29 de novembre, 2009

Chano Domínguez
a 'The New York Times'


Chano, en l'estrena a Barcelona d'El duende de 'Kind of Blue' (foto: Ricard Cugat).


L'arribada de Chano Domínguez i del festival de jazz de Barcelona a Nova York no ha passat inadvertida per dos dels millors crítics de jazz de Nova York, tots dos en actiu (i ben en actiu) a The New York Times. En la seva prèvia setmanal en la qual recomana un concert (que tant pot ser de rock com de pop o de jazz), Ben Ratliff tria la visita de Chano al Jazz Standard amb uns arguments d'una fina solidesa.

Heus aquí la seva prèvia:


Ben Ratliff
Formally, jazz and flamenco aren’t particularly related beyond deep affinities held by musicians for one style or the other. But improvisers learned long ago that they can push music anywhere they like. CHANO DOMÍNGUEZ, the Spanish jazz pianist born in 1960 in Cadiz — flamenco’s birthplace — has done a beautiful job of moving jazz and Spanish music together. His sets typically encompass songs by Thelonious Monk and Bill Evans, the Catalan folk art of Frederic Mompou and Cuban boleros. This week he’s performing his own takes on the music from Miles Davis’s album “Kind of Blue.” His excellent band includes the flamenco singer Blas Córdoba, the bassist Mario Rossy, the percussionist Israel (Piraña) Suárez and the dancer and palmero Tomás Moreno Romero, known as Tomasito. Why does a small band in a jazz club need a dancer? Because some kinds of motion qualify as music. Go see him: you’ll understand.

Dos dies després, en la seva influent llista setmanal, és Nate Chinen qui recomana (les estrelles es donen als concerts més destacats segons l'autor) com una de les grans propostes de la setmana la clausura del 41è Voll-Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona a Nova York.

El seu comentari és aquest: 

 
Nate Chinen
★ CHANO DOMÍNGUEZ FLAMENCO QUINTET (Thursday) “Flamenco Sketches,” a ballad on the epochal 1959 Miles Davis album, “Kind of Blue,” provides a fortunate premise for the Spanish pianist Chano Domínguez, in his second Jazz Standard engagement this year. Leading an explosive ensemble — with several percussionists, including the dancer and palmero (hand clapper) known as Tomasito — Mr. Domínguez presents “The Flamenco Side of ‘Kind of Blue.’ ” His appearance is part of a trans-Atlantic exchange program with the Barcelona International Jazz Festival, now concluding its 41st year.

Quatre dies, 10 sets (tres divendres i tres dissabte). La reserva d'entrades de l'Standard ja indica que no solament s'igualarà sens dubte el 90% de percentatge d'entrades venudes del festival a Barcelona, sinó que es probable que se superi i que les quatre nits a l'Standard es converteixin en un èxit esclatant. De moment, dimarts, l'endemà de la seva arribada a Nova York, Chano serà entrevistat per Josh Jackson pel seu influent programa de ràdio, The Checkout, que serà emès aquella mateixa nit (tota la informació aquí) i pel crític Larry Blumenfeld, que escriurà per The Wall Street Journal un reportatge sobre Chano i el singular desembarcament del festival de Barcelona a la capital mundial del jazz.

Adéu, Barcelona; hola, Nova York


Jerry Gonzalez, un geni a Luz de Gas (foto: Ricard Cugat).


Ja està. La marató jazzística a Barcelona es va acabar aquest divendres, amb quatre concerts. A Luz de Gas, Jerry Gonzalez demostrava amb el seu quartet cubà la força i el magnetisme únics de la seva trompeta (crònica de David Castillo a l'Avui); al Palau, La Locomotora Negra estrenava una proposta arriscada aproximant-se al blues, amb Big Mama i Oli Silva, , com a veus convidades; al Jamboree, Joe Magnarelli tancava les sessions del festival al club de la plaça Reial, i a l'Atrium de Viladecans, Noa tancava també l'última finestra del festival.


Camí de Nova York amb Chano Domínguez per clausurar oficialment el festival, ja us podem dir una cosa: reserveu-vos el 3 de novembre del 2010. Una de les grans llegendes del jazz tornarà a Barcelona per inaugurar el 42è Voll-Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona…

Fins aviat i, una vegada més, moltes gràcies. És un tòpic, però és veritat: «Teniu un públic que és únic, dóna una energia increïble», ens va dir Bill Evans després del seu apoteòsic concert a Luz de Gas, inclòs en una llarga gira europea. El festival, 43 anys de llarga història, és de tots. I entre tots l'estem fent cada vegada més grossa.

¡Visca el jazz!



  La Locomotora Negra, blues al Palau (foto: Ricard Cugat).

24 de novembre, 2009

The Blind Boys of Alabama, la esencia del gospel


Foto: Ricard Cugat

El pasado viernes 20 de noviembre, el 41 Voll-Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona sirvió a su vez de plataforma de lanzamiento para Els Grans del Gospel, certamen dedicado al género afroamericano por antonomasia que se celebra durante los meses de noviembre y diciembre en Barcelona y otros puntos de la geografía catalana. A decir verdad, este festival se gestó como un ciclo específico dentro del de jazz, aunque hace más de 10 temporadas que cobró entidad propia e inició su andadura en solitario.


Foto: Ricard Cugat

Así pues, la actuación de los Blind Boys of Alabama (formación mítica donde las haya) cumplía una doble función: inaugurar Els Grans del Gospel y proponer desde el festival de jazz un auténtico e imprescindible viaje a las raíces de la música negra. La operación se saldó con un gran éxito, en un ambiente tan festivo como se requiere para disfrutar de este género en el que, mucho más que en otros, se busca la comunión colectiva para vivirlo en toda su dimensión. Para coronar una velada de gospel inolvidable, al final del concierto se añadieron las numerosas voces femeninas de la Coral del Institut de Gospel Barcelona -dirigida por Oscar Alberdi-, junto a la que interpretaron una contagiosa versión del clásico Down by the riverside.

Mucho más gospel en Barcelona, Arties, L’Hospitalet, Mataró, Girona, Vilafranca, Sant Cugat y Viladecans hasta el 23 de diciembre.

Consulta toda la programación de Els Grans del Gospel aquí


Foto: Ricard Cugat

21 de novembre, 2009

El somriure de Maria Schneider




Des d'aquest dilluns, l'Esmuc viu sota l'impacte de Maria Schneider, que ha estat assajant amb els estudiants que conformen la big band de l'escola el seu programa pels concerts d'aquesta nit a Viladecans (Atrium, 22.00 hores) i demà a Sant Cugat (Teatre-Auditori, 19.00 hores). Per quarta vegada al festival (dues vegades amb la seva orquestra i una altra amb un projecte especial amb Ivan Lins i Tooths Thielemans al capdavant de la Danish Radio Big Band), Schneider ha confegit a proposta del festival un programa antològic de la seva carrera, amb peces que van des del seu primer disc, Evanescence (1994), fins a l'últim, Sky Blue (2007).

Aquest serà el repertori dels concerts de Viladecans i Sant Cugat:

Last Season / Evanescence (o l'una o l'altra)

Gumba Blue

Green Piece

Choro Dançado

Sky Blue

Cerulean Skies


18 de novembre, 2009

Tortoise, el futuro ya está aquí

Por Agustí Borlán





Apostar por un grupo como Tortoise a estas alturas de la función es una maniobra cuando menos arriesgada. Si a ello le sumamos que su próxima actuación se enmarca dentro de todo un Voll-Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona, la partida se vuelve cada vez más arrojada. La banda de Chicago, ciudad muy representativa de la vanguardia artística estadounidense, ayudó a establecer un interesantísimo diálogo entre el indie-rock y las corrientes jazzísticas menos ortodoxas y más experimentales durante los años 90 del siglo pasado, erigiéndose en el máximo baluarte del denominado post-rock, una etiqueta absurda donde las haya pero bien difundida por una prensa especializada tan perezosa como ansiosa por descubrir la sopa de ajo ante cada next big thing.

Lo cierto es que el batería John McEntire y sus rotativos acompañantes en la aventura quelonia rompieron esquemas en la escena underground, a base de texturas intrumentales que tanto recordaban al primigenio, gélido sonido gemano y progresivo (krautrock) de Neu! como a las tormentas eléctricas de Sonic Youth, pero desde una frecuencia sintonizada con el fuego hard y free de John Coltrane y Ornette Coleman. Un cóctel explosivo que dio lugar a obras de referencia como Millions Now Living Will Never Die (1996) y que, a día de hoy, sigue produciendo jugosos frutos: sin ir más lejos, ahí está Beacons of ancestorship (2009), su último y excitante álbum, indiscutiblemente el más jazzístico de su carrera.

Muchos se preguntarán: ¿A quién le interesa lo que está haciendo Tortoise en pleno siglo XXI? Pues bien, la respuesta es sencilla: pasada la fiebre de la ruptura, ahora sólo queda el verdadero sustrato, su música al natural sin los aditivos de facciones más atraídas por la pose cool que por la genuina validez de una propuesta, y con los únicos conservantes naturales que confieren un bagaje inapelable y una actitud siempre fiel a sus principios. Su estimulante ejercicio de creación libre, en los tiempos que corren, merece algo más que respeto.

17 de novembre, 2009

Al voltant d'Omar Sosa


Omar Sosa, segons Ricard Cugat.


Reza Ackbaraly, jazz manager de Mezzo TV, va ser un dels convidats il·lustres que van assistir al concert d'Omar Sosa el divendres dia 6 de novembre a Barcelona. Poc abans d'iniciar un viatge a Àfrica justament seguint Omar Sosa per un documental que s'emetrà a Mezzo, ens ha enviat les seves aclaridores impressions del concert que va poder veure a Barcelona.

Voilà les paraules (en francès, és clar) d'Ackbaraly:



Miles in Cuba, 2009.

Depuis ses premières années be-bop jusque à sa collaboration avec de jeunes rappeurs newyorkais, Miles Davis aura, tout au long de sa vie été porté par les rencontres et l’envie de ne jamais reprendre les même formes.
Be-Bop, Cool, Jazz modal, esquisses d’Espagne, grands orchestres, usage des claviers électriques, sonorités indiennes, incursions pop-rock ; malgré son work in progress permanent et ses nombreux enregistrements, Miles n’aura pas eu/pris suffisamment de temps pour explorer pleinement les richesses des caraïbes ou bien même de l’Afrique.

C’est chose faite, en ce soir du 06 Novembre 2009 par l’intermédiaire de l’esprit Santéria du génial pianiste Omar Sosa qui propose un hommage « afro-cubain » à l’album Kind Of Blue qui fête cette année ses 50 ans d’existence.

Pas de clavé à outrance ou de duo piano / congas endiablé comme on aurait pu s’y attendre (on se rappelle des sessions historiques entre Omar Sosa et son frère de cœur, le regretté Miguel Anga Diaz) mais ici, Omar prend le parti d’augmenter le tempo général des compositions de Miles et de livrer des versions bien plus électriques et africaines du légendaire album bleu.

Tout comme Miles et son choix toujours subtil de collaborateurs en fonction du type de musique qu’il souhaitait créer ; Omar monte,  spécialement  pour l’occasion, un All Star band. Nous noterons particulièrement la présence du mozambicain Childo Thomas à la basse « afro » électrique, du poly rythmicien cubain Dafnis Prieto à la batterie et du saxophoniste/ flutiste américain Peter Apfelbaum (que l’on avait déjà repéré au coté d’un autre grand voyageur de son, Don Cherry).

Le tout augmenté d’un « very special guest » que l’on ne présente plus, Jerry Gonzales dans le rôle de Miles.

Les citations davisiennes sont rares mais l’esprit curieux, aventureux et toujours inventif du trompettiste est omniprésent.

Ce projet de création s’inscrit dans un ambitieux tryptique hommage à Kind Of Blue qui ponctue la magnifique édition du 41eme festival de Jazz de Barcelone, et comme toute première, demanderait à être rodé et prolongé.

Omar Sosa offre son interprétation résolument actuelle du disque en laissant de beaux espaces à ses sidemens et en nous embarquant vers un Cuba futuriste régi par des claviers électriques et une section rythmique bien musclée, fidèle à l’esprit de Miles.

Reza Ackbaraly
Jazz Manager
MEZZO TV

14 de novembre, 2009

Allen Toussaint en 'Babelia'

Carlos Galilea firma hoy una entrevista en el suplemento cultural de El País, Babelia, con Allen Toussaint, que esta noche actúa en solitario en Luz de Gas. El legendario pianista de Nueva Orleans se une de este modo a la lista de piano solos que el festival está construyendo desde hace siete años con artistas de muy distintas poéticas.

Así empieza la entrevista de Galilea: «"Fue una tragedia, pero debo decir que permanecí en la ciudad cuatro días después del paso del huracán Katrina y que vi cosas terribles, pero también muchos actos de buena voluntad. Había muchas necesidades aquellos días y mucha gente reaccionó de una forma hermosa con los demás, venían personas de otros lugares a ayudarnos. Y eso me reconfortó", cuenta afable Allen Toussaint desde Nueva Orleans, la ciudad a la que ha vuelto tras vivir un tiempo en Nueva York.»

La continuación, aquí.

[Quien recuerde en los comentarios de este post (anónimos en este caso no contarán, claro…) la lista de los siete artistas que el festival ha presentado en piano solo en los últimos siete años tendrá premio: dos entradas para ver a José Alberto Medina el próximo martes 17 de noviembre en el Jamboree y dos entradas más para ver a Antonio Ciacca el día 24 en Luz de Gas. ¿Alguien se anima?]

'Loverly', Cassandra Wilson en forma


Cassandra Wilson, al Palau el 2006 (foto: Ricard Cugat)



La mateixa Cassandra Wilson li explicava després del concert al cònsol general dels Estats Units, Greggory Crouch, les seves impressions sobre «l'inspirador» Palau. «A la tarda, a la prova de so, t'estranya el so, sembla fosc, sense colors, però arriba l'hora del concert, la gent, i tot canvia. És un lloc i un públic d'una calidesa que no trobes sovint».

Tres anys després del seu concert el 2006, la cantant tornava al festival per presentar-hi Loverly, premiat amb el Grammy, acompanyada per una banda amb significatius canvis i nova saba. Si amb Marcus Miller van sorprendre els joves Alex Han i Christian Scott, amb Cassandra Barcelona va descobrir un pianista del qual ja se'n parla, i molt, als Estats Units: Jonathan Batiste.

Aquest va ser el repertori:

Caravan
A Sleeping Bee
Lover Come Back To Me

A Day in the Life of a Fool (Manhá de Carnaval)

St. James Infirmary
Something So Right

Pony Blues
Harvest Moon
+ 'Til There Was You 
+ Blackbird

13 de novembre, 2009

El duende de Chano



Se terminó la trilogía dedicada a Kind of Blue. Y lo hizo por todo lo grande, con un triunfo incontestable de la versión encargada por el festival a Chano Domínguez, que va a volver a verse del 3 al 6 de diciembre en el club Jazz Standard de Nueva York, en la clausura de este denso 41 Voll-Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona.

Con el apoyo de la Fundación de Música Ferrer-Salat, los tres conciertos inspirados en la celebración de los 50 años de Kind of Blue han tenido además una ocupación récord. El público de Barcelona sigue fiel, un año más, a las apuestas del festival.

He aquí el repertorio del concierto de Chano:

Flamenco Sketches

Freddie Freeloader

Blue in Green

So What

All Blues

+ The Serpent's Tooth
+ Oye cómo viene
+ A mi padre





Fotografías: Ricard Cugat

12 de novembre, 2009

L'esperit de Miles segons Marcus


Marcus Miller, tocant When I Fall in Love al clarinet baix (foto: Ricard Cugat).


Una altra gran nit al Palau de la Música amb Marcus Miller i la seva banda, amb dos metalls tan joves com imponents, el saxofonista Alex Han i el trompetista Christian Scott. "Ens feia por la sala, que és meravellosa, perquè a la prova de so no ens acostumàvem a la seva acústica, però en concert, amb tot el públic apassionat de Barcelona, les coses han anat ben fluides. És una nit d'aquelles que no oblides", ens va dir Miller en acabat el concert.

Aquest va ser el repertori, dedicat, és clar, a un dels discos clau de l'última etapa de Miles, Tutu.

Tomaas (Marcus Miller)


Backyard Ritual (George Duke)


Splatch (Marcus Miller)

Hannibal (Marcus Miller)


Jean-Pierre (Miles Davis)



When I Fall in Love (Young/Heyman)



Human Nature (Porcaro/Bettis)


Aïda (Miles Davis)


Fat Time (Miles Davis)


Tutu (Marcus Miller)


+ Full Nelson (Marcus Miller)

11 de novembre, 2009

Brad Mehldau, l'art del silenci


Jeff Ballard, Brad Mehldau i Larry Grenadier (foto: Michael Wilson)


Silenci respectuós, concentració absoluta, intensitat màxima: no van ser només atributs dels músics ahir al Palau, sinó del públic de Barcelona. "És una audiència de jazz impressionant, jo no n'he vist gaires així", ens va dir Roan Clay, d'All About Jazz, un dels periodistes internacionals que estan cobrint aquesta edició del festival.

I ens ho va confirmar el mateix Brad després del concert: "És un públic que ajuda molt, és un silenci d'una força que ajuda la música". Per cinquena vegada en els últims set anys (tres en trio, una en solitari i l'any passat a duo amb Joshua Redman), Mehldau va demostrar per què és un dels grans.

85 minuts de concert i tres bisos, gairebé dues hores al Palau en les mans de Mehldau, Larry Grenadier i Jeff Ballard. Aquest va ser el repertori:

Got Me Wrong (Alice in Chains)

Cheryl (Charlie Parker)

I Concentrate On You (Cole Porter)

Vanishing Point (Brad Mehldau)

I Cover The Waterfront (Green / Heyman)

+ Still Crazy After All These Years (Paul Simon)

+ No Moon At All (Evans / Mann)

+ Knives Out (Radiohead)

08 de novembre, 2009

'Kind of Blue' i una mica més


Jimmy Cobb, al Palau (foto: Ricard Cugat)


Set list:

So What


Freddie Freeloader

Blue in Green

All Blues

Flamenco Sketches

The Theme

If I Were a Bell

'Round Midnight

07 de novembre, 2009

El doble triunfo de Omar Sosa


Omar Sosa y Jerry González, alrededor de Kind of Blue (foto: Ricard Cugat).


Triunfo absoluto de Omar Sosa y su proyecto alrededor de la afrocubanía de Kind of Blue. Triunfo profesional (programadores y críticos internacionales compartían entusiasmo en la platea) y personal (sus dos hijos, Lonious e Iyade –nacidos ambos en Barcelona–, veían por primera vez un concierto de su padre).


El ciclo alrededor de Kind of Blue, patrocinado por la Fundació de Música Ferrer-Salat, no pudo tener mejor inicio. Con su especialísimo invitado, Jerry González, que regresa el día 27 a la sala Luz de Gas al frente de su cuarteto cubano ("habrá que armarla porque aquí en Barcelona ustedes son exigentes", nos dijo en la cena tras el concierto), Sosa demostró por qué es uno de los artistas más respetados en el jazz tanto por su creatividad como por la seriedad en la presentación de sus proyectos.


Mucho nos temenos, además, que este proyecto no termina de ningún modo aquí…

He aquí el repertorio de una noche única:

1. Soo W.

2. El alba.

3. Alternativo Sketches y Rumba Connection.

4. Flamenco Sketches.

5. So All Freedy.

6. Light in the Sky on Green.

7. Paralelo.

En el bis, pura improvisación a dúo entre Omar y Jerry.

Gran noche para la historia del festival.

Y de la mano de un barcelonés.

Y muy pronto, El duende de Kind of Blue, con Chano Domínguez.

Kings of Convenience:
la primera vez siempre es especial

Por Agustí Borlán




El 41 Voll-Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona abría el pasado viernes 6 de noviembre en el Palau de la Música Catalana la segunda de sus Finestres (ventanas) a músicas más allá del jazz (puristas abstenerse). Así pues, gracias a esta acertada elección, el dúo Kings of Convenience debutaba en Barcelona con todo lujo de detalles, en el marco de un festival de primer orden y ante un Palau lleno hasta la bandera: una verdadera prueba de fuego que los noruegos superaron con los más elevados honores.

Erlend Øye i Eirik Glambæk Bøe proceden de Bergen, también cuna de otro dúo de referencia aunque dentro de la escena electrónica: Röyksopp. Su música bebe tanto del pop de cámara como del folk acústico, con pequeñas pinceladas de bossanova y leves pero efectivos arreglos, para establecer la gramática de un lenguaje sensible que generalmente sólo necesita dos guitarras y dos voces para ser expresado. Tomaron el escenario poco más tarde de las 21 horas, sin más recursos escénicos que su estricta presencia y sus canciones en estado puro. Haciendo gala de su buen sentido del humor, nos deleitaron con algo de background music (en sus propios términos) para esperar a que todos los asistentes pudieran ocupar sus asientos. Con un setlist forjado casi al momento, arrancaron oficialmente la actuación mediante una tanda de piezas incluidas en su tercer álbum, Declaration of dependence (2009), material un tanto reiterativo a primera vista pero que en directo cobró una sorprendente nueva dimensión. Los rasgueos y arpegios alternativos del dúo tejían una maravillosa red cristalina, sobre la que sus melodías trenzadas provocaban un efecto de melancolía tan hipnótico como totalmente devastador.

La fórmula de Kings of Convenience empezó a tomar forma con los trazos de su debut, Quiet is the new loud (2001), aunque cobró verdadera entidad a través de las cargas de profundidad contenidas en Riot on an empty street (2004), su segundo y hasta la fecha mejor trabajo. Conocedores del valor de esta joya de la corona, dosificaron sus diamantes (Homesick, Misread, Stay out of trouble…) con sabiduría, y hasta contaron con la participación del público femenino en su memorable interpretación de Know-how. Durante la segunda parte del concierto se añadieron el violinista Tobias Hett y el contrabajista Davide Bertolini (que en ocasiones permutaba su instrumento por un bajo eléctrico) a la formación, para conferir todavía más magia a unas piezas en estado de gracia. Las breves escapadas de Erlend Øye al piano también aportaban nuevos colores a las partituras, mientras su confianza iba creciendo hasta convertirle en el auténtico maestro de ceremonias de la velada. Su grado de interacción con el público fue creciente: empezó con cierta ironía y chistes mordaces, para acabar totalmente entregado y bailando junto a las primeras filas de la platea. Se notaron las tablas adquiridas con su proyecto alternativo The Whitest Boy Alive, formación más musculosa a la que tampoco conviene perder de vista a juzgar por sus dos magníficos álbumes publicados hasta la fecha.

Al final, regalaron una versión de You’re always on my mind, clásico de Elvis repopularizado en los 80 por la alucinada y alucinante adaptación de Pet Shop Boys, y se despidieron inteligentemente con su creación más festiva, I’d rather dance with you. Un broche de oro que marcó el punto y aparte del debut de los Simon & Garfunkel de Bergen en la Ciudad Condal. Ahora ya nadie podrá borrar del corazón y la memoria del Voll-Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona el emotivo recuerdo de lo que fue aquella primera vez.

Les cançons de Concha Buika


Buika i Ivan Melón Lewis (foto: Ricard Cugat).


1. Oro Santo - Mamita.
2. Volver.
3. Se me hizo fácil.
4. Soledad.
5. Un mundo raro.
6. Somos.
7. Recuerdos.
8. Las simples cosas.
9. Las ciudades.
10. El último trago.
11. Cruz de olvido.
12. Sombras.
13. Luz de luna.
14. El andariego.

Bisos

Se nos rompió el amor.
En el nom de la pau.
Jodida pero contenta.
Ojos verdes.

Una setmana moguda

La primera setmana del festival ha sigut realment moguda. La lesió de Joe Lovano (en aquests moments recuperant-se en un hospital barceloní) ens va deixar sense una de les grans nits del festival. No obstant, hi va haver moltes altres coses.

Per començar, els conferenciants. Bob Blumenthal, Bruce Lundvall, Dan Ouellette (que dimarts que ve serà a l'Institut d'Estudis Nord-americans), Alex Ross i François Zalacain (dilluns a l'Institut Francès) han coincidit tots aquesta setmana a Barcelona. Hi han descobert, és clar, les bondats dels restaurants de Barcelona i els horaris més relaxats que als seus llocs d'origen, però també tots destaquen un aspecte molt ressaltat també pels artistes: la concentració i l'entusiasme del públic de Barcelona, a més de la qualitat de les seves sales. Les conferències han estat especialment sucoses, incloses el blindfold test a què es va sotmetre Chano Domínguez ahir divendres davant d'una atenta audiència que també va jugar al test a cegues. Conduït amb mà mestra per Dan Ouellette, Chano va encertar gairebé tots els discos que va escoltar (impressionant com va detectar el piano de Gonzalo Rubalcaba en un disc que mai havia escoltat i no menys impressionant com va encertar que el bateria era Marcus Gilmore). A la primavera del 2010, DownBeat publicarà el blindfold test, per primera vegada live in Barcelona.


Concentració de conferenciants a la llibreria La Central: Bruce Lundvall, Greggory Crouch (cònsol dels Estats Units a Barcelona), Joan Anton Cararach, Elena Pujol ("public affairs specialist" del consolat dels Estats Units), Dan Ouellette, Alex Ross i Bob Blumenthal.



Els concerts s'han saldat també amb èxit. Des del descobriment de la cantant CéU fins a l'apoteosi de Concha Buika al Palau (entre el públic, l'entrenador del Barça, Josep Guardiola, amb la seva dona i el cineasta i novel·lista David Trueba), el ple de Béla Fleck a la sala 2 de l'Auditori ("el públic que teniu és realment especial", ens va dir Fleck després del concert) i l'estrena d'un projecte que, pel que es va veure i escoltar, tindrà molta vida pròpia: The Afrocuban side of Kind of Blue, la primera de les tres entregues al voltant del disc de Miles. Avui, Jimmy Cobb. Dijous, Chano i la seva versió flamenca.

Continua el millor jazz a Barcelona.

03 de novembre, 2009

Chano a All About Jazz

Chano Domínguez és a partir d'avui a All About Jazz, entrevistat per Guillem Vidal. Heus aquí un tast d'aquesta entrevista:


«El encuentro entre Chano Domínguez y All About Jazz se produce horas después del concierto inaugural del 41 Voll-Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona, protagonizado por el cuarteto de Wayne Shorter. Su entusiasmo es notorio. "El de Wayne Shorter es un grupo hecho y derecho, con unos objetivos muy claros y una dirección bien marcada por uno de los grandes maestros que nos quedan vivos de la historia del jazz," valora Chano, que no falló a la quimérica velada de Shorter, Danilo Pérez, John Patitucci y Brian Blade pese a encontrarse ultimando ya un próximo disco con su cuarteto flamenco. "Shorter tiene un control absoluto sobre la música que está haciendo —analiza—, y su grupo está en un momento maravilloso. Creo que han encontrado un sitio fabuloso donde moverse, en el cual cada nota tiene un porqué y cada músico ha encontrado su propia libertad. Shorter sabe sacar lo mejor de sus músicos como nadie. En cierto sentido, el concierto me recordó a los que hacía Miles Davis cuando, ya disuelto su quinteto con Shorter y compañía, empezó a dirigir esa serie de grupos con Chick Corea, Keith Jarrett... Grupos donde había una libertad total pero en los cuales primaba una voz que parecía vigilarlo todo."»

La continuació, aquí.

Something completely different


 Chano, camí de Nova York (foto: Ricard Cugat)


La pàgina web del Jazz Standard de Nova York ja anuncia els concerts de clausura del 41è Voll-Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona, i la venda i la reserva d'entrades ja ha començat a bon ritme.

Heus aquí com anuncia el cèlebre club del carrer 27 els concerts de Chano Domínguez:

«And now (as the saying goes) for something completely different: A stunning new interpretation of the 1959 Miles Davis classic Kind of Blue, as performed by a unique flamenco/jazz combo under the direction of the brilliant pianist Sebastian Domínguez Lozano, better known as Chano Domínguez. Born 49 years ago in the Spanish city of Cádiz, Chano began flamenco guitar studies at age eight, then switched to keyboards when he formed the band Caí, which fused traditional Andalusian roots with progressive rock. Beginning with the formation of his own trio in 1992, Chano has experimented endlessly with the alchemy of jazz and flamenco on such albums as Hecho a Mano and Imán. This is the final concert series of the Voll-Damm Barcelona International Jazz Festival, proudly co-presented with Jazz Standard. Don’t miss the Chano Domínguez Flamenco Quintet in Kind of Blue – and somewhere, even Miles will be smiling.»

Lundvall & Lovano: una de Miles


Bruce Lundvall, a la dreta, parlant amb Agustí Fernández i Evan Parker després del seu magnífic concert a l'Auditori.


Dia atapeït per Bruce Lundvall, president de Blue Note i una llegenda de la indústria jazzística. Poca gent pot dir, com ell, que acumula 49 anys de carrera (els últims 25 a Blue Note), i encara moltes coses per expressar i moltes idees de futur.

Després d'un matí farcit d'entrevistes amb diversos diaris, a la tarda trobada amb els estudiants més curiosos de l'Esmuc. John Coltrane, Dexter Gordon, Freddie Hubbard, Norah Jones, Charlie Parker, Aaron Parks, Bud Powell i Cassandra Wilson van ser només alguns dels noms que van sortir en l'animadíssima conversa amb Lundvall.

A la nit, sopar amb Joe Lovano, acabat d'arribar de Salzburg. Entre Lovano i Lundvall, que va ser qui va fitxar el saxofonista per Blue Note, les anècdotes se succeeixen. Però ni ha una d'increïble «i, segons sembla, certa», explica Lundvall amb un somriure.

Dia 24 de desembre d'un any a mitjans dels 70 del segle XX. Miles Davis truca a Joe Zawinul, que era a Florida: «Ei, Joe, has de venir a Nova York de seguida, et necessito, és urgent.» «Miles, no fotis, que és Nadal.» «No, no, has de venir, motherfucker, que és molt urgent.»

El pianista vienès instal·lat des de fa anys als Estats Units deixa, doncs, la família i arriba a Nova York, a casa de Miles, el dia de Nadal.

I allà hi troba el trompetista, jugant amb un tren en miniatura. «Ei, Miles, ¿què passa?, ¿què era això tan urgent?» «Motherfucker, que aquest maleït tren només té les instruccions en alemany i jo no en sé d'alemany.»

Bruce Lundvall, us ho recordem, parla aquesta tarda a les set a l'Institut d'Estudis Nord-americans, entrevistat pel crític Bob Blumenthal.

No hi falteu si voleu sentir de viva veu anècdotes tan sucoses com la de Miles i el trenet amb les instruccions només en alemany…

02 de novembre, 2009

Agustí Fernández i Evan Parker:
l'imprescindible art d'escoltar


 
Fernández i Parker, duo sense pors (foto: Ricard Cugat)


És música que hauria de servir per obrir la ment cap a d'altres camins. L'aliança entre Agustí Fernández i Evan Parker va donar ahir una de les grans vetllades d'aquesta edició del 41 Voll-Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona. La respiració circular d'Evan Parker, capaç de fer sonar el seu saxo com si fos gairebé un orgue, la perfecta compenetració amb Fernández (un mestre en el difícil art d'escoltar, com ha explicat ell en la interessant entrevista de Guillem Vidal publicada per All About Jazz), les ganes de buscar més enllà, d'arriscar-se, van donar com a resultat 70 minuts de música d'una intensitat i concentració corprenedores.

Entre el públic, Bruce Lundvall, president de Blue Note i un veterà de la indústria musical, que va felicitar efusivament els protagonistes de la nit als camerinos. Allà Fernández va explicar com havien plantejat el concert: quan tocarien a duo, i quan tocarien en solitari. Res més. Cap música preparada, no set list. Només, insistim, l'imprescindible art d'escoltar. Una lliçó magistral.


01 de novembre, 2009

La exquisita 'Distancia'
de Magos Herrera

La cantante mexicana Magos Herrera debutó ayer en Barcelona, invitada por el festival. Con un repertorio en el que combinaba piezas propias con material de autores como César Portillo de la Luz, Milton Nascimento, Ivan Lins, António Carlos Jobim y, claro, José Alfredo Jiménez, Herrera sedujo al público congregado en Luz de Gas.

El incipiente pero todavía demasiado desconocido jazz mexicano tuvo ayer en Luz de Gas uno de sus mejores emisarios en la voz de Magos Herrera. La propia cantante nos cuenta sus impresiones en caliente, apenas acabado su concierto.



Magos Herrera, en Luz de Gas (foto: Ricard Cugat)



En esa embriaguez que encanta
Por Magos Herrera
Barcelona es una mujer expresionista que se descubre seductora en sus caminos de asombro y belleza, y que en su respirar abraza la elocuencia de un mundo complejamente orgánico; una mujer vanguardista que es capaz de evocar toda quimera estética. En esa embriaguez que encanta, al final de una jornada entre sus calles, arribamos a la exquisita sala Luz de Gas, en donde, entre terciopelos y luces carmín, ofrecimos nuestro primer concierto en Barcelona, promoviendo mi más reciente material discográfico, Distancia.

Con los increíbles Aaron Goldberg al piano, Ricky Rodríguez en el contrabajo, Alex Kautz en la batería, e Ingrid y Jennifer Beaujean en las voces, emprendimos una vez más el viaje a lo desconocido, una velada de buenas nuevas, de reiterar el poder alquímico de la música compartido con un público que permitió cautelosa y serenamente ser seducido para entregarse al final en un perfecto coincidir de palmas y cantos en Veracruz, de Milton Nascimento.

Pasar por este puerto mediterráneo entre un marco de compositores como Wayne Shorter y Maria Schneider es un privilegio, un gran signo de un nuevo peregrinaje de nuestra música en el viejo continente.