L'esperit de Miles segons Marcus

Marcus Miller, tocant When I Fall in Love al clarinet baix (foto: Ricard Cugat).

Una altra gran nit al Palau de la Música amb Marcus Miller i la seva banda, amb dos metalls tan joves com imponents, el saxofonista Alex Han i el trompetista Christian Scott. "Ens feia por la sala, que és meravellosa, perquè a la prova de so no ens acostumàvem a la seva acústica, però en concert, amb tot el públic apassionat de Barcelona, les coses han anat ben fluides. És una nit d'aquelles que no oblides", ens va dir Miller en acabat el concert.

Aquest va ser el repertori, dedicat, és clar, a un dels discos clau de l'última etapa de Miles, Tutu.

Tomaas (Marcus Miller)


Backyard Ritual (George Duke)


Splatch (Marcus Miller)

Hannibal (Marcus Miller)


Jean-Pierre (Miles Davis)



When I Fall in Love (Young/Heyman)



Human Nature (Porcaro/Bettis)


Aïda (Miles Davis)


Fat Time (Miles Davis)


Tutu (Marcus Miller)


+ Full Nelson (Marcus Miller)

'Kind of Blue' i una mica més

Jimmy Cobb, al Palau (foto: Ricard Cugat)

Set list:

So What

Freddie Freeloader

Blue in Green

All Blues

Flamenco Sketches

The Theme

If I Were a Bell

'Round Midnight

Wayne Shorter, 1967

El 9 de novembre de l'any 1967, el trompetista Miles Davis va aterrar a Barcelona, on havia d'actuar el diumenge dia 12 amb el seu famós quintet (Ron Carter, Herbie Hancock, Wayne Shorter i Tony Williams). Va ser el famós primer concert de Miles al festival, en el qual el trompetista finalment no va actuar. A l'entrada, un full fotocopiat informava de la trista notícia, demolidora per l'organització, que va haver de tornar, es calcula, dos terços de les entrades que ja havien estat comprades.

Les llegendes sobre les raons de la fugida del creador de Kind of Blue són moltes i ben variades. De fet, com hem explicat al nostre llibre commemoratiu, el mateix Miles (sense esmentar Barcelona) en parla a les seves memòries, i també l'empresari George Wein (la persona que havia fet la contractació amb l'equip del festival de Barcelona) dedica una part de les seves memòries a l'episodi. Versions, és clar, divergents…

En qualsevol cas, Miles Davis se'n va anar sense dir res, ni als seus músics, que tampoc havien cobrat. Després d'intenses negociacions d'última hora, l'organització va aconseguir convènce'ls que sortissin a tocar sense el seu líder. Va ser el debut a Barcelona del Wayne Shorter Quartet.

La premsa de l'època, després de fer-se eco de la sobtada desaparició de Miles, va celebrar el concert com un dels millors del festival. A La Vanguardia, Albert Mallofré, per exemple, va escriure: «La actuación de estos músicos no fue un mero salir del paso sino que, sin el señor Davis, se libraron a una sesión de jazz verdaderamente creativa, interpretando música escrita por ellos mismos, y ejecutada a su gusto, entrelazando los temas unos tras otros sin interrupción con un fervor notabilísimo, hasta el punto de que tanto en el concierto de la tarde como en el de la noche tuvieron que ser avisados para que dieran fin a su actuación debido a lo avanzado de la hora, puesto que estaban lanzados en el estímulo de su labor de creación y perdieron la noción del tiempo». A El Correo Catalán, la firma J.[oan] de S.[agarra] destacava: «De este festival lo que más nos ha gustado ha sido The Miles Davis Quintet, sin Miles Davis» (també deia una mica després que Shorter li havia semblat «un músico muy estimable, pero nada más»). I a El Noticiero Universal, Carlos Marimón: «No era el conjunto que respaldaba a Miles Davis. Era un grupo de jazz liberado de una directriz y que se expresaban libremente».


Va ser un concert únic: aficionats com Josep Maria Bas, Alfredo Papo i Enric Vázquez, que hi van ser, recorden a l'uníson que, a pesar de la decepció de no veure en directe Miles, el concert va ser una meravella.

42 anys després, torna Wayne Shorter al festival de jazz de Barcelona.

'Jazzuela' al Pere Pruna

 

Ahir es va inaugurar al Centre Cultural Pere Pruna (Ganduxer, 130) l'exposició Jazzuela, inclosa al programa del festival. A banda de les obres penjades, Jazzuela proposa també un petit cicle de cinema, una conferència i un concert de clausura a càrrec de  Dani Molina (saxo alt) i Pere Arguimbau (guitarra), el pròxim 26 de novembre. Aquesta és la crònica de la primera nit, escrita pel comissari i ànima de l'exposició, l'artista Gonzalo Elvira.

El jazz y otros juegos de palabras

Por Gonzalo Elvira

Ayer, 22 de octubre, celebramos –a pesar de la lluvia– la inauguración de Jazzuela en el Centre Cultural Pere Pruna. Es éste un proyecto en el que llevábamos muchos meses trabajando, desde la primera reunión en mi estudio entre las artistas, el músico Dani Molina y Jaume Uriach, que será el encargado de dar una conferencia el 26 de noviembre.

Jazzuela es un juego de palabras entre jazz y rayuela, juego popularizado por el magnífico libro de Julio Córtazar; pero como es un juego de palabras, también se abrían otras posibilidades, al ser todas las artistas mujeres, Jazz-u ela, o la combinación de jazz y zarzuela.

La propuesta para las artistas era trabajar con tinta china en diferentes técnicas, plumilla, pincel, pincel seco, aguadas con diferentes colores y en diferentes sopotes, papel, lienzo, y telas estampadas, para de esta manera poder sacarle el mayor partido posible a los materiales. El proceso de trabajo de las obras lo hemos realizado durante todos estos meses en un mismo lugar, juntándonos a trabajar, comentar, proponer. Creo que las artistas lo han conseguido por esfuerzo, tenacidad, acierto e intensidad: hemos logrado darle nuestro calor y color particular a esta intensa manifestación artística llamada jazz.

Los esperamos en el Pere Pruna.

P.S. Alguna vez Miles Davis comentó que pintar era bueno para su música; los que participamos en Jazzuela decimos que el jazz ha sido bueno para nuestro trabajo. 

(La fotografía de este post es de Anita García.)

Per què s'ha d'anaral concert de Wayne Shorter

«Els concerts de Wayne són un baròmetre de l'estat del jazz, fins i tot de l'estat de salut de la humanitat. Ell és potser l'única llegenda viva del jazz que ha estat tocat per tantes grans icones del jazz –Prez, Bud, Bird, Blakey, Miles– i que encara té el poder prometeic de transformar la música d'avui.»

És una frase de l'excel·lent biografia de Wayne Shorter, Footprints, escrita per la periodista Michelle Mercier i publicada el 2004, poc després precisament del concert de Shorter a l'Auditori, dins del 36 Voll-Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona. No són paraules exagerades les de Mercier.

Wayne Shorter va debutar com a líder a Barcelona l'any 1967, al concert de clausura del segon festival de jazz. No havia de ser un concert del Wayne Shorter Quartet, no, sinó del quintet de Miles Davis. Però el trompetista va desaparèixer de Barcelona sense tocar, amb els diners cobrats i els músics penjats (la història està explicada amb detall al nostre llibre commemoratiu). Al final, però, els músics van acabar tocant com a Wayne Shorter Quartet, amb Ron Carter, Herbie Hancock i Tony Williams. I diuen els que hi van ser (hi tornarem aviat amb un post amb testimonis de persones que hi eren) que va ser un concert inoblidable, únic.

42 anys després, Shorter continua marcant la vida i els baròmetres dels autèntics aficionats al jazz. Amb 75 anys acabats de fer i celebrats l'any passat al Carnegie Hall, el saxofonista rebrà també la segona Medalla d'Honor del festival de jazz de Barcelona. Shorter no solament ha canviat el jazz, sinó també les vides dels que l'han escoltat.

Per això s'ha d'anar, dimecres que ve dia 28 d'octubre, al concert inaugural del 41è Voll-Damm Festival de Jazz de Barcelona.

Els 50 anys de 'Kind of Blue'

Fa 50 anys, el 17 d'agost del 1959, Columbia Records (avui part de Sony) va treure al mercat Kind of Blue. Des d'aleshores, el disc firmat per Miles Davis, que tindrà cicle propi aquest any al festival, ha anat venent sense parar, seduint tota mena de públics. Com diu el tòpic, aquest és el disc de jazz que agrada fins i tot a aquells que no els agrada el jazz.

Si teniu interès d'audiòfil per saber quina és la millor edició del disc, Fred Kaplan, de la revista Stereophile, hi dedica un documentat post. El mateix Kaplan firma en una altra publicació, Slate, un excel·lent article introductori.

I si voleu saber més sobre Kind of Blue, sobre com es va fer i sobre com es va convertir en una llegenda gairebé per sorpresa (poca gent pensava en aquell moment que el disc arribaria on ha arribat), és lectura indispensable el llibre que li va dedicar Ashley Kahn, que podeu comprar en versió original a ca l'Amazon o buscar la bona versió castellana publicada per l'editorial barcelonina Alba, que ja va per la segona edició.

Dia gran pel jazz el 17 d'agost.