08 de desembre, 2008

La Locomotora: un altre
èxit a tota màquina


Nou anys consecutius són els que porta La Locomotora Negra actuant al festival de jazz. Un festival de jazz en el qual, recorda el líder de la banda barcelonina, Ricard Gili, ell va viure una veritable epifania jazzística: el concert de Duke Ellington el 1969 a Santa Maria del Mar, amb el segon Sacred concert.

Any rere any, La Locomotora continua omplint el Palau amb els seus projectes especials pel festival de jazz. És –no s'ha d'oblidar– un grup d'aficionats, però a hores d'ara també un dels poquíssims noms de l'escena jazzística catalana capaç de portar al Palau un públic entusiasta. Entre els aficionats, aquest any n'hi havia un de molt especial: Stanley Crouch. Dos dies després de la seva divertidíssima i substancial conferència a l'Institut d'Estudis Nord-americans, Crouch va voler passar la seva última nit a Barcelona coneixent el Palau i coneixent La Locomotora (a la foto, Crouch amb Ricard Gili als camerinos del Palau en el descans del concert). Crític temut i que no sol donar gaires concessions, les impressions del concert per part de Crouch van ser "excel·lents". "De vegades no calen recursos tècnics quan hi ha una actitud apassionada de veritat, essencialment jazzística", va dir.

Un altre èxit, doncs, de La Locomotora, coronat aquest any per un convidat il·lustre. Per celebrar-ho, li hem demanat a Ricard Gili (tan bon narrador com músic) que expliqui les seves impressions sobre la nit.


40 FESTIVALS A TOT TREN
Per Ricard Gili

Amb aquest títol es va celebrar el passat 29 de novembre un dels tres concerts de clausura de la 40a edició del Voll-Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona. La Locomotora Negra havíem rebut l’encàrrec d’oferir, a través del nostre concert, una visió panoràmica d’aquests 40 festivals.

Procurant estar a l’alçada de les circumstàncies, vàrem preparar un repertori a mida de l’encàrrec amb dedicació i entusiasme. En primer lloc, perquè sempre volem oferir al públic el millor del que som capaços i, en segon lloc, perquè la història del festival és una història paral·lela a la nostra trajectòria com a afeccionats al jazz i, en aquest sentit, forma part de les nostres vivències més intenses i entranyables. Recordar aquelles experiències, llunyanes i properes, aquests moments de fortes emocions i plaers jazzístics, i convertir tot això en la música d’un concert, ha estat molt gratificant i la resposta entusiasta d’un Palau ple de gom a gom ha acabat d’endolcir la nostra percepció de l’esdeveniment.

A part del treball seriós i meritori de tots els músics de La Locomotora Negra, vull destacar aquí la intervenció dels dos músics convidats: Benjamín León, organista, en l’evocació de Wild Bill Davis i Jimmy Smith, i Joan Aguiar, violinista, emulant l’estimat Stéphane Grappelli. Les seves intervencions varen provocar reaccions desbordades del públic.

I en aquest punt em sap greu haver de registrar, una vegada més, l’oblit gairebé sistemàtic que la crítica especialitzada manté en relació amb els nostres concerts i projectes. Excepcionalment, en aquest cas en faig esment públic perquè no ens afecta només a nosaltres, que en definitiva no hem de viure de la música; afecta dos excel·lents músics professionals que mereixerien un altre tracte, vull dir, una actitud més oberta i encuriosida per part de la premsa. Justament, la premsa molt sovint denuncia les mancances que es donen en el món cultural i ha de fer-ho perquè forma part de les seves obligacions. Ara, quan els correspon a ells, crítics, periodistes i caps de redacció, jugar el seu paper en positiu, registrem mancances paral·leles a les que ells denuncien. Repeteixo, en el cas de La Locomotora Negra té una transcendència relativa, però quan es tracta de músics professionals, el seu silenci és més greu. Va passar l’any passat amb Biel Ballester i Joan Chamorro, i s’ha repetit enguany amb Benjamín León i Joan Aguiar.

Voldria acabar fent-vos partíceps d’una gran satisfacció. Al nostre concert hi era present l’ Stanley Crouch, historiador i crític de jazz afroamericà, assessor del Jazz at Lincoln Center de Nova York. Era a Barcelona convidat pel festival per pronunciar-hi una conferència. Doncs bé, aquest senyor, una autoritat en la matèria, va tenir l’amabilitat de venir al nostre camerino a la mitja part del concert per felicitar-nos efusivament per la nostra manera sincera i autèntica de fer jazz. Com no podia ser altrament, era ben conscient de la nostra condició d’orquestra amateur, però, per sobre d’això, va copsar el nostre grau d’assimilació del jazz clàssic i la nostra capacitat per fer-lo arribar al públic.

Gràcies, Stanley Crouch. Reconeixements com aquest ens donen energia (carbó) per a moltes milles encara…

Hamilton & Suzano: dúo de vértigo


Tercera y última noche en el Zac Club con un concierto que suponía el debut público del vibrante dúo formado por Hamilton de Holanda y Marcos Suzano. Mandolina y pandeiro y percusiones variadas. No hizo falta nada más para que el público que abarrotaba la sala saliera de ella con una sensación de euforia única. Habían visto, sin duda, uno de los conciertos más espectaculares del festival.

La sala Zac (que cuenta con el patrocinio de Johnnie Walker para los conciertos del festival) volvió por sus fueros.

04 de desembre, 2008

'Latin jazz' del segle XIII (o XIV)



¿Música d'entre els segles XIII i XIV en un festival de jazz? ¿Cantada en llatí? Sí en un festival que començava aquella mateixa setmana amb un recital al Palau de Lambchop, i que dos dies després feia debutar a Barcelona Katie Melua, i la mateixa nit el duo format per Hamilton de Holanda i Marcos Suzano…

Aquest era un dels dos concerts d'un divendres a la nit pletòric, protagonitzat per la veu d'Antoni Rossell i el piano de Frédérique Trunk. Un concert que va començar mitja hora abans amb els paisatges sonors de Carlos de Hita (construïts a partir de Stella by starlight) i que va tenir com a preludi una breu però molt sucosa presentació a càrrec de José Enrique Ruiz Domènec, que va demostrar que l'erudició també pot convertir-se en una exquisida transmissió de coneixements.

Rossell, musicòleg i professor universitari, ens explica les seves sensacions d'aquesta singular experiència.


PER MOURE LES ESTRELLES
Per Antoni Rossell

Creien els seguidors de l'hermetisme –un moviment religiós, màgic i alquímic d'època hel·lenística– que el cant posava en funcionament els astres, i per tant els déus. Les al·lusions al firmament, a les estrelles i a la divinitat en el concert que he fet a Luz de Gas són constants. És un repertori per moure les estrelles, per moure els déus.

Conjugar música medieval i jazz no és nou, potser l'experiència anterior més reeixida va ser la de Jan Gabarek amb The Hilliard Ensemble. En aquella ocasió fou el saxo amb veu d'homes, en aquesta és una veu amb piano, i el repertori és el de les composicions monòdiques i polifòniques del segle XIV conservades en un manuscrit al monestir de Montserrat. ¿Per quina raó un intèrpret arqueològic com jo afronta un repte com aquest? Encara que hi ha diverses raons, la principal és la d'aconseguir una nova dimensió sonora i estètica conservant l'especificitat medieval. La música medieval està lliure de la rigidesa romàntica de compassos i tonalitats, i l'única música contemporània que garanteix la ductilitat medieval és el jazz.

Barcelona, jazz, Llibre Vermell de Montserrat… Per tot plegat calia una ocasió i un marc especial: el 40è Festival de Jazz de Barcelona i Luz de Gas.

Harold López-Nussa:
¿de dónde son los pianistas?


Emulando al Son de la loma, habrá que preguntarse de dónde son los pianistas, por qué Cuba –a pesar de todas las circunstancias que vive la isla– es capaz de sacar generación tras generación de grandes artistas.

El mismo año en que el festival era inaugurado por Bebo y Chucho Valdés (algo así como un tronco insustituible de la música cubana), en que Chucho repetía luego con su impresionante noneto en Viladecans y en Sant Cugat, y en el que poco días antes había abarrotado la misma sala Omar Sosa (una estrella con constelación propia en el entramado afrocubano), Harold López-Nussa mantuvo el listón bien arriba.

Primera sorpresa: muchísimo público se dejó seducir de entrada por la propuesta del festival. Barcelona, una vez más, sabe ser curiosa.

Segunda sorpresa (relativa): un concierto de primera.

Mezclando sus composiciones con algunos estándares (o no) de la música cubana y por extensión latinoamericana (Jobim y Páez), López-Nussa dejó boquiabierta a la audiencia con un recital pletórico que demostró la fuerza de su propuesta y el poderío de su trío, que cuenta con el ancla tremenda de Felipe Cabrera al contrabajo (bravo, maestro) y el talento a la batería de su hermano menor, Ruy Adrián López-Nussa.

Atención a este nombre: Harold López-Nussa. Dará que hablar.

Éste fue el repertorio:



E'cha (Harold López-Nussa)

Olvido (Miguel Matamoros)

A Felicidade (con la colaboración de Swami Jr., guitarra) (Tom Jobin)

Pa' Phillippe (Harold López-Nussa)

El Manisero (Moisés Simons)

Mi Son Cerra'o (Harold López-Nussa)

Sobre el Atelier (Harold López-Nussa)

Bailando Suiza (Harold López-Nussa)

11 y 6 (con la colaboración de Rodney Barretto, batería) (Fito Páez)

La Jungla (Harold López-Nussa)

Sencillez (Harold López-Nussa)

Timbeando (Harold López-Nussa)

Contigo (César Portillo de la Luz)

Los Muñecos (Ignacio Cervantes)

La encantadora Katie Melua





Llegó, atendió a la prensa con suma paciencia (a pesar de que muchos de los que tuvieron la oportunidad de estar con ella andaban más que perdidos respecto a su música y a su personalidad), exclamó un elocuente "Wow!" en cuanto accedió al Palau y terminó la noche dejando en Barcelona la estela de una verdadera estrella.

Como ella misma explicó en TV3 (http://www.tv3.cat/videos/856989/Katie-Melua-triomfa-al-Palau-de-la-Musica), ya le habían advertido de que el Palau no era un auditorio al uso. "Me lo habían contado, pero la verdad es que no te esperas nunca encontrar un sitio como éste", dijo en el escenario.

Repasó buena parte de sus tres discos ante una audiencia que conocía perfectamente sus canciones (y mucha de ella llegada de fuera de Barcelona: atención a la página http://www.katiemelua.es, en la que uno de los fórums está dedicado a su concierto, con el repertorio incluido). ¿Conclusión? El encanto de Katie Melua se hizo patente en Barcelona. Y lo mejor, dada su juventud y sus ganas de mejorar, todavía está por llegar.

Vía libre a Katie Melua (por cierto, Melua con acento en la primera sílaba).


Pies de foto:

1. Katie Melua, en su apoteósico debut en el Palau. 2. La artista entre Sergi Roselló, miembro de The Project a cargo de la producción del concierto, e Inés Canals.

26 de novembre, 2008

Raynald Colom despedeix el cicle '¡Trompetes!'




Raynald Colom va ser l'encarregat ahir dimarts de posar punt final a l'exitós cicle ¡Trompetes!, que amb el suport de la Fundació de Música Ferrer-Salat ha portat sis trompetistes de primer nivell en un cicle que oferia una bona radiografia de l'estat actual de la trompeta contemporània. Després de la iniciativa de l'any 2007 d'un cicle monogràfic dedicat a Les arts del trio, ¡Trompetes! s'ha consolidat aquest any com una de les propostes més singulars i seguides del festival.

El polonès Tomasz Stanko, la canadenca Ingrid Jensen, els nord-americans Nicolas Payton i Tom Harrell i l'alemany Till Brönner completaven aquesta alineació de molts pistons.

Acompayat pel seu quintet i amb dos convidats ben especials, el guitarrista David Soler i el saxo tenor Martí Serra (també protagonista d'un concert propi als inicis del festival), Raynald Colom va oferir en un Luz de Gas que presentava una molt bona entrada bona part de les peces que conformen el seu últim disc, Skeetches of groove.

Aquest va ser el repertori:

Horacio (Raynald Colom)
Q.T.P. (Raynald Colom)
Zyryab (Paco de Lucía)
I thought about you (Raynald Colom)
Clandestino (Raynald Colom)
Africa (D'Angelo)


(La foto reproduïda més amunt és de Carlos Pericás, fotògraf de qui us recomanem la pàgina web: www.carlospericas.net).

Lambchop, sentido y sensibilidad


No es de extrañar que muchos puristas se echen las manos a la cabeza ante la presencia de una banda como Lambchop, adalid del sonido americana y el alt-country, en el 40 Voll-Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona. Aunque si tenemos en cuenta que también lo hicieron en el pasado, por citar un par de clamorosos ejemplos, frente al revolucionario fuego cruzado de Miles Davis o el demoledor ataque free de Ornette Coleman, llegamos a la conclusión de que dicho alarmismo está muchas veces injustificado y carece de auténtica sensibilidad musical (además de que parece que muchos no se han dado cuenta todavía del espíritu que alimenta el ciclo Finestres incluido en el festival).

La calidad de una propuesta no puede en ningún caso medirse por su vinculación a un determinado género y el lunes por la noche, en el Palau de la Música Catalana, Kurt Wagner y su joven banda cooperativa brindaron un concierto memorable que trascendió etiquetas para adentrarse en los terrenos de la emoción pura. Con él concluían la gira europea de presentación de su décimo álbum, OH (Ohio), una obra mayor de orfebrería sonora que halló en Barcelona uno de los mejores marcos posibles para su plasmación en directo. Un sonido de ensueño, cristalino y evocador, bendijo todo el concierto dotándolo de la magia necesaria para conmover pieza tras pieza, transpirando el aroma de las grandes ocasiones y obteniendo el máximo respeto por parte de una audiencia que no osaba interrumpir tan magnífico espectáculo ni con sus propios aplausos.

Wagner se mostró muy agradecido por haber sido partícipe de un festival de esta magnitud, en una sala histórica que algunos de sus muchachos sólo habían visitado como turistas y que él descubría para regocijo de todos los presentes ("ha sido un sueño hecho realidad", nos confesó el pianista Tony Crow). Al final sólo se echó en falta alguna canción más, un ejercicio de cierta tacañería nada gratuito: tras el concierto, Wagner confesó que de esta forma la gente se quedaría con ganas de repetir en el futuro. Esperemos volver a ver por estos lares al secreto mejor guardado de Nashville. Una ventana abierta generosamente por un festival de jazz que no es como los otros.

24 de novembre, 2008

La trompeta seductora de Till Brönner



El cinquè convidat del cicle ¡Trompetes! és probablement el músic de jazz més conegut a Alemanya. Encantat de ser per primer cop a Barcelona i a Luz de Gas ("¿de veritat que no és un club de jazz cada nit?: seria el millor del món"), Brönner va oferir un repertori amb moltes peces seves i més d'una incursió en el cançoner brasiler, al qual ha dedicat el seu últim disc, Rio.

Omar Sosa, profeta en su tierra

Omar Sosa, tras el concierto hablando con René López (productor de los discos para Blue Note de, entre otros, Chucho Valdés) y con el periodista de la National Public Radio Reese Erlich.


Omar Sosa tuvo por fin en Barcelona un éxito incontestable. La Sala 3 del Auditori colgó el cartel de "no hay entradas" para una noche en la que Omar, vecino del Barri Gòtic desde ya hace 10 años, demostrara las virtudes de su propuesta, una vuelta de tuerca inclasificable al mal llamado latin jazz. Con la voz del senegalés establecido en Amsterdam Mola Sylla, el bajo eléctrico del mozambiqueño y asimismo barcelonés Childo Thomas (vecino del Auditori, por más señas) y las percusiones del cubano Marcos Ilukán, Sosa exploró el camino iniciado con su disco Afreecanos (antes, Lázaro Montalvo había declamado el pórtico al concierto con una invocación a los ancestros). Una ovación con todo el público en pie despidió al que sin duda es el músico de jazz barcelonés más universal.

He aquí su repertorio:


Eleggua

Nfetisse

Across Africa

Olló

Welcome

Duo

Chris Potter, sense concessions





No és Chris Potter un artista fàcil d'entendre, no. Segons una encertada definició del crític del New York Times Nate Chinen, Potter té "un enfocament improvisacional que és intel·lectual i atlètic en la mateixa mesura". Un Luz de Gas ple de gom a gom (amb artistes com Llibert Fortuny i Gary Willis entre l'audiència) va rebre i despedir amb entusiasme la feina feta pel seu quartet Underground, potser una de les màquines de fer jazz contemporani més espectaculars de l'actualitat. Craig Taborn als teclats, Adam Rogers a la guitarra i Nate Smith a la bateria són, des de fa anys, els companys de viatge de Potter en aquesta aventura. Canviant de tant en tant al clarinet baix, Potter va oferir un viatge dens de gairebé dues hores, amb composicions llargues. Un concert sense concessions a la galeria.

"Potter va demostrar com es pot fer funcionar un quartet sense baixista", explica Llibert Fortuny (que aquest dissabte, no ho oblidem, clausura el festival a la sala Bikini al mateix temps que La Locomotora Negra al Palau). "La funció de Craig Taborn al Fender Rhodes és d'una gran complexitat, ja que al mateix temps que fa de teclista fa de baix. Tots els músics tenen una llibertat enorme a pesar de la complexitat de la música, amb compassos compostos i una enorme riquesa rítmica." Segons Fortuny, "Potter és un referent del saxo tenor, d'un nivell compositiu altíssim, el millor exemple del que s'està fent avui en dia en el jazz contemporani".

Aquest va ser el repertori:


Big Top (Chris Potter)

Facing Fast (Chris Potter)

Untitled (Chris Potter)

Viva las Vilnius (Chris Potter)

It Ain't Me Babe (Bob Dylan)

Boots (Chris Potter)

+ In a Sentimental Mood (Duke Ellington)

21 de novembre, 2008

Arturo Sandoval y la crítica

Recién recibido:

Hola:

Os mando un enlace a un artículo aparecido hoy mismo en "El País". Probablemente a Sandoval se le fue la olla, pero yo creo que refleja la opinión que muchos tenemos sobre la (penosa) crítica de jazz en España, sin comparación, por supuesto, con lo que podemos leer en inglés.

Salu2,

http://www.elpais.com/articulo/cultura/Arturo/Sandoval/carga/critica/mitad/concierto/elpepicul/20081121elpepicul_1/Tes

20 de novembre, 2008

Mariza, l'Édith Piaf del fado



Des del seu debut al Petit Palau el 29 de febrer del 2004, en un concert del Festival de Guitarra de Barcelona, Mariza havia cantat quatre vegades a Barcelona. El mateix any, al Teatre Grec (19 de juliol), va compartir escenari amb Cesária Évora. Un any després, el 15 de juny del 2005, ja va passar del Petit Palau a la sala gran, i el 25 d'abril del 2007 va debutar a l'Auditori (aquests dos últims concerts eren també del Festival de Guitarra).

Dimecres, doncs, Mariza tornava al Palau, aquesta vegada per actuar en l'apartat Finestres dins del festival de jazz, que va lloar públicament en la seva primera intervenció (puristes, absteniu-vos). I la cantant del barri de Mouraira, que va esgotar entrades, va oferir un recital únic, impressionant.

"És una mena d'Édith Piaf del fado", va dir un periodista nord-americà que aquella mateixa tarda l'havia entrevistada i que es reconeixia "completament seduït" per la personalitat de l'artista. Una diva única, que domina l'escenari com molts pocs artistes, i que va deixar el Palau meravellat, fins i tot baixant a cantar al passadís central la balada You're so beautiful. Un d'aquells moments irrepetibles que quedaran per sempre en la memòria dels espectadors que omplien el Palau i que van fer bones les paraules que Mariza havia dit abans en una entrevista a Russ Davis, el periodista de The Voice of America que ha estat aquesta setmana cobrin el festival de jazz: "El públic és vital per un concert. Jo sóc el 40% de l'èxit. El 60% restant depèn d'ells." I Barcelona, una vegada més, va complir amb escreix la seva part.

Aquest va ser el repertori (falten un o dos bisos…):


Recurso

Já me deixou

Maria Lisboa

Chuva

Morada aberta

Beijo de saudade

Meu fado meu

Barco negro

Instrumental

Cavaleiro monge

Vozes do mar

Tasco da Mouraria

Rosa branca

Minh'alma

Feira de Castro

Sr. Vinho

Primavera

+ Fado na Mouraria

+ You are so beautiful

+ Mi niña Lola


Corea & McLaughlin, constel·lació d'estrelles


S'esperava, però fins que les coses no sóc al sac ben lligades, no es pot dir blat. La reunió entre Chick Corea i John McLaughlin, 40 anys després del seminal Bitches brew, va portar al Palau una altra de les nits úniques del Palau.

La seva Five Peace Band era, a més a més, una reunió d'autèntic all stars. El contrabaixista Christian McBride, que tornava al Palau després de la seva experiència amb Pat Metheny i Enrique Morente ("va ser inoblidable", ens va dir), el saxofonista Kenny Garrett (que va protagonitzar un dels solos històrics d'aquest festival) i el bateria Vinnie Colaiuta completaven una formació única.

Aquest va ser el seu repertori (i esperem, és clar, els vostres comentaris):



Some Day My Prince Will Come (Frank Churchill)
Raju (John McLaughlin)
The Disguise (Chick Corea)
New Blues, Old Bruise (John McLaughlin)
Hymn to Andromeda (Chick Corea)
Dr. Jackle (Jackie McLean)
Señor C.S. (John McLaughlin)
+ In a Silent Way (Joe Zawinul)/It's about that time

19 de novembre, 2008

Tom Harrell, pura poesia


Era un dels noms clau del cicle ¡Trompetes!, i el seu recital va demostrar per què. Tom Harrell va deixar bocabadat un Luz de Gas ple una altra vegada de gom a gom amb el seu lirisme únic. Acompanyat per un quartet espectacular (amb un estel·lar Jonathan Blake a la bateria), Harrell va augmentar encara més el llistó d'un cicle únic al qual encara li queden dues entregues: Till Brönner (diumenge, 23 de novembre) i Raynald Colom (dimarts, 25 de novembre).

Aquest va ser el repertori:

Cloudy day (Tom Harrell)

How about this (Tom Harrell)

Body and soul (Heyman, Sour, Eyton i Green)

Eternal spring (Tom Harrell)

Once upon a dream (Tom Harrell)

Delta of the Nile (Tom Harrell)

Marching (Tom Harrell)

18 de novembre, 2008

Fresh Sound 25 anys, una fiesta única


Todo a punto para la fiesta Fresh Sound, en la que abrirán fuego dos formaciones emergentes de dos saxos tenores: el cuarteto de Gabriel Amargant (en la foto, de Carles Roche) y el quinteto de Enrique Oliver. Entre los invitados a la jam session destaca la presencia del trompetista Avishai Cohen, que ha venido a Barcelona especialmente para asistir al acto invitado por Jordi Pujol Baulenas, propietario del sello barcelonés. La cita es en el Zac Jazz Club, a las 22.00 horas (10€), y sin hora límite.

La discográfica Fresh Sound fue fundada hace 25 años por Pujol con el objetivo de recuperar la música de la Costa Oeste de los Estados Unidos. Una década después, creó la colección Fresh Sound New Talent para dar a conocer a diferentes artistas que por aquel entonces eran desconocidos, colección que se ha convertido en una referencia clave para descubrir nuevos talentos en el mundo del jazz.

“La fiesta Fresh Sound quiere ser un encuentro de todos los músicos que han compartido conmigo estos 15 años de New Talent. Para empezar, los dos grupos que actuarán en la fiesta –Gabriel Amargant Quartet y Enrique Oliver Quintet– son el futuro del sello”, afirma el propio Pujol. Además, muchos de los músicos que forman parte de la familia Fresh Sound asistirán a la jam session, que se iniciará con la actuación de Lluís Vidal, numero uno del catálogo de la discográfica. Acto seguido, cada grupo tocará una o dos piezas y se terminará con una jam más abierta.

Además de Avishai Cohen, los músicos que ya han confirmado a Jordi Pujol su asistencia son los siguientes:



JUAN PABLO BALCÁZAR
GORKA BENÍTEZ
JORDI BERNI
ALBERT BOVER
CARME CANELA
SANTI CARETA
JOAN DÍAZ
RAMON DÍAZ
ÒSCAR DOMÈNECH
MIGUEL FERNÁNDEZ VALLEJO
RAI FERRER
DAVID GONZÁLEZ
JULIANE HEINEMANN
XAVI HINOJOSA
MASA KAMAGUCHI
MARCO LOHIKARI
JORDI MATAS
XAVI MAURETA
R.J. MILLER
DANI PÉREZ
SÍLVIA PÉREZ
RAMON PRATS
JORDI ROSSY
SANTI DE LA RUBIA
MARTÍ SERRA
SERGI SIRVENT
JOE SMITH
GIULIA VALLE
LLUÍS VIDAL

16 de novembre, 2008

El nou triomf d'Avishai Cohen a Barcelona


Com es va encarregar ell mateix de recordar, aquesta era la quarta presentació d'Avishai Cohen al festival de jazz de Barcelona en els últims sis anys. Per això, els espectadors barcelonins han pogut comprovar l'evolució i els diversos estadis de l'obra del contrabaixista israelià.

La seva última aventura és el septet Eastern Unit (en principi un nonet, però finalment hi va haver dues baixes, Mark Guiliana i Rea Bar-Ness), amb el qual Cohen explora amb el seu contrabaix i la seva veu els diversos colors de la música popular israeliana, cantant (entre d'altres llengües) en arameu, hebreu i castellà (ladino). Era la presentació d'un disc de moment només publicat a Israel, però que tindrà ben aviat edició internacional.

Als bisos, una buleria a càrrec del trio format per Shai Maestro (piano), Eyal Heler (guitarra) i Itamar Doari (percussió); una versió a pèl, només contrabaix i veu, d'Alfonsina y el mar d'Ariel Ramírez i Félix Luna, i final de festa amb Shalom Aleichem. Apoteosi, una altra vegada, d'Avishai Cohen al festival de jazz de Barcelona.

14 de novembre, 2008

Matthew Herbert Big Band, nuevas sensaciones


(Fotos: Ricard Cugat)

A estas alturas de la función, ponerse a jugar con algo tan tradicional y sólido como es una big band de swing es un ejercicio con muchas opciones de incurrir en el más pantanoso de los terrenos, pero la sensación vivida anoche en el Palau de la Música durante el show de Matthew Herbert sólo puede describirse con adjetivos de la más exquisita índole. Y es que totalmente al margen de conceptos ya vetustos como la desgastada fusión de, por ejemplo, rock y orquesta, lo suyo discurrió por sendas de rabiosa innovación, al crear verdaderas sinergias entre los instrumentos y sus artilugios electrónicos para dar un lugar a un discurso tan emocionante como vanguardista sin sonar a experimento gratuito. Donde otros ofrecerían un enfoque solemne y cerebral, el británico se permitió descargar toneladas de humor y planteó un espectáculo total que no sólo destacó por su nivel creativo, sino también por un deseo de entretener con diversas estratagemas muy bien encajadas: desde la inspiración slapstick y vodevilesca de sus movimientos escénicos (Buster Keaton, Charlie Chaplin, los hermanos Marx...) hasta las técnicas rompedoras (nunca mejor dicho: sampleó a la banda destrozando periódicos ideológicamente de derechas) concebidas durante sus escapadas bajo el nombre de Radioboy.

Grabando, procesando y reinterpretando los diversos sonidos que se generaron en el Palau, sin olvidar a la audiencia, Herbert se lo pasó y nos lo hizo pasar en grande al interactuar con un conjunto de músicos totalmente cómplices de su aventura, que hacían y se dejaban hacer ante la clarividencia y el buen gusto del maestro de ceremonias. Un verdadero éxito que saldó muy positivamente esta arriesgada apuesta del festival con una importante asistencia y un agradecimiento mutuo entre artista y público: "Tocar en esta sala es como estar en casa, ante mis amigos", dijo él. Ellos correspondieron con intensas tandas de aplausos que lograron incluso un tercer bis que no estaba en el guión, un regalo para todos los asistentes que recordó su faceta más bailable como productor. Después, Matthew Herbert firmó en el libro de honor del festival para dejar constancia por escrito de una velada memorable: "Ha sido de verdad un honor, un privilegio y una experiencia tocar aquí, en este auditorio, para este público". No era en absoluto gratuita esta afirmación, escrita en el Palau, la sala de conciertos preferida por su padre, el ingeniero de sonido de la BBC John Herbert.

Repertorio de concierto:

FANFARE

THE STORY

BREATHE

DEAR POPE

THE BATTLE

SIMPLE MINDS

THE YESNESS

BATTERY

ONE LIFE

APPARTMENT

WAITING

FOREIGN BODIES

NAILS + CHAMPAGNE

THE AUDIENCE

TAKE ME HOME


13 de novembre, 2008

Dave Douglas torna a Badalona



Ha plogut, però el genial trompetista Dave Douglas, que a principis dels anys 80 va viure un any a Badalona com a fruit d'un intercanvi entre estudiants, va tornar dimecres a la ciutat per afegir-se al projecte del Lluís Vidal Trio a partir de la música del mestre Frederic Mompou. Era inevitable, doncs, que entre part del públic que va assisitir al segon dels concerts del festival de jazz que s'han fet al Teatre Zorrilla es fes una mica de memòria. La família que havia acollit Douglas a casa seva havia tret la pols a l'àlbum familiar de fotos per mostrar-li al trompetista, una pila d'anys després, quina pinta tenia quan era adolescent. Un dels músics que havia tocat esporàdicament amb ell recordava com Douglas, a la Badalona dels 80, havia arribat a tocar en una banda de patxanga, i l'abraçada, al final del concert, entre el trompetista i el bateria badaloní –i company d'estudis en aquells temps– David Xirgu s'entreveia farcida de complicitats. Un badaloní adoptat il·lustre, vés per on.

Gary Giddins, Bird vive también en España

Por Paulina Fariza *


Al editar un libro a través de un agente, que además tiene un subagente en España, no llegas a hacer un contacto directo con el autor de un libro, a no ser que cuando estás revisando la traducción o en la producción surja algún tipo de dificultad que lo requiera. No era el caso de Bird, el triunfo de Charlie Parker. En Alba teníamos un material fotográfico de primera que nos había proporcionado George Borchardt, su agente norteamericano, a través de la agencia Carmen Balcells, y ya habíamos decidido cambiar el formato original por uno algo menor; por lo tanto no había habido ocasión de contactar directamente con Gary Giddins, el archipremiado crítico musical que entrevistó a todos aquellos que conocieron a Bird, que fueron muchos, durante sus años de formación, éxito y sus últimos días.

Después de sortear el cambio de clase del Institut D'Estudis Nord-americans –Guillem Iglesias, director y nuestro anfitrión de lujo allí, me había advertido de la carrera de obstáculos que significa llegar al ascensor cuando dan las siete de la tarde–, llegué a la sala de actos con Mini Roca, nuestra jefa de prensa (una auténtica malabarista en la coordinación editorial), y ya Joan Anton Cararach, el artífice de la visita de Giddins a Barcelona en el marco del festival de jazz, junto a Elena Pujol, en representación del consulado americano, estaban dando la bienvenida a Giddins.

Hi, todo sonrisas, el autor me cuenta cuánto le gusta la edición y, rápidamente, me sugiere que publique algún otro de sus libros, concretamente Satchmo, que ya tengo en estudio. También dice estar encantado de la invitación ya que todos los colegas que conoce y nos han visitado otros años, Ashley Kahn –autor de Miles Davis y Kind of Blue, de A Love Supreme y John Coltrane (publicadas en Alba) y El sello que Coltrane impulsó (de Global Rhythm Press)– y Bill Milkovski –autor de Jaco Pastorius (Alba)– le han dicho lo bien que se lo pasaron en Barcelona y lo bien que se come. La broma fácil resulta una tentación: “Parece que se está convirtiendo en signo de distinción para la crítica norteamericana ser invitado al festival de jazz de Barcelona”. Reímos un poco tensos porque no nos conocemos mucho o tal vez sea por la diferencia horaria a la que Giddins se está adaptando o, seguramente, por la conferencia que se dispone a impartir, ya que todos los asistentes se pelean con su aparato de traducción simultánea. Los que formamos parte de la organización acabamos con nuestras frases de bienvenida para sentarnos a escuchar.

Bird era una auténtica leyenda cuando Giddins empezó a investigar sobre el saxofonista y pronto descubrió que aunque corrían muchos bulos acerca del músico, muy pocas personas habían seguido la pista de su verdadera vida. Para sorpresa del autor, nadie había hablado con su primera mujer, Rebeca Parker Davis, y puesto que se mostró tan colaboradora y dispuesta a compartir fotografías, documentación y recuerdos, la labor de Giddins se simplificó en seguida. Sin embargo, al tratar de recabar más fuentes, se dio cuenta de que tenía que elegir entre hablar con Rebeca o con Chan Richardson porque ambas estaban litigando –algo que se prolongó años– y no tuvo más remedio que optar por una de las dos. Cualquier biógrafo hubiera tenido que hacer lo mismo. Rebeca fue la elección de Gary y a través de ella pudo saber de las primeras vivencias e intereses musicales de Bird, más allá de la música de Stravinsky y de la ya documentada influencia de Lester Young y Buster Smith. Según recordaba Rebeca, Parker era un gran aficionado al cine y las bandas sonoras de la época le intrigaban y le inspiraban, escuchaba atentamente esas composiciones que simplemente acompañaban los tiroteos de las películas del oeste y entresacaba más tarde frases similares en sus solos, también escuchaba mucha música popular en la radio. Apuntalando la explicación con algún fragmento de Parker, Giddins nos lleva a los primeros sonidos genuinamente personales de su saxo.

Más curiosidades; de la biografía de Bird resultaba sorprendente al análisis las, al menos, tres vidas paralelas que llevaba: la de barrio en una parte tranquila de Greenwich Village, en la que sus vecinos lo ignoraban absolutamente todo de su vida de músico legendario e idolatrado; la vida de adicto que le llevaba a satisfacer su necesidad de heroína y a visitar lugares que sus vecinos nunca hubieran sospechado; y la de músico y creador artístico propiamente. En definitiva, una vida fragmentada que le acompañó hasta el final de su andadura.

¿Qué decir de su muerte? Apenas nada que se pueda contrastar. Ningún dato de los que Giddins investigó le llevan a poder probar que tal vez muriera en el apartamento de la baronesa Pannonica –valedora de músicos de jazz como Monk, entre otros–, quien parece que estuvo junto al saxofonista cuando éste murió. Sin embargo, su certificado de defunción data de tres días más tarde a la que se cree fue su muerte real y, por otra parte, por mucho que el autor luchó nunca tuvo acceso al documento. Un misterio que la baronesa, que nunca respondió a las llamadas de Giddins, no ha aclarado jamás.

Los asistentes escuchamos fragmentos de las primeras interpretaciones de Parker junto a un inexperto Davis que no daba el nivel técnico que Bird le exigía, otros fragmentos en los que Parker no tenía una buena noche y otros, emocionantísimos, de conocidos estándares en los que la melodía apenas se intuye: Parker tocando on top of the harmony, al filo de la armonía, por traducirlo de la forma más aproximada que se me ocurre.

Lo cierto es que su disertación fue el punto de partida para que los aficionados preguntaran más sobre ese italiano, llamado Dino Benedetti, que se dedicó a seguir a Parker de concierto en concierto y a grabar todos sus solos en kilómetros y kilómetros de cintas de casetes que hoy aún se conservan, sobre su adicción, sus colaboradores y también en torno a sus anécdotas personales a la hora de redactar la biografía. Todos aquellos que Giddins entrevisto, le aseguraron que era cierto que Parker "siempre andaba mal de dinero, por eso –confesaban en tono confidencial– puedo presumir de ser la única persona a la que Bird ha pagado una copa”. Y puesto que son legión los orgullosos privilegiados, es fácil concluir que la leyenda de Bird sigue conviviendo con la personalidad de quien en realidad fue.


* Paulina Fariza es editora de Alba

12 de novembre, 2008

Lizz Wright, la diva descalça


Any de dives descalces al festival de jazz: després d'Eliane Elias i de Patricia Barber, Lizz Wright –que va actuar amb totes les entrades venudes en un Luz de Gas ple de gom a gom– també va a sortir a cantar descalça.

Se'n recordava perfectament del seu debut al festival, ara fa cinc anys, el 2003 ("espero que no passi tant de temps fins que torni", va dir després del concert) i de la sala: "És un lloc màgic". Un públic entregadíssim, que coneixia perfectament el repertori de Wright, va acompanyar la cantant i el seu grup en un altre recital majúscul del festival que va servir per confirmar que, efectivament, el 2003 no ens equivocàvem. Wright ha crescut també en escena, i el millor de tot és que encara es pot preveure que li queda molt de camí per recórrer.

Aquest va ser el seu repertori:

Eternity
Old man
Idolize you
Another angel
My heart
Stop
Walk with me
Dreaming wide awake
Hey Mann
Hit the ground
Leave me standing alone
Coming home
Speak your heart
Thank you

+ Peace flows


10 de novembre, 2008

Brad & Joshua, un duo ben sofisticat


(Fotos Ricard Cugat)

Era una aposta del festival, i una vegada més el públic de Barcelona que va omplir l'Auditori no es va equivocar: el duo entre Brad Mehldau i Joshua Redman havia de treure espurnes, i així va ser. Músics com Jordi Rossy (exbateria de Mehldau i ara pianista: no us perdeu el seu concert de la Nit Fresh Sound el dia 21) i Reuben Rogers i Eric Harland (contrabaixista i bateria del trio de Redman), a més del crític i escriptor Gary Giddins ("jo diria que el públic de Barcelona els dels més atents i entesos que he vist mai", ens va confessar), van ser alguns dels espectadors d'una nit privilegiada que reunia dues de les grans figures del jazz que no es poden considerar de la generació dels anomenats fills de Miles.

Aquest va ser el seu repertori, farcit de peces inèdites en el cas de Mehldau:

The falcon will flight again (Brad Mehldau)
Note to self (Joshua Redman)
Don't be sad (Brad Mehldau)
Old west (Brad Mehldau)
Sonnymoon for two (Sonny Rollins)
Let me down easy (Joshua Redman)
Donna Lee (Charlie Parker)

+ Disco ears (Joshua Redman)
+ Sophisticated lady (Duke Ellington)

09 de novembre, 2008

Charlie Moreno, la veu de l'artista


Charlie Moreno


Per segona vegada consecutiva, la sala de l'Hotel Alexandra que acull els concerts-aperitus dels dissabtes es va quedar petita. No era tampoc un concert fàcil o tòpic, donat que es tractava d'un solo del baixista canari establert a Barcelona Charlie Moreno, que en algunes peces comptava amb la col·laboració de la cantant Esther Ovejero, també canària i també establerta a Barcelona.

Clàssics de The Police com Every break you take i Message in a bottle, el Time after time de Cindy Lauper i molts originals del mateix Moreno (amb dos discos ja sota el braç, el segon produït per Chuck Loeb i amb col·laboracions com la del trompetista Till Brönner, una de les pròximes estrelles del festival) van conformar un recital esplèndid que va entusiasmar el públic que omplia de gom a gom la sala, a banda del que es va quedar al pis inferior de l'hotel sentint el que li arribava…

¿Però que sent un músic a l'escenari en un dia com aquest? Aquesta és la pregunta que li hem fet a en Charlie Moreno, i aquesta és la seva resposta:

"Tocar en el Hotel Alexandra fue una experiencia que no olvidaré. Fue una grata sorpresa semejante afluencia de público, incluso llegué a oír que algunas personas se quedaron sin concierto al no caber nadie más en la sala. Mucha expectación para ver mi atrevimiento de hacer un concierto con el bajo eléctrico como único instrumento, además de la colaboración de la voz de Esther Ovejero. Es un reto; cada vez que lo afronto ante una audiencia sé que me espera una hora de concentración y responsabilidad, más que en cualquier otro contexto en los que suelo desenvolverme musicalmente. Pero lo disfruto mucho, lo paso muy bien, y me alegra ver que la reacción del público ante espectáculos arriesgados como el mío es tan positiva.

Me encantó el ambiente que se respiraba en el hotel, fue genial conocer en persona a parte del increíble equipo humano de The Project que cada año nos trae este maravilloso festival, e interpretar mis temas ante una audiencia tan selecta fue algo impagable. Ojalá pudiera tener el mismo público en mis próximos conciertos (toa la información en http://www.charliemoreno.com/), en los que voy a presentar mi segundo disco, con la banda al completo.

Quiero dar públicamente las gracias a Joan A. Cararach (y a todos en The Project) y a Alberto Hernández su apuesta por mi música, y prometo compensarles trabajando duro y creando, que es lo que mejor se me da.

Un abrazo para todos,

08 de novembre, 2008

Adriana Calcanhotto, un hada en el Palau de la Música

Adriana Calcanhotto firmando el libro de honor del Festival


Adriana Calcanhotto arrasó el viernes por la noche en un Palau de la Música lleno hasta la bandera. Durante la hora y cuarenta minutos que estuvo tocando la mayoría de las piezas de su disco Maré, más algunos no incluidos en el mismo, la cantante –que parecía un hada al salir al escenario– entusiasmó a un público que en ningún momento dejó de animarla y hacerle peticiones. Sin embargo, el instante más emotivo fue, quizá, cuando se quedó sola en el escenario y tocó el poema musicado de Fiama Hasse Pais Brandão A poetica do eremita.


Éste fue su repertorio:

Maré
Três
Seu pensamento
Mais feliz
Asas
Para lá
Teu nome mais secreto
Vai saber
Esquadros
Mulher sem razão
Sem saída
A poetica do eremita
Fico assim
Um dia desses
Vambora
Porto alegre
Maresia

+ Quem vem pra beira do mar
+ Meu mundo e nada mais
+ Deixa o verâo

07 de novembre, 2008

And the river goes...

Gary Giddins



Los miembros de Pegasus con Iñaki Martí,
Tito Ramoneda y Joan Anton Cararach, de The Project


Marcel Powell Trio


El festival sigue viento en popa a toda vela. Hoy con la conferencia, en el Instituto de Estudios Norteamericanos, de uno de los grandes de la crítica jazzística en Estados Unidos, Gary Giddins, que dio una lección magistral sobre Charlie Parker.

Después, el retorno más esperado: Pegasus llenó la Sala 2 del Auditori en su primer concierto. Con un repertorio que mezclaba sus clásicos con nuevos temas, Santi Arisa, Rafel Escoté, Kitflus y Max Sunyer –más el quinto Pegasus, Dan Arisa– se reencontraron con un público fiel y entregado, que les esperaba con los brazos abiertos.

Y, a las diez de la noche, en el Zac Jazz Club, Marcel Powell demostró que es el digno hijo de su padre tocando la guitarra como hacía tiempo que no se escuchaba en la sala. Un día después de tocar en la Salle Pleyel en un emotivo concierto-homenaje a la bossa nova, Marcel Powell encandiló y sedujo con su virtuosismo en la intimidad de un club.

06 de novembre, 2008

The day I met Barack Obama (a true story)

El contrabaixista català Alexis Cuadrado, instal·lat des de fa anys als Estats Units, no és solament un compositor i un músic excel·lent, sinó un artista complet, curiós i amb ganes de compartir les seves reflexions amb els altres. Aquest és el missatge que ha fet arribar als seus amics respecte al dia que va conèixer l'avui ja, finalment, president dels Estats Units, Barack Obama. Li hem demanat permís per reproduir-lo donat l'interès del seu text. Per cert, si voleu més informació sobre l'Alexis Cuadrado, és molt recomanable i estimulant la seva web: http://alexiscuadrado.com/



It was Sunday November 21st 2004, right after the past presidential election. I felt pretty devastated about the Bush re-election, you know being a musician and all, and my “Euro-snobbiness” was at a peak high wondering how the hell all these Americans chose a moron like that as president. Obama had entered the global awareness just a few weeks before after his phenomenal speech at the DNC, and I remember watching that online and thinking "there is someone that finally makes sense in this mess of a country ".

That Sunday was particularly shitty for me as I was returning from a tour in California, and the rest of the band was flown straight back to NY... except me! I got a mileage ticket with 4 and 1/2 layover at Chicago O'Hare and was plotting a murder to eliminate the bandleader (he's a good guy and we still friends though).

So I get to my gate in Chicago, and I see him sitting there, just calmly reading the New York Times . He certainly projected a calming aura, so I think to myself: “What the hell, I’ll say something”. The conversation went like something like this:

AC: Hi, are you Barack Obama?

BO: Yes, I am!

AC: Hey just wanted to say that I’m really sorry you guys lost the election… and that I saw your speech at the Democratic Convention and really liked it… it made a lot of sense…

BO: Thanks a lot! We’re just going to have to work hard…

AC: Well, I’m from Spain and it’s just hard to live in this country sometimes, you know…

BO: Oh, I love Spain, what part of Spain are you from?

AC: Barcelona

BO: I love it there, these good friends of mine live there and we visited a while back, what a great place…

AC: Yeah and everyone has health insurance over there, you know…

BO: Of course,… hey is that a bass bow you’re carrying there?

AC: (thinking to myself… “Holy shit how does he know that?”) errr… yeah! I’m a bassist how did you know it was a …

BO: So you play jazz?

AC: Yes, I do, I’m coming back to NY from a tour in California…

BO: Cool! So that’s why you came to the US for… your music?

AC: Yeah I did my masters and then, you know, I met the right girl, and still here…

BO: Great, best of luck to you, what’s your name?

AC: Alexis

BO: Alexis, it’s great to meet you.

AC: Likewise, I think you should run for President next time you know?

BO: Well… we’re just going to have to work real hard, we’re on it!

AC: Thanks! It’s been great to meet you too

At that moment we shake hands, and he goes back to reading the times. He is a brand new senator and once we’re on the plane I see he’s flying coach and sitting in the center seat. My thoughts of a shitty flight are now gone, and when I we land at JFK I call Ave (the right girl who is now my wife) and tell her that Obama is in the same plane. At the arrival gate I cross paths with him once more and he says goodbye. What a great fucking guy he is, I feel lucky and dignified, honored to have met him.

Four years later he is going to be the President of the United States and I’ve just had two beautiful children. Ave and I had already decided that if McCain wins we’re leaving the country. Last night, when seeing the reaction of his victory’s across the country I realized that I have never seen anyone inspire people like Obama does, and I feel like the world is going to be OK again and that staying in the US will be great, I might even want to become a citizen now…

Patricia Barber, la cançó com a art


Per primera vegada al festival, Patricia Barber va demostrar en un Luz de Gas ple de gom a gom per què està considerada una de les veus més personals del jazz. Pianista de gran nivell, tècnicament impecable (meravellosa la independència de mans i alguns efectes dinàmics esborronadors), Barber fa bona també la teoria que els grans grups de jazz es fan també a còpia d'anys i panys de feina conjunta (el contrabaixista Michael Arnopol, per exemple, treballa amb ella des de fa més de 30 anys).

Un concert molt ben construït, meditat, amb espai per tots els solos, en un Luz de Gas que va agradar molt als músics: "Això de tocar amb una barra a l'escenari és molt inspirador. La pròxima vegada la vull oberta", va bromejar Barber sobre la barra que és dins l'escenari de Luz de Gas, que s'obre només quan la sala es converteix, després dels concerts, en discoteca. I un repertori meitat Cole Porter-meitat Patricia Barber, que fins i tot ha actualitzat el clàssic de Porter You are the top amb referències des dels Clinton ("Hill and Bill") i Lady Di fins a la cuinera Alice Waters, gurú de la cuina orgànica (www.chezpanisse.com).

Una altra nit de gran jazz al festival i a Luz de Gas.

Aquest va ser el repertori:

Bemsha swing (Thelonious Monk)
Triste (António Carlos Jobim)
Get out of town (Cole Porter)
Like J.T. (Patricia Barber), inspirada en Jacky Terrasson
Snow (Patricia Barber)
The prince is giving a ball (Richard Rodgers)
Touch of trash (Patricia Barber)
I get a kick out of you (Cole Porter)
You are the top (Cole Porter)

+ C'est magnifique (Cole Porter)
+ Whiteworld (Patricia Barber)







03 de novembre, 2008

Astor Piazzolla, un filón inagotable


El grupo de cámara andaluz Versus Ensemble, con la colaboración del cantautor granadino Enrique Moratalla y del poeta Horacio Ferrer, presenta mañana martes en Luz de Gas su particular revisión de la música de Astor Piazzolla, un gigante que desconcertó en su tiempo (sobre todo a los amantes de las etiquetas y a otros supuestos puristas) y cuya influencia ha crecido con los años hasta invadir todos los posibles géneros musicales más allá del tango.
Ferrer fue amigo y estrecho colaborador del compositor argentino, y para él escribió numerosas letras, entre las que destacan María de Buenos Aires, Chiquilín de Bachín y la Balada para un loco. En una entrevista concedida a Juan Puchades y publicada el pasado sábado en el suplemento cultural Babelia, el poeta del que se dijo que escribía "letras locas" hizo una curiosa y borgiana reflexión sobre su oficio: "Uno hace lo que puede, en eso Borges tenía razón. Yo no hago lo que quiero, hago lo que puedo, no puedo escribir de otra manera. Estoy cautivo de eso."
Este experto en tango, que publicó en 1970 la obra El libro del tango, tres volúmenes imprescindibles sobre esta música de raíz, conoció al Versus Ensemble en el Festival de Tango de Granada. De este encuentro ha salido el disco que ahora presentan en España, en el que tocan la música del compositor argentino sustituyendo su icónico bandoneón por los saxos alto y soprano. "Piazzolla era tan extraordinario tocando el bandoneón que nunca se imaginó que se pudiera tocar su música sin el bandoneón, pero hay varios instrumentos que tienen una tímbrica semejante, y el saxo es el que más se parece", señala Ferrer en la citada entrevista, que puede leerse completa en http://www.elpais.com/articulo/arte/Horacio/Ferrer/relee/Astor/Piazzolla/elpepuculbab/20081101elpbabart_5/Tes
La cita es mañana martes, a las 21.00 horas, en Luz de Gas.

'¡Trompetes!', segon capítol: el lirisme d'Ingrid Jensen


La trompetista canadenca Ingrid Jensen va protagonitzar ahir la segona nit del cicle ¡Trompetes! i va confirmar davant del públic congregat a Luz de Gas ("mai havia sentit una audiència tan silenciosa i atenta", va sorprendre's la trompetista) el que s'afirma al programa del festival: que ella és una de les grans descobertes d'aquest cicle en concret i de tot el mes de grans concerts que estem vivint i viurem encara en aquesta maratoniana 40 edició del Voll-Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona.

Compositora molt lírica i baladista impecable (la combinació entre la balada de Bob Florence i la de Mercedes Rossy, unides en una sola peça, va ser impressionant), Jensen va comptar amb un suport de primera: al piano, Jordi Rossy (que també va aportar una peça al repertori); al contrabaix, el joveníssim (25 anys) Matt Brewer, i a la bateria, Jon Wikan, també autor de la peça que van oferir com a bis, dedicada al bateria Victor Lewis.

Aquest va ser el repertori del concert

This is new (Kurt Weill)
Earth signs (Ingrid Jensen)
Seafever (Christine Jensen)
Obsequious (Ingrid Jensen)
Horus (Jordi Rossy)
My sunshine connections (Bob Florence)
Ninety one (Mercedes Rossy)
At sea (Ingrid Jensen)

+ Man in the black hat (Jon Wikan)









02 de novembre, 2008

Marc Copland, un dels grans


"M'he trobat molt bé. El piano era excel·lent, tenia un so preciós, la sala era molt acollidora i el públic molt càlid", va dir Marc Copland al sopar posterior al concert d'ahir dissabte a Luz de Gas. Va ser un concert formidable que s'afegeix a la curiosa geografia del piano sol que ha anat construint el festival en els últims anys: Jason Moran, Keith Jarrett, Brad Mehldau, Michel Camilo i Bugge Wesseltoft.

Material propi extret dels seus discos en solitari Time within time i Poetic motion i peces ja versionades en el segon d'aquests discos (com ara Naima, de John Coltrane, i l'anomenat tema d'amor de la pel·lícula de Stanley Kubrick Spartacus) van conformar un recital de lirisme espectacular i harmonies úniques. La versió de Nardis (firmada per Miles Davis però que molts atribueixen a Bill Evans) i el segon bis, una reinterpretació corprenedora de Greensleeves (una cançó tradicional anglesa que la llegenda vol escrita per Enric VIII i dedicada a Anna Bolena), van ser dos dels altres moments àlgids d'un dels grans concerts a piano sol mai escoltats a Barcelona.

Tan simple com això: dos anys després del seu concert a la sala Zac amb el quartet que coliderava juntament amb Tim Haggans, Marc Copland va tornar a demostrar per què és un dels grans inqüestionables del piano contemporani.

31 d’octubre, 2008

Herbie l'expansiu

La cua per recollir les entrades era llarga, i el concert s'havia d'endarrerir almenys cinc minuts. Des del vestíbul que dóna pas a l'escenari, mirant cap a la cua que hi havia a la plaça del Palau, el mànager de Herbie Hancock va avisar amb un somriure: "Doncs avui sortirem ben tard, perquè el concert dura més o menys dues hores i mitja." Com ja va passar fa dos anys, però, Hancock va sentir el Palau casa seva i va superar la mitjana: dues hores i 45 minuts de concert. "És que aquest és un escenari molt especial", va dir després del concert Hancock. Ell hi va debutar el 1967, fa més de 40 anys, al mateix festival de jazz, en el famós concert del Miles Davis Quintet que es va haver de fer sense Miles, que va fugir de Barcelona el mateix dia del seu concert deixant tothom amb un pam de nas.

Però tornem a Hancock.

Amb el seu nou quintet, el pianista va voler repassar i reinterpretar bona part de la seva pròpia obra. Era, per tant, curiós veure com a únic metall l'harmònica de Grégoire Maret (un habitual del festival en els últims tres anys, ja que hi ha estat amb Cassandra Wilson, Marcus Miller i ara amb Hancock), i sentir com la secció rítmica formada per James Genus i Kendrick Scott donaven nova vida a peces clàssiques del repertori de Hancock.

No va faltar tampoc l'habitual solo del guitarrista Lionel Loueke ni la seva peça 17teens, que va tenir una intervenció gloriosa de Maret. Abans d'acabar el concert amb Cantaloupe island –en una versió molt més ràpida que fa dos anys i que aquest estiu a Sant Feliu de Guíxols: ¿qüestió de joventut?–, Hancock també va explorar el so de l'Steinway del Palau, mantenint la tensió amb unes harmonies que acostaven el jazz, com tantes altres vegades, a l'impressionisme francès.

Aquestes són les peces que vam sentir al Palau ahir dijous:

Actual proof
Speak like a child
V
17teens
Virgin forest (solo de Lionel Loueke)
Solo de Herbie Hancock
Cantaloupe island
Chameleon (bis)

Vuit peces en dues hores i 45 minuts…

30 d’octubre, 2008

Viladecans, Sant Cugat, Londres, París


Después del enorme éxito del concierto inaugural compartido con su padre Juntos para siempre, Chucho Valdés regresa a Barcelona, esta vez con su banda, para tocar en el Atrium Viladecans (14 de noviembre) y en el Teatre-Auditori Sant Cugat (16 de noviembre). Se convierte, así, en el primer artista que toca tres veces en el Festival Internacional de Jazz de Barcelona, en esta ocasión, además, con los dos únicos conciertos en España de la Chucho Valdés Band, que posteriormente –ahí es nada– actuará en el Barbican de Londres, en el Palais des Beaux Arts de Bruselas y en la Salle Pleyel de París.

Esta banda, que el mismo Chucho definió en una rueda de prensa celebrada en Viladecans como "una evolución irakerística" (en la imagen, de Josep Garcia), ha llamado tanto la atención que algunos medios extranjeros enviarán a sus periodistas a Barcelona exclusivamente para asistir a los conciertos. Entre ellos destacan la National Public Radio de Estados Unidos, la agencia de noticias Bloomberg y el programa radiofónico The Voice of America.

Chucho a toda vela.


29 d’octubre, 2008

Tomasz Stanko, la trompeta 'cool' que ve de Polònia


El trompetista polonès Tomasz Stanko va inaugurar dimarts passat el cicle ¡Trompetes! del festival de jazz. Música en essència seva, tret d'excepcions com el bis de Kristof Komeda amb música de la pel·lícula Rosemary's baby (La semilla del diablo), van conformar un recital esplèndid que alhora marcava la col·laboració del festival amb la temporada ECM de l'Auditori. ¡Trompetes! ha començat ben cool. Pròxima parada: diumenge que ve a la sala Luz de Gas amb el quartet d'Ingrid Jensen, ben coneguda del festival per les seves aparicions amb l'orquestra de Maria Schneider.




Ignasi Terraza i Dado Moroni, en record d’Oscar

“És un plaer tocar en una sala com aquesta i amb un públic com vosaltres.” Emocionat, Ignasi Terraza acabava d’aquesta manera un recital impecable a la Sala 2 de l’Auditori (poc abans, algú del públic va fer drecera: “¡Collonut!”, va cridar). Coliderant amb el pianista genovès Dado Moroni –un nom massa desconegut encara a casa nostra– un quartet amb una secció rítmica impecable –Pierre Boussaguet i Alvin Queen–, Terraza va oferir un recital que s’ha de considerar, sens dubte, entre els millors concerts mai presentats per un pianista català al festival. En les seves mans i en les de Moroni, el repertori escollit –triat entre originals de Peterson i música que ell interpretava– va ser una excel·lent invitació al record d'un dels pianistes més especials del jazz. I la confirmació que Terraza és un dels artistes que pot tenir més projecció internacional del jazz català.

26 d’octubre, 2008

Balance de la primera semana

Nat Chediak y Ned Sublette


La primera semana del Festival Internacional de Jazz de Barcelona se cierra con un gran éxito en todos los ámbitos, no sólo los conciertos principales, de los que hemos ido escribiendo crónicas, sino también las conferencias y las actividades gratuitas.

En el Instituto de Estudios Norteamericanos tuvieron lugar las charlas del productor musical Nat Chediak, que habló sobre las seis décadas del jazz afrocubano, y del músico y escritor Ned Sublette, que departió sobre Nueva Orleans. Ambas reunieron a numerosos expertos y aficionados del mundo del jazz.

Así mismo, se inauguraron esta semana, con gran afluencia de público, los conciertos-aperitivo del Hotel Alexandra, novedad de este año en el Festival. Ayer sábado, Ned Sublette prestó su guitarra y su voz para tocar un concierto de cowboy rumba que fue lleno total y encandiló al público asistente.

El jazz és un fet


Martí Serra, elegantment vestit de negre i acompanyat de Rai Ferrer al contrabaix i Xavi Maureta a la bateria, va oferir dissabte al Teatre Zorrilla de Badalona (un teatre que fa dos anys va tenir l'honor d'inaugurar l'avui consolidadíssima extensió metropolitana del festival de jazz) un gran concert de presentació del seu primer disc com a líder: Alguns moments bons (Fresh Sound). Abans de tocar el seu saxo tenor, però, Serra va agafar un poema de Joan Argenté, Present. Punt Zero) i el va llegir com a preludi precís i exacte d'una hora i quart de jazz de primer nivell:

A tots aquells que encara es pensen
que la poesia només és una manera de dir,
de dir flors i violes
o allò altre, ben cert, però,
dels proletaris del camp o la ciutat,
apassionadament remarco
que només n'hi ha una, de manera de dir,
o, si ho voleu,
tantes com boques.
O com culs.
Que tot és parlar.
Però la poesia
no és parlar de...
Poesia és trobar.
És
una forma de coneixement,
no
dir
allò que ja és conegut,
parlar de...
Sinó arribar.
S'arriba
tot
caminant.
Cada passa és un vers.
Poden tenir molta llargària, tanta com calgui fins a arribar
[a l'altra petita novetat, a l'altre vers,
o
molt poca.
Poesia és obrar.
La poesia
és un fet.

...El jazz, també.

Eliane Elias y Marc Johnson, el exquisito arte del dúo

Eliane Elias y Marc Johnson con Chucho Valdés

El sábado por la noche, el dúo formado por el piano de Eliane Elias y el contrabajo de Marc Johnson (por primera vez en Cataluña en este formato tan absolutamente exigente) triunfó por todo lo alto en el Teatre-Auditori Sant Cugat. Con temas de Bill Evans y algunos clásicos muy bien elegidos de la música brasileña y, como dijo la pianista y cantante desde el escenario, "con el alma desnuda", la pareja conmovió profundamente al público.

A la salida, cuando Elias y Johnson acudieron a firmar discos, se encontraron con una multitud que quería que los artistas, como habían prometido antes del concierto, firmaran autógrafos de sus últimos discos. Elias apareció, tras hora y media de concierto y un pequeño descanso para reponerse (a base de queso y vino tinto), enfundada en una espectacular capa negra y roja, a juego con sus zapatos, para atender a las múltiples personas que la esperaban, y que le regalaron una última ovación. "El contacto con los fans es maravilloso. Me encanta poder hablar un poco con ellos y ver su ilusión cuando les firmo mis discos", explicó Eliane, que vendió –atención– todos los discos que llevaba consigo. Tanto ella como Johnson dejaron en Sant Cugat un sabor de artistas tan amables como creativos y ambiciosos, a la altura de una audiencia que siguió en entregado silencio uno de los conciertos más exquisitos jamás escuchados.

Pero además, la noche de jazz no se terminaba allí, porque tras el concierto en el Teatre-Auditori Sant Cugat el festival proponía una segunda parte en el cercano Casal de Joves TorreBlanca, protagonizado por el trío de Joan Díaz con la cantante Sílvia Pérez Cruz. “Ayer por el noche el jazz ganó por goleada en Sant Cugat”, afirma Pep Tugues, director del Teatre-Auditori. Y con razón: lleno espectacular en el Teatre con Elias, y lleno no menos espectacular poco rato después para escuchar la propuesta de Díaz y Pérez Cruz: We sing Bill Evans.

25 d’octubre, 2008

Bebo y Chucho en directo




Imágenes del irrepetible concierto de Bebo y Chucho Valdés en el Auditori, en las páginas web de La Vanguardia y TV3.


24 d’octubre, 2008

Apoteósico Al Green (o lo bueno, si breve…)

Os regalamos unas cuantas fotos del concierto de esta noche, recién salidas del horno. El reverendo ha empezado repartiendo flores y ha terminado con la sala en pie, bailando. ¡Impresionante! Aunque, eso sí, demasiado corto. Reverendo: la próxima vez sea más prolijo, por el amor de Dios (nunca mejor dicho)...





Al Green: la vida és cant

Una simple conversa amb Al Green al hall de l'hotel on s'allotja permet gaudir, i no és la nostra intenció fer-vos dentetes, d'un concert exclusiu del cantant –¡i reverend!– de Memphis. De cada, posem per cas, cent paraules que surten d'aquesta llegendària gola que ha marcat amb or la història del soul, almenys 51 són cantades. Ja pot parlar-te de la crisi dels bancs, de les imminents eleccions presidencials, d'amics ja traspassats com Otis Redding o Sam Cooke, del cafè americà que beu sense parar, del seu increïble, increïble, increïble nou disc Lay it down..., que ell t'ho explica cantant. A vegades, en falset. I rient espontàniament sense parar.

Disculpeu-nos l'entusiasme, però és que avui Al Green, un dels grans soulmen de la història, fa dins del festival el seu primer concert a Catalunya en més de 40 anys de trajectòria. I ull, no serà solament un concert d'Al Green, sinó un homenatge a una manera d'entendre la música soul única i en perill d'extinció. "Ei –ens dirà algú, potser–. ¿I l'Amy Winehouse?". "Doncs no és el mateix", els contestarem.

Vinguin i comprovin, que nosaltres ja estem impacients.... Com diu el mestre: love & happiness.

23 d’octubre, 2008

La libreta de Bebo

Bebo Valdés tiene 90 años. Y su mayor temor es perder la memoria. Sin embargo, pasar una mañana con él es, además de un privilegio, una lección interminable de Historia y de historias. Bebo cuenta sus recuerdos con la intensidad de alguien que vive y ha vivido con pasión. Sus ojos plateados brillan y la emoción atropella sus palabras. Escucharle tocar pone la piel de gallina pero escucharle hablar es pura magia. En unas pocas horas puede contarte anécdotas de los músicos con los que ha tocado, hablarte de cuando conoció a Fernando Trueba, de las calles heladas de Estocolmo o de sus años de infancia en Cuba. Pero, a veces, en mitad de la conversación, Bebo olvida un nombre y, entonces, sonríe, mete la mano en el bolsillo y saca su libreta. La libreta de Bebo es como una memoria externa. En ella tiene apuntadas a las personas que conoció, a las personas que quiere, sus teléfonos y direcciones, las pastillas que debe tomar para la tensión o el hotel al que va siempre cuando viaja a Madrid. Las páginas de la libreta de Bebo son las páginas de su vida.
Elena