jueves 9 de julio de 2009

I per començar, ¡Wayne Shorter!


Wayne Shorter, el 2004 al festival
de jazz de Barcelona (foto: Ricard Cugat).



El saxofonista Wayne Shorter, membre del gran quintet de Miles Davis dels anys 60, inaugurarà el festival el pròxim 28 d’octubre a l’Auditori al capdavant del seu quartet, sens dubte la màquina jazzística més poderosa de l’actualitat. Jimmy Cobb, l’únic supervivent del disc tòtem de la història del jazz, el magistral Kind of Blue, actuarà al Palau el dia 7 de novembre amb una banda (Wallace Roney a la trompeta) amb la qual recrea la màgia d’un enregistrament icònic. Finalment, Marcus Miller, que va compondre amb Miles el cèlebre Tutu, debutarà l’11 de novembre al Palau de la Música amb un concert que recupera aquest disc cabdal de la història del jazz, amb un dels joves trompetistes de qui més es parla avui en dia, Christian Scott.

Marcus Miller, el 2007, en la nit dedicada
a Jaco Pastorius (foto: Ricard Cugat).

Aquests són els tres primers concerts del 41è Voll-Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona, que començarà el 18 d’octubre i s’acabarà el 6 de desembre. Aquest 2009, l’expansió territorial del festival –que tindrà gairebé 60 concerts– anirà més enllà de les fronteres catalanes i recordarà, a més de l'omnipresent Miles Davis, altres figures del jazz com ara Benny Goodman i Billie Holiday. Conferenciants com ara Bruce Lundvall, president/CEO d'EMI Jazz & Classics, en el 70è aniversari de Blue Note, han confirmat també la seva presència al festival.

Les entrades estaran a la venda el dilluns 13 de juliol al Tel-Entrada de Caixa Catalunya. Torna el millor jazz.

Galliano y muy buena compañía

La pequeña oferta musical del Grec tuvo ayer miércoles uno de sus momentos más exquisitos con el cuarteto de all stars encabezado por el acordeonista francés, el músico que ha convertido su instrumento en una presencia indiscutible en los festivales de jazz. Gonzalo Rubalcaba al piano, Richard Bona al bajo y Clarence Penn a la batería ofrecieron un maravilloso recital en el que el jazz, de nuevo, demostró que puede ser considerado sin más música de cámara.


La aportación en los bises de un espontáneo, Philippe (un francés residente en Barcelona), con unas poco conocidas aquí cas-cas (un instrumento de percusión menor de Senegal), añadió una sonrisa veraniega a la magnífica velada.

He aquí el repertorio, con muchas piezas incluidas en el último disco de Galliano, Love Day, pero también algunos de sus clásicos:

Aurore

Waltz for Nicky

Love day

Laurita

Sérénité

Giselle

Coloriage

Hymne

Tango pour Claude

Aria

Sertão

Sanfona

Smile

Bébé (Hermeto Pascoal)

Aviso para los que se perdieron ayer esos 100 minutos de pura belleza: casi al final de su gira veraniega de cinco semanas, el 2 de agosto, Richard Galliano y su cuarteto regresan a Cataluña para tocar en el Festival de Cadaqués.

Nota de camerino: tras el concierto, hubo un improvisado y delirante bis con Isaac Delgado, José Alberto El Canario y Gonzalo Rubalcaba cantando con Richard Bona la inmortal Lágrimas negras. Los cantantes, dos leyendas de la música afrocaribeña que estos días están impartiendo un seminario del Taller de Músics en Vilanova i la Geltrú, habían acudido al concierto invitados por la dirección artística del festival de jazz de Barcelona. Ésta es la secuencia gráfica de un momento irrepetible que Richard Galliano, muy astutamente, consiguió grabar en su iPhone…







(Todas las fotos de este post son de Iván Vergara.)

miércoles 8 de julio de 2009

George Wein, el mestre
(i visca CareFusion)

George Wein, a Barcelona el maig, a punt de firmar una còpia
de la seva biografia. A sota, el llibre del 40è aniversari
del festival de Barcelona, que conté un article seu.


"La màgia continua amb nosaltres." Aquesta és la frase amb què l'empresari George Wein, fundador del festival de jazz de Newport, ha expressat la seva alegria per la incorporació d'un nou patrocinador, la companyia paramèdica CareFusion, als seus festivals.

Resum ràpid: després de vendre la seva empresa –responsable, entre d'altres, dels festivals JVC de Newport i Nova York– a la companyia Festival Network, Wein es va trobar a començaments d'aquest any que la nova companyia havia entrat en bancarrota. Disposat a salvar sobretot el festival amb què va començar la seva llegenda, el de Newport, Wein va tornar a agafar les regnes de la direcció d'un festival i va donar forma a l'anomenat George Wein's Jazz Festival 55, que ara portarà també, és clar, el nom del patrocinador.

Però no solament això: l'acord de Wein amb CareFusion significa que molts dels antics festivals JVC, sobre els quals penjava l'amenaça de tancament (de fet, Nova York no ha tingut festival de jazz aquest any), tornen amb nova vida: Chicago (del 4 al 6 de setembre), Monterey (del 18 al 20 de setembre, en aquest cas amb un escenari anomenat Dizzy's Den), Manly, Austràlia (del 3 al 5 d'octubre), París (del 16 al 24 d'octubre) i de nou Nova York (juny del 2010) són els nous festivals CareFusion.

En efecte, la màgia continua amb el mestre Wein.

domingo 5 de julio de 2009

La supremacia de Miles

A Blog Supreme, el blog jazzístic de la National Public Radio, ha penjat fa poc el resultat d'una enquesta molt poc científica (com el mateix autor, Patrick Jarenwattananon, reconeix) que preguntava als seus lectors sobre els primers cinc discos que van donar el tret de sortida a la seva passió pel jazz.

Els resultats mostren, una vegada més, l'impacte de Miles Davis en la història del jazz. Amb 53 esments, Miles dobla el segon classificat, John Coltrane, que en té 23. Dave Brubeck, amb 21, ocupa el tercer lloc d'aquest podi. La llista continua amb Charlie Parker (18), Charles Mingus (14), Thelonious Monk (9), Max Roach (9), Duke Ellington (8), Dizzy Gillespie (8), Jimmy Smith (8) i Weather Report (8).


Miles, al Palau d'Esports de Barcelona l'any 1984,
dins del XVI Festival Internacional de Jazz
de Barcelona (foto: Isabel Ramoneda).


No és, atenció, una llista centrada en els millors discos del jazz, sinó en els cinc primers discos amb què cada aficionat ha començat la seva col·lecció. De totes maneres, els resultats permeten treure unes conclusions (potser tan poc científiques com l'enquesta):

1) Absència en la llista (que recull 21 noms) de qualsevol artista menor de 60 anys. Herbie Hancock (en el lloc número 12, amb 7 vots, nascut el 1940), George Benson (14, 6 vots; 1943) i Chick Corea amb Return to Forever (17, 5 vots; 1941) són els més joves.

2) Tret de Louis Armstrong (en una discreta 17 posició i 5 esments), cap referència a les primeres dècades del jazz (per entendre'ns, abans de Duke Ellington i Charlie Parker).

3) Absència d'artistes com ara Count Basie, Ornette Coleman, Keith Jarrett, Pat Metheny, Sonny Rollins i Lester Young.

4) Ni una sola cantant (ni rastre d'Ella Fitzgerald, Billie Holiday i Sarah Vaughan) entre els 21 primers. De fet, ni una sola dona a la llista.

5) Domini aclaparador, exclusiu, d'artistes nascuts als Estats Units.

S'admeten, és clar, comentaris.

sábado 4 de julio de 2009

¿Crítica?

Molt elegantment, el blog de Darcy James Argue ha donat l'alerta sobre una crítica (per dir-ne d'alguna manera) apareguda a l'edició electrònica de la publicació canadenca The Gazette. L'article, firmat per Jeff Heinrich, se centra en l'actuació de la Maria Schneider Big Band al festival de jazz de Mont-real. Crítiques desinformades (fins i tot les positives) i de mala fe n'hi ha hagut i n'hi haurà sempre, a tot arreu, com també hi ha autors rigorosos i informats a l'hora d'escriure els seus comentaris.

El cas de Heinrich, però, és espectacular: els seus comentaris sexistes, que culminen amb una comparació entre la Maria Schneider directora d'orquestra i l'actriu del mateix nom protagonista de L'últim tango a París (bravo, molt original), són de veritat desafortunats. "Després de llegir aquest article m'ho he de repensar molt per assegurar-me que això, de fet, s'ha publicat en un diari de confiança", diu un dels lectors consternats a la llarga llista de comentaris sorpresos i indignats pel to de l'article, que molts demanen que desaparegui dels continguts electrònics del diari. "Si The Gazette té una mica de respecte pels seus lectors, hauria d'esborrar aquest article per sexista, ignorant i poc acurat", diu un altre lector.

¿Censura? Potser, ras i curt, sentit comú.

(Vegeu el comentari, ben diferent, d'Alex Dutilh –"90 minuts sublims", descriu– al blog de la revista francesa Jazzman.)

P.S. Doug Ramsey acaba d'afegir al seu blog una interessant reflexió sobre la irresponsabilitat d'alguns mitjans a l'hora d'encarregar la crítica de jazz.

lunes 29 de junio de 2009

Sombras: ¿adiós a 'JazzTimes'?

Casi al mismo tiempo que DownBeat celebra su 75 aniversario, la revista JazzTimes anuncia que suspende "temporalmemte" su publicación. El cierre de JazzTimes –la competencia más importante de DownBeat– ha tenido consecuencias entre buena parte de la comunidad de escritores y críticos de jazz de Nueva York, que han visto cómo las deudas de la revista (en algunos casos, miles de dólares) pasan ahora a un limbo a la espera de nuevas noticias. En su blog, Howard Mandel, presidente de la Jazz Journalists Association, ofrece información de primera mano, incluyendo textos de algunos de los colaboradores no pagados (una táctica no exclusiva, por cierto, de Estados Unidos).

En su último número, una portada dedicada al saxofonista John Zorn, que extrañamente ha concedido una entrevista (excelente, firmada por Bill Milkowski, que estuvo en el 39 Voll-Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona, en el 2007, para hablar de su biografía de Jaco Pastorius). Que Zorn no sea el intérprete de un réquiem.




(Por cierto, uno de los últimos artículos de uno de sus colaboradores estrella, Gary Giddins –cuya columna se llamaba Cadenza–, fue escrito a partir de la visita del crítico y biógrafo de Charlie Parker al festival de Barcelona, con una reflexión sobre los conciertos de Adriana Calcanhotto y el dúo Brad Mehldau-Joshua Redman.)

domingo 28 de junio de 2009

Luces: 'DownBeat' cumple 75 años



La revista de Chicago DownBeat festeja este año su 75 aniversario. Llamada "la biblia del jazz", DownBeat ha sido siempre una de las referencias indispensables del aficionado jazzístico (más de un aficionado compra sus discos según el sistema de estrellas que conceden sus críticos). Tras publicar recientemente, en marzo, un espléndido reportaje dedicado a los 70 años de Blue Note (cortesía de Dan Ouellette y Ted Panken) y un reportaje firmado en Barcelona por Ned Sublette sobre Bebo y Chucho Valdés (sin duda, de lo mejor que se ha escrito sobre los Valdés en prensa), DownBeat celebra en su número de julio sus 75 años.

El número, antológico, supone un maravilloso recorrido por la historia del jazz, por sus artistas y la recepción de su obra. Tres grandes (Sonny Rollins, Dave Brubeck y Marian McPartland) han aceptado además el reto de enfrentarse a su propia historia contada en las páginas de la revista, y comentar los artículos que han ido apareciendo sobre ellos. ("No espero que los críticos sean grandes músicos. Pero sí que pienso que deberían haber empleado unos cuantos años en estudiar música (…). Dado que nosotros estamos improvisando constantemente, un crítico debería pasarse, por decir algo, 30 noches consecutivas viéndonos en un club. Sé que eso es imposible. Pero los aficionados lo hacen, noche tras noche. Y éste sería el único modo en que los críticos podrían hacerse una idea de lo que estamos haciendo…", declaró Brubeck en 1955).

La antología recupera también curiosas noticias como las que protagonizan Chris Potter y Ethan Iverson cuando ambos tenían 15 años (y salieron retratados como los adolescentes que eran), además de una jovencita Norah Jones que en 1996 ganó el premio a la mejor vocalista de jazz de la 19 edición de los premios dedicados a los estudiantes.

La célebre sección "Chords and Discords" –es decir, las cartas al director– incluyen cartas de desaprobación de artistas como Charles Mingus y Oscar Pettiford, pero también más de un artista agradecido: de Ornette Coleman y Henry Mancini a Joe Lovano pasando por un Frank Sinatra que agradece de este modo, con una sorprendente inocencia, el hecho de protagonizar la portada de marzo de 1996: "¡Me halaga y me honra haber sido escogido para vuestra portada!".

Que dure…