27 d’agost, 2009

Lester Young, el President fa 100 anys

Avui, 27 d'agost, el jazz celebra el centenari d'un dels saxofonistes tenors més impactants de la història, Lester Young, conegut com The President (sovint escurçat en Prez).

Recomanacions de lectura: l'article de Will Friedwald (un dels grans especialistes en el cançoner nord-americà) al Wall Street Journal i la llarga i apassionant anàlisi d'Ethan Iverson, que qualifica Young de "lligam més important en la cadena entre el primer jazz i el jazz modern".


Molt recomanable és també la recopilació acabada d'editar per Fantasy, Centennial Celebration, centrada en els últims anys de la vida de Young, sovint objecte de polèmica entre els especialistes.

I és clar, si voleu veure Lester Young en plena forma, a YouTube hi ha la famosa interpretació de Fine and Mellow a càrrec de Billie Holiday, enregistrada pel programa de la CBS The Sound of Jazz el 1957. Young és el segon solista d'un grup espectacular (entre d'altres, Roy Eldridge, Coleman Hawkins, Gerry Mulligan, Ben Webster…).

25 d’agost, 2009

Wayne Shorter, viaje
hacia lo desconocido

Grande entre grandes, Wayne Shorter (foto: Ricard Cugat)


Hoy, 25 de agosto, Wayne Shorter celebra su 76 cumpleaños. Ha sido un año intenso para el saxofonista, que empezó en diciembre del año pasado con un fabuloso concierto en el Carnegie Hall que sirvió para festejar su 75 aniversario (he aquí la crítica en el Times de Ben Ratliff). Año que culminará en otoño con su regreso a los escenarios europeos y su único concierto en España, el 28 de octubre en el Auditori, inauguración del 41 Voll-Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona.

AllAboutJazz, que a partir de este año se incorpora como patrocinador mediático del festival de Barcelona, ofrece un estupendo perfil
de Shorter, con múltiples enlaces a entrevistas, artículos de análisis y críticas de discos.

Como aperitivo, la epifanía, cómo descubrió el jazz en su ciudad natal, Newark:

Born in Newark, New Jersey on August 25, 1933, had his first great jazz epiphany as a teenager: “I remember seeing Lester Young when I was 15 years old. It was a Norman Granz Jazz at the Philharmonic show in Newark and he was late coming to the theater. Me and a couple of other guys were waiting out front of the Adams Theater and when he finally did show up, he had the pork pie hat and everything. So then we were trying to figure out how to get into the theater from the fire escape around the back. We eventually got into the mezzanine and saw that whole show -- Stan Kenton and Dizzy Gillespie bands together on stage doing ‘Peanut Vendor,’ Charlie Parker with strings doing ‘Laura’ and stuff like that. And Russell Jacquet... Illinois Jacquet. He was there doing his thing. That whole scene impressed me so much that I just decided, ‘Hey, man, let me get a clarinet.’ So I got one when I was 16, and that’s when I started music."

Como conclusión, su última frase del perfil, traducida a vuelapluma: "Estoy en un momento en el que sólo puedo decir «¡al diablo con las reglas!». Esto es lo que hago con la música ahora. A mi edad, no tengo nada que perder. Voy hacia lo desconocido."

¿Quién dijo que el jazz se muere?

22 d’agost, 2009

Fer de blanc amb Duke

Duke Ellington, al famós concert a Santa Maria del Mar el 1969, amb Oriol Martorell i la Coral Sant Jordi (foto: Josep Moya-Angeler).

The Independent Ear, el blog de Willard Jenkins, entrevista el crític Martin Johnson (a qui podeu seguir a les pàgines del Wall Street Journal i del New York Magazine), dins de la seva sèrie dedicada als crítics i escriptors de jazz afroamericans. La pàgina de Jenkins, una font d'informació excel·lent sobre la crítica i el jazz vist des d'un punt de vista militant, té una especial preocupació (resum barroer per part nostra) pel que considera una renúncia de la comunitat afroamericana a un dels seus llegats naturals, el jazz. Per això li fa aquesta pregunta a Johnson:

What’s your sense of the indifference of so many African American-oriented publications towards serious music, despite the fact that so many African American artists continue to create serious music?

I aquesta és la resposta de Johnson:


In some ways I’m the wrong person to answer that question; remember I grew up amongst African Americans who thought that listening to Duke was "acting white."

Escoltar Duke Ellington era, doncs, "fer de blanc". Sociologia del jazz, una música –no ho oblidem– amb unes implicacions ètiques que no hem d'oblidar.

P.S. Johnson, que combina la crítica de jazz amb la gastronòmica, és també fundador de The Joy of Cheese, amb la qual organitza a Nova York tastos de formatge, sempre maridats, és clar, amb vins. Podeu seguir el seu blog aquí.



'Kind of Blue' en 'El Periódico'

La periodista Olga Merino celebra hoy en las páginas de El Periódico los 50 años de Kind of Blue. El artículo incluye declaraciones de los pianistas Chano Domínguez y Omar Sosa, coprotagonistas junto con el batería Jimmy Cobb del ciclo que el festival, con el patrocinio de la Fundació de Música Ferrer-Salat, dedicará este año al totémico disco de Miles Davis.

19 d’agost, 2009

Jazz: ¿S.O.S.?

Javier Colina y Bebo Valdés, en el Palau con público incluso sentado en el escenario, por primera vez en un concierto de jazz (foto: Ricard Cugat).


Desde el pasado 9 de agosto, un artículo en el Wall Street Journal firmado por Terry Teachout ha recorrido la blogosfera jazzística. El texto, provocadoramente titulado "Can Jazz Be Saved?" ("¿Se puede salvar al jazz?"), se basaba en un estudio de la National Endowment for the Arts cuyas conclusiones son demoledoras para el jazz, según Teachout, quien a partir de los datos aportados deduce en esencia dos cosas: la audiencia del jazz decrece al mismo tiempo que envejece. "En el 2002, año del último informe, un 10,8% de ciudadanos de los Estados Unidos adultos fueron al menos a un concierto. En el 2008, esa cifra bajó hasta el 7,8%", resalta Teachout, entre muchos otros datos.

Ethan Iverson, Marc Myers y Doug Ramsey fueron algunos de los blogueros que se hicieron eco del artículo de Teachout (entre muchos otros: he aquí una lista casi exhaustiva con sus enlaces). Pero quizá la respuesta más contundente, e irónica, ha sido la de Nate Chinen, ayer en las páginas del New York Times, con un artículo que ha tenido pronta respuesta por parte de Teachout.

El debate está abierto, y hay muchos matices, por supuesto. Para empezar, como ha señalado más de uno, qué significa jazz para cada persona encuestada (no hay que olvidar que en Barcelona hay quien ha cuestionado que Kind of Blue sea un disco de jazz y que Bebo Valdés –protagonista de nuestra foto– sea músico de jazz).

Son tiempos de crisis, dicen los periódicos, televisiones y radios, y casi todos los festivales (de jazz y de otras músicas) han recortado fechas y artistas. Más de una gira prevista para noviembre está en estos momentos a punto de caerse por falta de conciertos. El 41 Voll-Damm Festival Internacional de Barcelona, no obstante, incluso va a crecer en oferta respecto al año pasado. De nuevo el público, propietario soberano de este festival, dictará sentencia con sus entradas compradas. ¿Tendrá razón Teachout, por otro lado libretista de una ópera contemporánea, The Letter, recién estrenada? (No parece que la música clásica sea un género con problemas muy distintos de los del jazz en cuanto a su audiencia.)

Respuesta (parcial, claro) en diciembre.

17 d’agost, 2009

Els 50 anys de 'Kind of Blue'

Fa 50 anys, el 17 d'agost del 1959, Columbia Records (avui part de Sony) va treure al mercat Kind of Blue. Des d'aleshores, el disc firmat per Miles Davis, que tindrà cicle propi aquest any al festival, ha anat venent sense parar, seduint tota mena de públics. Com diu el tòpic, aquest és el disc de jazz que agrada fins i tot a aquells que no els agrada el jazz.

Si teniu interès d'audiòfil per saber quina és la millor edició del disc, Fred Kaplan, de la revista Stereophile, hi dedica un documentat post. El mateix Kaplan firma en una altra publicació, Slate, un excel·lent article introductori.

I si voleu saber més sobre Kind of Blue, sobre com es va fer i sobre com es va convertir en una llegenda gairebé per sorpresa (poca gent pensava en aquell moment que el disc arribaria on ha arribat), és lectura indispensable el llibre que li va dedicar Ashley Kahn, que podeu comprar en versió original a ca l'Amazon o buscar la bona versió castellana publicada per l'editorial barcelonina Alba, que ja va per la segona edició.

Dia gran pel jazz el 17 d'agost.

Bill Evans: "Ara sí
que és el final"

Ahir, 16 d'agost, un dels pianistes més influents de la història del jazz hauria celebrat el seu 80è aniversari. Nascut el 16 d'agost del 1929 a Plainfield (Nova Jersey), Bill Evans ha estat una de les figures cabdals per entendre el jazz de la segona meitat del segle XX, i probablement fins i tot del nou segle.

Considerat per molts coautor de Kind of Blue, el llegat d'Evans és incommensurable, però també objecte d'apassionants debats com el que va iniciar aquest juliol Ted Gioia al seu blog, en el qual discutia –sobretot a partir del monumental (6 CD) Turn out the stars, l'últim enregistrament d'Evans al Village Vanguard, només tres mesos abans de la seva mort– la vàlua real de l'últim període del pianista, capaç de versionar fins a l'extenuació, per exemple, Nardis, de la qual Turn out the Stars recull quatre interpretacions, totes de més d'un quart d'hora de durada. L'article de Gioia va donar pas a un intens debat en el qual van intervenir, entre d'altres, personatges com Jan Stevens, ànima d'un lloc web dedicat en exclusiva al pianista, Bill Kirchner, coproductor de Turn out the Stars, i Laurie Verchomin, l'última companya del pianista, a qui el blòguer Marc Myers (que també hi va dir la seva) acaba d'entrevistar.

Justament Stevens, que ha creat una pàgina especial d'homenatge pels 80 anys d'Evans, recomana (amb raó) el text de Verchomin en què recorda l'últim viatge del pianista cap a l'hospital amb ella i el seu bateria, Joe LaBarbera, al volant. Estirat al seient del darrere del cotxe, amb forts dolors, Evans veu una dona guapa i fa, explica Verchomin, aquest comentari: "Ara sí que és el final, perquè no sento res per aquesta dona."

Efectivament, una estrella única es va apagar el 15 de setembre del 1980.

16 d’agost, 2009

Estiu, estiu

16 d'agost. Uns se'n van de vacances; d'altres en tornen. No són vacances, però, pel festival de jazz, que a hores d'ara ja té el programa tancat en un 98%. Anunciats, de moment, set concerts (tota la informació aquí). En poques setmanes, a mitjans de setembre, roda de premsa i tots els concerts ja a la venda, des dels clàssics de la història del jazz que han fet gran aquest festival en les seves 40 edicions anteriors fins a músics que encara no han rebut el reconeixement que es mereixen.

Molts escenaris, tant a Barcelona com a l'àrea metropolitana, aquest any estesa… ¡a Nova York! (notícia aquí). Molts estils, i com ja és habitual (¡ai, puristes!), més d'un concert no estrictament jazzístic.

Queda poc. Bones vacances per tots aquells que en teniu. Descanseu, que del 18 d'octubre al 6 de desembre arriba el 41è Voll-Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona carregat de concerts.

09 d’agost, 2009

L'univers Conte

Paolo Conte va tornar divendres passat a Catalunya. Convidat pel Festival de la Porta Ferrada (que ja ha expressat amb apassionat entusiasme la seva intenció de repetir amb Conte), el geni d'Asti va oferir, sens dubte, un dels millors concerts de l'estiu. Venia feliç, perquè el seu últim concert a Venècia, acompanyat per una orquestra simfònica, havia tingut un resultat artístic més que notable: contràriament a d'altres orquestres simfòniques amb les quals ha col·laborat, els músics de La Fenice de Venècia coneixien de memòria tot el seu repertori i, per tant, la seva interpretació anava més enllà de la lectura de les partitures (sí, algun dia s'haurà de portar aquest experiment a Catalunya; ¿algú coneix una orquestra simfònica que pugui ser ben contiana?). I a més a més, li havia agradat l'escenari de l'Espai Port: "No he tocat mai acompanyat de gavines…".

Paolo Conte al Palau, l'octubre del 2007, en la inauguració del 39è
Voll-Damm
Festival Internacional de Jazz de Barcelona (fotos: Ricard Cugat).

Més enllà de les etiquetes que tant agraden als autoanomenats puristes, Conte cavalca per diversos generes per oferir una veu única i pròpia, el seu univers, on hi caben naturalment el jazz, els aires de cabaret, la música de cambra, alguns accents klezmer i moltes altres coses; el resultat és una cançó d'autor de collita pròpia, diferent i única.

¿Diferències amb el Conte del 2007? Sobretot, un cert regust pel temps d'adagio, que dóna vida nova als arranjaments. Un exemple obvi: el diàleg entre el bandoneó de Massimo Pitzianti (també a càrrec de piano, teclats, acordió, clarinet i saxo baríton) i el violí de Piergiorgio Rosso a la primera interpretació de Via con me: amb el seu decrescendo van aconseguir un silenci esfereïdor. El temps es va parar a Porta Ferrada en aquell moment. Van ser segons d'una profunditat i d'una emoció inusuals.

Importantíssims, és clar, els músics en l'orfebreria contiana: a banda dels dos ja esmentats, Daniele di Gregorio (piano, bateria, marimba); Jino Touche (contrabaix i guitarra); Daniele Dall'Omo (guitarra; amb Rosso l'únic que no canvia d'instrument); Claudio Chiara (contrabaix, teclats, acordió, flauta i saxos alt i baríton); Luca Velotti (saxos soprano, tenor, alt i baríton, i clarinet), i Lucio Caliendo (oboè, fagot, percussió, teclats). Una orquestra de cambra precisa i delicada, capaç de convertir una cèl·lula melòdica o rítmica en un devessall d'emocions. Sense oblidar-nos dels col·laboradors a l'ombra de l'univers de Conte: els tècnics de so i llums que treballen amb ells des de fa anys. Bravo, bravissimi.

El repertori, com sempre, una antologia dels seus clàssics amb algunes aportacions –tres– del seu últim disc, Psiche. Un Conte en temps d'adagio, de crepuscle joiós (sempre ens queda la ironia dels textos), depuradíssim, fi. Els temps lents descobreixen i multipliquen la virtut dels arranjaments, i fins i tot hi ha espai per més d'un solo. Un univers ple de referències, però insubornablement propi. "Maestro, ¡quin concert que ha fet!", li diem un cop acabada la nit de màgia. "¿Li ha agradat? –contesta–. Doncs ja ho sap: quan vulgui tornem al Palau." Aviat, sens dubte. No ens en podem estar de Paolo Conte.

Aquestes van ser les cançons escollides d'una nit inoblidable:

Il quadrato e il cerchio

Sotto le stelle del jazz

Come di

Alle prese con una verde milonga

Bartali

Bella di giorno

Gli impermeabili

Gioco d'azzardo

Lo zio

L'amore che

Velocità silenziosa

Madeleine

Dancing

Chiamami adesso

Via con me

Max

Diavolo Rosso

Eden

+ Cuánta pasión

+ Via con me (repetició)


08 d’agost, 2009

Barbra Streisand al Vanguard

El Village Vanguard, cèlebre club del Greenwich Village de Nova York fundat per Max Gordon i avui portat amb mà de ferro i gust exquisit per la seva vídua, Lorraine Gordon, acollirà el 26 de setembre una experiència única de veritat: un concert exclusiu de Barbra Streisand.

La cantant, que va participar en algunes aventures polítiques amb Lorraine Gordon (com es pot llegir a la fascinant autobiografia de Gordon, Alive at the Village Vanguard) en contra de la guerra del Vietnam i altres causes, celebra d'aquesta manera l'aparició del seu nou disc, Love is the Answer. Segons la mateixa pàgina web de Streisand, Love is the Answer –amb versions d'estàndards com Here's To Life, In The Wee Small Hours, Gentle Rain, If You Go Away (la versió anglesa del Ne me quitte pas de Jacques Brel), Here's That Rainy Day, Smoke Gets In Your Eyes, Some Other Time i You Must Believe In Spring– és un disc d'aires clarament jazzístics i ha comptat amb la col·laboració de Diana Krall i el seu quartet, i amb arranjaments de Johnny Mandel. Les entrades (¡de franc!) es poden aconseguir mitjançant un sorteig que es farà entre totes les persones que comprin anticipadament el disc. (Això sí: estranyament, el sorteig està limitat només a persones que visquin en territori dels Estats Units, la qual cosa ha motivat ja alguns comentaris estranyats de fans d'arreu del món.)

Streisand no canta al Village Vanguard, que té un aforament de només 128 espectadors, des del 1961, quan va obrir per Miles Davis. Fidel, però, a un escenari on va començar la seva llegenda (Miles confessa a la seva famosa autobiografia que Max Gordon li va dir que aquella noia que començava aleshores es convertiria en una "gran estrella"), Streisand celebra d'aquesta manera també els 75 anys del club del número 178 de la Setena Avinguda de Nova York.

Lorraine Gordon, un dels personatges més fascinants de la cuina del jazz (i mai millor dit això de cuina quan es parla del Village Vanguard), ha estat aquest any convidada pel 41è Voll-Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona, amb el suport del consolat dels Estats Units a Barcelona. D'aquesta manera el festival vol commemorar els 75 anys del Vanguard i tota la seva singular i apassionada història al voltant del jazz, des de Louis Armstrong i Thelonious Monk fins a The Bad Plus i Brad Mehldau passant, és clar, per John Coltrane i Bill Evans. Si tot va bé, la conferència-xerrada de Lorraine Gordon es farà el 5 de novembre a les set de la tarda a l'Institut d'Estudis Nord-americans de Barcelona, poc abans del concert del seu admirat Chucho Valdés al Palau de la Música amb Concha Buika.

05 d’agost, 2009

Hoy en 'La Vanguardia'

La Vanguardia publica hoy un avance sobre la programación del festival de jazz, que incluye la noticia de que el festival de Barcelona va a tener su clausura del 3 al 6 de diciembre en el Jazz Standard de Nueva York, uno de los clubs de referencia de la capital del jazz. Será con el Chano Domínguez Quinteto Flamenco (Blas Córdoba, Piraña, Mario Rossy y Tomasito), y un proyecto encargo del festival: El duende de 'Kind of Blue'. El concierto, que también se va a ver en Barcelona, forma parte del ciclo Variacions sobre 'Kind of Blue', patrocinado por la Fundació de Música Ferrer-Salat, que incluye, además del concierto de Chano, el concierto ya anunciado en el Palau de Jimmy Cobb (recordémoslo: el único superviviente del grupo que grabó el disco) con su banda de estrellas y un tercer concierto todavía no anunciado. ¿Una pista? Su título: The afrocuban side of 'Kind of Blue'.

Por cierto, contrariamente a lo que dice el artículo, Wayne Shorter no actúa en quinteto, sino con su cuarteto, y el festival, ay, no se llama Estrella Damm, sino Voll-Damm. Doble malta.

Brad, Chucho i Buika, Cassandra i Joe: retorns i presentacions

El 41è Voll-Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona ha fet públic quatre més dels seus concerts. Artistes tots ells que ja han passat en edicions recents, ¿però qui no vol escoltar una altra vegada Brad Mehldau, Cassandra Wilson i Joe Lovano? ¿Qui no té interès a veure i sentir com ha anat la col·laboració entre el gegant Chucho Valdés i la cada dia més divina Concha Buika?

Brad Mehldau, el 2004 al Palau (foto: Ricard Cugat).

Després de les seves tres últimes actuacions a l'Auditori (amb el seu trio, en solitari i a duo amb Joshua Redman), Brad Mehldau retorna al Palau de la Música (10 de novembre) per demostrar per què el seu trio (amb Larry Grenadier i Jeff Ballard) continua sent una de les formacions més influents del jazz contemporani.


Cassandra Wilson, el 2006 al Palau (foto: Ricard Cugat).

Un altre retorn esperadíssim serà el de Cassandra Wilson, tres anys després de la seva última visita. Presentarà al Palau de la Música (13 de novembre) el seu últim disc, Loverly, en una nit que servirà per retre homenatge al 70 aniversari de la discogràfica Blue Note. Loverly, centrat en els estàndards del jazz, ha estat premiat amb el Grammy i ha rebut crítiques entusiastes com aquesta de Ben Ratliff a The New York Times, que el qualifica com "el seu millor disc [de Cassandra] en molts anys".


Joe Lovano, el 2006 a la sala 2 de l'Auditori (foto: Ricard Cugat).

Un altre retorn esperadíssim serà el de Joe Lovano (Luz de Gas, 3 de novembre) al capdavant del seu increïble nonet, una formació d'all stars que, a banda de Lovano, inclou músics com Ralph Lalama, Gary Smulyan, Cameron Brown i Lewis Nash.

I no, no ens oblidem del que serà un dels grans concerts de la tardor a tot Espanya: El último trago. Es tracta de la fecunda col·laboració entre Concha Buika i Chucho Valdés que es va presentar dissabte passat a Peralada i que aquesta tardor estarà de gira, ja amb el disc al carrer, i amb importants cites com ara la de Barcelona (Palau de la Música, 5 de novembre) i la del Teatro Real de Madrid. Més notícies en un pròxim post…