Jarrett-Peacock-DeJohnette, las críticas

Keith Jarrett al Teatre Grec

El Teatre Grec va viure ahir dissabte una de les seves grans nits. El trio format per Keith Jarrett, Gary Peacock i Jack DeJohnette van oferir el que és, sens dubte, un dels seus millors concerts a Barcelona, una ciutat que en els últims anys ha tingut el privilegi d'acollir força sovint el geni d'Allentown.

Sense a penes incidents (tret d'alguns pocs graciosos amb els habituals flaixos a l'hora dels bisos) i amb el trio encantat del tot amb el Grec, que el mateix Gary Peacock va qualificar com un dels millors auditoris a l'aire lliure en què havien actuat mai. Tot va anar bé: de fet, la prova de so va durar just 10 minuts i Jarrett va quedar encantat amb el primer dels dos pianos que per contracte demana.

Per acabar-ho de rematar, quatre bisos van tancar una nit memorable. El Grec també és música.

New York, New York;CareFusion, CareFusion (I)

Després d'un any d'absència, Nova York torna a tenir el seu festival de jazz: l'ara anomenat CareFusion Jazz Festival New York. Sempre sota les ordres i l'entusiasme d'un personatge únic que aquest octubre farà 85 anys: George Wein.

Va començar dijous el trio format per Keith Jarrett, Gary Peacock i Jack DeJohnette, en el seu retorn al Carnegie Hall. Aquesta és la crítica de Nate Chinen a The New York Times. (Chinen no esmenta que, abans de l'últim bis, Jarrett no es va poder estar de renyar un dels habituals pesats que van provocar el pianista amb la també, ai, habitual càmera de fotos amb flaix.)

Jarrett, Peacock i DeJohnette al 38è Voll-Damm Festival 

Internacional de Jazz de Barcelona (foto: Ricard Cugat)

L'endemà, el Symphony Space de Harlem, un altre dels locals amb què el festival de Wein vol arribar a tots els racons de Nova York, va acollir un projecte especial concebut pel Jazz Gallery, l'únic club de Nova York (que be bé no és un club; no s'hi serveix menjar ni beguda) que té subsidis públics per la seva programació. Era un Jazz Gallery All Stars que incloïa Roy Hargrofe, cofundador d'aquest espai downtown, i altres habituals del local de Hudson Street com Claudia Acuña, Ambrose Akinmusire, Miguel Zenón. Aquesta és la crítica de Ben Ratliff al Times.

Bitches Brew Revisited (foto: Ayano Hisa).

I de Harlem cap a Brooklyn. Preocupat per portar el seu festival amunt i avall per Nova York, Wein també va incloure un dels seus concerts a la sèrie Celebrate Brooklyn!, concerts gratuïts al Prospect Park, inaugurats –carai– per Norah Jones. El concert del festival de jazz va ser dissabte, i era un doble concert programat sota l'esperit de Miles Davis: Mike Stern Band i la banda Britches Brew Revisited, liderada per Graham Haynes i que reuneix un equip multigeneracional al voltant d'aquesta obra cabdal de Miles, 40 anys després de la seva publicació.

Una gran nit sota les estrelles, a Brooklyn.

 El públic de Prospect Park, a Brooklyn (foto: Ayano Hisa).

I Nova York, és clar, continua la seva vida jazzística més enllà de CareFusion: Richard Bona al Jazz Standard (amb jam session inclosa a la barra al final de l'últim set de dissabte), Anthony Braxton a (Le) Poisson Rouge, Vijay Iyer Trio en el seu debut al Birdland, Charles Tolliver Big Band a l'Iridium…

¿Qui deia que el jazz havia mort? ¿Qui deia que Nova York no és la capital mundial del jazz?

(Això sí: no tot són bones notícies. L'activista canadenc Peter Hum avisa de la suspensió a última hora del Calgary Jazz Festival.)

Les reflexions de George Wein

 

George Wein, al piano a Newport 2009 (foto: Michael Weintrob).

Nova York tornarà a tenir aquest any festival de jazz. George Wein, que després de retirar-se va haver de tornar l'any passat al festival de Newport per salvar-lo després de la fallida de l'empresa que havia comprat al mateix Wein el festival, torna aquest any a Nova York, on fins fa dos anys se celebrava cada juny el JVC Jazz Festival. Sota el patrocini de la companyia mèdica CareFusion, Wein proposa un atapeït programa que, a banda dels concerts del Carnegie Hall, viatjarà per molts racons de la ciutat, i no solament de Manhattan.

Un avançament del que serà el festival es pot trobar en aquestes reflexions que Wein ha escrit per l'edició digital de Jazz Times. El programa no està anunciat, però ja hi ha alguns noms que se saben, com ara el trio Keith Jarrett, Gary Peacock i Jack DeJohnette el 17 de juny al Carnegie).

Si teniu pensat anar la segona quinzena de juny a Nova York, reserveu-vos unes quantes nits per escoltar jazz, des del Zebulon de Brooklyn fins al Carnegie Hall passant per clubs de referència com el Jazz Standard i el City Winery, el sofisticat club enològic i gastronòmic de Michael Dorf (sí, el mateix Michael Dorf de la Knitting Factory).

Evan Parker a l'Stone,Keith Jarrett a la Philharmonie

Evan Parker, llegenda (foto: Caroline Forbes)

Demà s'acaba la residència de més de dues setmanes que The Stone, el club de jazz propietat de John Zorn a Nova York, ha concedit al saxofonista Evan Parker, definit d'aquesta manera (amb justícia) a la pàgina web del club: «A legend from the first generation of British Improvisers and one of the greatest saxophone innovators in the history of the instrument graces The Stone with two weeks of improvisations featuring friends old and new!»

Durant aquestes dues setmanes, Parker ha tocat en múltiples contextos, entre d'altres a duo amb el mateix Zorn, amb Joe McPhee i amb Cyro Baptista, i a trio amb Mark Dresser i Gerry Hemingway, i amb Matthew Shipp i William Parker. I naturalment, en solitari (teniu aquí una crítica de Nate Chinen publicada a The New York Times ahir). Parker tornarà a Barcelona per tocar també a duo, dins del 41è Voll-Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona, amb el pianista Agustí Fernández, l'1 de novembre. Fernández és, recordem-ho, membre de l'Electro-Acoustic Ensemble del saxofonista britànic, que acaba de publicar nou disc a ECM, l'impressionant i complex The Moment's Energy.


Parlant d'ECM, dilluns passat la discogràfica alemanya fundada per Manfred Eicher va celebrar els seus 40 anys amb un concert de Keith Jarrett a piano sol, a la Philarmonie de Berlín (seu de la cèlebre Filharmònica). A l'espera que el nostre home ECM ens passi una crònica detallada de la nit (va per tu, Pep…), heus aquí una crítica entre sociològica i musical publicada a Der Spiegel (a can Babelfish hi podeu trobar una traducció anglesa aproximada). El títol ja insinua per on va: «Keith kämpf gegen die deutsche Arroganz.» És a dir, «Keith lluita contra l'arrogància alemanya.» Atenció a l'últim paràgraf…

Keith Jarrett is gone

Heus aquí el repertori interpretat ahir a l'Auditori per Keith Jarrett, Gary Peacock i Jack DeJohnette (per cert, llegiu aquest comentari molt recomanable de James Hale sobre el bateria).

1. The Masquerade is Over

2. Little Man (You Have Had a Busy Day)

3. When Will the Blues Leave

4. I've Got a Crush on You

5. Once Upon a Time

************************************

1. The Old Country

2. I Thought About You

3. One for Majid

************************************

Bisos

1. Someday my Prince Will Come

2. Poinciana

P.S. James Hale acaba d'introduir un altre comentari sobre Jarrett i l'anomenat quartet americà (amb Dewey Redman, Charlie Haden i Paul Motian), que Ethan Iverson, en la seva entrevista a la BBC, ressalta molt especialment (per contrast amb el trio amb Peacock i DeJohnette).

Burton, Corea, Jarrett, Lovano, McBride, Shorter, Wilson i un altre triplet de Maria Schneider

Christian McBride, el 2007 al Zac (foto: Ricard Cugat).

El número d'agost de DownBeat ha fet públics els resultats del seu habitual critics poll. La llista de premiats és llarga, però una vegada més hi destaca Maria Schneider, que per quart any consecutiu fa el triplet i s'endú tres dels premis: millor big band, millor compositora i millor arranjadora.

Un altre artista amb més d'un premi és Keith Jarrett, en les categories de piano i de millor grup de jazz (el trio amb Gary Peacock i Jack DeJohnette rep a les pàgines de la revista el nom d'Standard Trio, un nom espuri, no cal dir-ho). ECM, estretament vinculada a Jarrett, també s'endú dos premis: el de millor discogràfica i el de productor de l'any, Manfred Eicher (present demà a Barcelona, per cert). Wayne Shorter, que inaugura el nostre festival el 28 d'octubre a l'Auditori, és sisè a la categoria de saxo tenor (que guanya Joe Lovano), però s'endú el de millor saxo soprano; Cassandra Wilson, el de millor vocalista femenina, i Christian McBride és el millor contrabaixista acústic de l'any, i a més a més protagonitza la portada de la revista.

Vijay Iyer, el 2008 a Luz de Gas (foto: Ricard Cugat).

Entre els rising stars destaca el doble premi del saxofonista Rudresh Mahanthappa, considerat el millor artista de jazz i millor saxofonista alt de l'any; el del seu amic Vijay Iyer com a millor pianista (inoblidable el seu concert fa dos festivals a Luz de Gas); Christian Scott (a qui aquest any veurem debutar al festival dins del grup de Marcus Miller) com a millor trompetista, i el premi compartit per John Hollenbeck i Guillermo Klein com a millors compositors de l'any. Finalment, entre els grans noms apareixen també Gary Burton (vibràfon), Chick Corea (teclats), B. B. King (millor artista i disc de blues) i Hank Jones (nou membre del Hall of Fame de la revista).