFusion, CareFusion (i II)

La segona setmana del CareFusion Jazz Festival New York començava amb una mala notícia: finalment, João Gilberto cancel·lava el seu concert al Carnegie Hall per un problema d'última hora en relació amb el seu visat. Una vegada més, la llegenda i el geni deixava els seus admiradors (un sold out al Carnegie Hall) sense un concert programat i anunciat amb molt de temps, un dels grans esdeveniments del CareFusion Jazz Festival New York.

Però la vida continua, i el dilluns Nova York vivia un dels bookings més curiosos del festival amb el debut de la Darcy James Argue's Secret Society al Dizzy's Club Coca-Cola. Curiós perquè la big band de Darcy James Argue no fa exactament la música que se sol sentir al club del Lincoln Center, i curiós perquè el director i compositor va decidir proposar dos passis amb dos repertoris completament diferents. El primer, ple de referències al seu exitós disc de debut, Infernal Machines, sens dubte un dels discos més influents de l'any, com ha demostrat el premi rebut per la Jazz Journalists Association. El segon passi, però, va tenir poques referències al disc; una només, de fet, Obsidian Flow. La resta, noves peces, títols com Induction Effect, Dymaxion, Hard Up On The Down Low  i Drift.

Els clubs, i en concret el Jazz Standard –amb una programació exquisida pensada pel seu director artístic, Seth Abramson–, van ser també protagonistes de la setmana. Entre les nits destacades de l'Standard, el quintet de Chris Potter (amb Paul Motian a la bateria i Steve Nelson al vibràfon), i el concert del jove trompetista Ambrose Akinmusire, un dels recents fitxatges de la discogràfica Blue Note, que tindrà el seu pianista, Jason Moran, com a productor. Ben Ratliff va publicar ahir diumenge aquesta crítica a The New York Times.

També Central Park va acollir un dels concerts del festival: una doble proposta amb un quartet encapçalat per McCoy Tyner amb Ravi Coltrane al saxo tenor (la història de Tyner amb els Coltrane, no cal dir-ho, ve de lluny), i una segona part més elèctrica amb el grup del baixista Stanley Clarke amb la pianista Hiromi com a convidada especial.

George Wein rep Herbie Hancock a casa seva (foto: Michael Weintrob)

Però el concert de la setmana tenia un nom propi, el de Herbie Hancock, en el començament de la seva gira al voltant de The Imagine Project, el seu últim disc. La cita, dijous passat al Carnegie Hall, servia per commemorar els 70 anys de Hancock, creador d'èxits únics com Watermelon Man, Chameleon i Cantaloupe Island. Per això la primera part reunia un all-stars molt del gust dels festivals organitzats per George Wein. Terence Blanchard, Ron Carter, Jack DeJohnette, Dave Holland, Joe Lovano, Wallace Roney i, sobretot, Wayne Shorter van ser els convidats que van actuar a la primera part al costat de Hancock; una part diguem-ne més jazzística que va precedir la segona, dedicada a l'últim disc de Hancock, però també amb pinzellades de The Joni Letters, el disc precedent. I també amb convidats especials: la cantant India.Arie (veu solista d'Imagine) i el matrimoni format per Derek Trucks i Susan Tedeschi (a càrrec de Space Captain).

Tot això amb la banda de Hancock al darrere (amb la veu de Kristina Train) i un mestre de cerimònies clàssic: Bill Cosby.

Als camerinos, festassa grossa per celebrar els 70 anys de Hancock i una aglomeració de personalitats que suposava una llista exquisida del qui és qui del jazz.

Una hora després, al City Winery, en la jam session dedicada al mateix Hancock, les opinions sobre el concert eren diverses. N'és una bona mostra, per exemple, la crítica de Nate Chinen al Times. La jam, dirigida a la bateria per Jeff Tain Watts, va ser apoteòsica. Tots els músics de Nova York hi van passar, i tots van celebrar la carrera del mestre Wein amb el reconeixement proposat des de l'escenari per Watts. Eren gairebé les dues de la matinada i la nit encara estava començant…

El CareFusion Jazz Festival New York, però, ja s'ha acabat.

Rumb ara cap a Mont-real. Segons DownBeat, «the best of fests».

Final de festa i Happy Birthday per Herbie Hancock al Carnegie (foto: Michael Weintrob)

New York, New York;CareFusion, CareFusion (I)

Després d'un any d'absència, Nova York torna a tenir el seu festival de jazz: l'ara anomenat CareFusion Jazz Festival New York. Sempre sota les ordres i l'entusiasme d'un personatge únic que aquest octubre farà 85 anys: George Wein.

Va començar dijous el trio format per Keith Jarrett, Gary Peacock i Jack DeJohnette, en el seu retorn al Carnegie Hall. Aquesta és la crítica de Nate Chinen a The New York Times. (Chinen no esmenta que, abans de l'últim bis, Jarrett no es va poder estar de renyar un dels habituals pesats que van provocar el pianista amb la també, ai, habitual càmera de fotos amb flaix.)

Jarrett, Peacock i DeJohnette al 38è Voll-Damm Festival 

Internacional de Jazz de Barcelona (foto: Ricard Cugat)

L'endemà, el Symphony Space de Harlem, un altre dels locals amb què el festival de Wein vol arribar a tots els racons de Nova York, va acollir un projecte especial concebut pel Jazz Gallery, l'únic club de Nova York (que be bé no és un club; no s'hi serveix menjar ni beguda) que té subsidis públics per la seva programació. Era un Jazz Gallery All Stars que incloïa Roy Hargrofe, cofundador d'aquest espai downtown, i altres habituals del local de Hudson Street com Claudia Acuña, Ambrose Akinmusire, Miguel Zenón. Aquesta és la crítica de Ben Ratliff al Times.

Bitches Brew Revisited (foto: Ayano Hisa).

I de Harlem cap a Brooklyn. Preocupat per portar el seu festival amunt i avall per Nova York, Wein també va incloure un dels seus concerts a la sèrie Celebrate Brooklyn!, concerts gratuïts al Prospect Park, inaugurats –carai– per Norah Jones. El concert del festival de jazz va ser dissabte, i era un doble concert programat sota l'esperit de Miles Davis: Mike Stern Band i la banda Britches Brew Revisited, liderada per Graham Haynes i que reuneix un equip multigeneracional al voltant d'aquesta obra cabdal de Miles, 40 anys després de la seva publicació.

Una gran nit sota les estrelles, a Brooklyn.

 El públic de Prospect Park, a Brooklyn (foto: Ayano Hisa).

I Nova York, és clar, continua la seva vida jazzística més enllà de CareFusion: Richard Bona al Jazz Standard (amb jam session inclosa a la barra al final de l'últim set de dissabte), Anthony Braxton a (Le) Poisson Rouge, Vijay Iyer Trio en el seu debut al Birdland, Charles Tolliver Big Band a l'Iridium…

¿Qui deia que el jazz havia mort? ¿Qui deia que Nova York no és la capital mundial del jazz?

(Això sí: no tot són bones notícies. L'activista canadenc Peter Hum avisa de la suspensió a última hora del Calgary Jazz Festival.)

Lourdes Delgado: una mirada particular

 Christian McBride (foto: Lourdes Delgado).

Recent tornada a Catalunya després de 15 anys vivint a Nova York, la fotògrafa Lourdes Delgado presenta al Museu Etnològic del Montseny-La Gabella  (carrer Major, 6, Arbúcies) una petita mostra (45 fotografies) d'un dels treballs documentals més apassionants relacionats amb el jazz contemporani.

Es tracta del projecte Jazz a Nova York: una comunitat de visions, una mirada ben particular i única al jazz contemporani. Són 45 fotos seleccionades entre els 460 retrats que Delgado va fer durant set anys a Nova York a músics i personatges relacionats amb la indústria del jazz, a casa seva o als seus llocs de treball. El resultat és un apassionant fresc contemporani d'una música que, a pesar de tots els pesars, continua ben viva i, probablement, en un dels períodes més rics i diversos de la seva història.

  Dewey Redman (foto: Lourdes Delgado).

L'exposició es complementa amb diverses activitats. Diumenge que ve, 13 de juny, a les 11.30, la mateixa fotògrafa acompanyarà els visitants en una visita guiada (cada fotografia té una història al darrere i Lourdes Delgado és una excel·lent narradora); una hora després, a les 12.30, el director artístic del Voll-Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona, Joan Anton Cararach, moderarà una conversa entre el cuiner (i bateria aficionat) Isma Prados i el bateria (i cuiner aficionat) Jeff Ballard. El títol del debat és tan senzill com, probablement, provocador: ¿Què és el jazz? Una setmana després, el diumenge 20 de juny, el mateix Ballard, veí d'Arbúcies des de fa un any i un habitual del festival de jazz de Barcelona en diverses formacions (Chick Corea, Los Guachos, Brad Mehldau…), oferirà un concert en companyia d'altres músics establerts al Montseny.

Si voleu conèixer més coses sobre aquest monumental projecte, és molt recomanable aquest vídeo en el qual la mateixa fotògrafa explica l'essència de la seva feina.

I també, és clar, aquest text que firma la mateixa Lourdes Delgado com a presentació de l'exposició a Arbúcies:

Esta exposición es una muestra de los más de 450 retratos que componen mi proyecto Jazz en Nueva York: Una comunidad de visiones, realizado entre los años 2000 y 2007. El proyecto examina cómo viven los músicos de jazz en Nueva York e investiga el jazz desde un punto de vista social, económico y cultural. A diferencia de la mayor parte de la fotografía de jazz existente, mis imágenes muestran a los músicos en sus casas, como ciudadanos más que como artistas.

Para capturar los espacios en detalle, utilicé una cámara de placa de negativo de 10x12,5 cm. Su gran definición me permitió, a la vez que documentaba la comunidad de jazz, registrar muchos habitáculos de la ciudad de Nueva York y los objetos cotidianos con los que esa sociedad vive.

Otras características del proyecto son, una, que pedí a los participantes que ellos mismos decidieran cómo querían retratarse, y dos, que sólo tomé una foto por persona, emulando así el proceso de colaboración y de toma única que caracterizan el jazz.

Desde el año 2004, este proyecto ha sido expuesto en distintas instituciones de EE.UU. En un futuro próximo viajará al museo Sheldon Arts Gallery de Sant Louis y al Center of Documentary Studies del Duke University.

Para esta exposición, y siguiendo las pautas del proyecto, he elegido 45 músicos de distintas edades, nacionalidades, culturas y tendencias musicales. Mi proyecto no se centra solamente en músicos famosos ni en un estilo concreto —Avantgarde, Dixieland, Post-bop, Free-jazz, Big Band, Latino, World Music, etc—. Retraté esta comunidad con la convicción de que en el jazz cada individuo, en menor o mayor escala, aporta algo a la música. También he incluido algunos miembros de su industria puesto que también forman parte de esta comunidad.

Además, y por primera vez, he escrito a cada músico para que eligiera un tema con el cuál presentarse. Por favor, pide un MP3 en la entrada y disfruta su música.

No hi falteu. A Arbúcies, durant aquest juny (fins al 27), el jazz es fa ben viu gràcies a la intel·ligent i compromesa mirada de Lourdes Delgado.

    Larry Grenadier (foto: Lourdes Delgado).

Introducció a un instrument diabòlic: el saxo alt

 Steve Wilson, a l'Auditori el 2003 quan era membre del Chick Corea New Quartet (foto: Ricard Cugat)

La pàgina web de la National Public Radio és una font inesgotable d'idees. I sovint, les seves invitacions a músics perquè escriguin sobre música són perles meravelloses.

És el cas d'aquesta selecció del saxofonista Steve Wilson, que amb cinc exemples proposa una molt intel·ligent i apassionada introducció al saxo alt a través de cinc de les seves icones: Johnny Hodges, Benny Carter, Charlie Parker, Lee Konitz i Cannonball Adderley.

Wilson, per cert, és un visitant assidu del festival, on ha tocat formant part del New Quartet de Chick Corea (que completaven Avishai Cohen al contrabaix i Jeff Ballard a la bateria) i amb la Maria Schneider Orchestra. Si tot va bé, aquest any serà el del seu debut com a líder a Barcelona, a duo amb el pianista Bruce Barth, amb qui acaba de publicar un disc extraordinari, Home (heus aquí la crítica d'AllAboutJazz). El seu concert serà inclòs dins del cicle Saxologies, patrocinat per la Fundació de Música Ferrer-Salat, que molt probablement també acollirà l'únic dels saxofonistes alts vius de la llista de Wilson: el gran Lee Konitz, també a duo amb un pianista, Dan Tepfer, i nou disc, Duos With Lee (Sunnyside).

El 'top ten' de Jamie Cullum

Jamie Cullum, en 2006 en el Auditori, en la inauguración del 38è Voll-Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona (foto: Ricard Cugat)

Crooner de éxito y, asimismo, una de las mentes más abiertas que pueblan el jazz contemporáneo, Jamie Cullum ha aceptado la invitación del periódico The Guardian para proponer una lista de diez de sus principales inspiraciones. Es, claro, una lista personal, en la que el cantante británico destaca diez músicos de jazz que han sido vitales para su desarrollo como artista. Por supuesto, en los comentarios hay quien se queja de las ausencias (Louis Armstrong, Duke Ellington, Bill Evans, Charlie Parker, Sonny Rollins, Wayne Shorter y tantos otros), sin entender que una lista de diez es, además de personal –como lo es la de Cullum– más que limitada.

Destaquemos parte de los comentarios –inteligentes, agudos– de Cullum con sus propias palabras, para cada uno de los elegidos en su particular top ten.

Charles Mingus: «There's nothing polite about it, but I responded to his style of dirty jazz tinged with violence in a positive way.»

John Coltrane: «He was my epiphany.»

Mary Lou Williams: «Mary Lou spanned the entire history of jazz. She started out playing in a swing band and moved every decade into a new arena of music, doing modal stuff in the 70s, and later playing avant garde.»

Herbie Hancock: «Through Herbie, electro and drum'n'bass, I developed an understanding of improvisation. I aim to operate somewhere between Herbie and Ben Folds at all times.»

 

Nat King Cole: «He was an immense talent in his own right as a jazz performer.»

Miles Davis: «I didn't understand the music, I didn't even like it that much , and yes, I knew there was heroin involved but I didn't know in what way. I just knew I should be listening.» 

Keith Jarrett: «I was about 18 when I saw Jarrett play in the Barbican. […]  I'd never heard that level of free form improv piano playing – he looked like a mischievous magician.»

Kurt Elling: «He's relatively unknown outside of the jazz world, but revered as a singer among musicians» 

Thelonious Monk: «The best way to describe Thelonious Monk would be to say that if Picasso's work was musical, it would sound like Monk.»

Wynton Marsalis: «He made me want to go to New York, which I did, and I watched him play four nights in a row. I didn't always agree with his style but having saturated myself with the masters, it was good to return to something traditional.»