Del 13 al 17 de maig, el Jazz Standard de Nova York (un dels clubs de referència indiscutibles) va acollir un petit cicle dedicat al jazz fet a Catalunya i les illes Balears, promogut per l'Institut Ramon Llull dins d'un festival més ampli (Catalan Days era el seu nom) amb l'assessorament i la direcció artística del festival de jazz de Barcelona pel que fa a les nits dedicades al jazz.
L'elecció del
Jazz Standard, situat al barri de Gramercy, era ben fàcil: el seu director artístic, Seth Abramson, és un dels programadors més curiosos de l'escena musical de Nova York, sempre disposat a donar veu a artistes que altres clubs difícilment s'atreveixen a programar. I, a més a més, si hi ha un club de jazz a Nova York amb fama gastronòmica, aquest és l'Standard, que comparteix cuina i locals amb el Blue Smoke, tots dos part de l'imperi de Danny Meyer, una de les personalitats més fascinants del Nova York contemporani (molt recomanable el seu llibre
Setting the table, que podeu comprar
aquí) i propietari d'alguns dels restaurants als quals s'ha d'anar si sou a Nova York: per posar-ne només tres, el
Gramercy Tavern, el
Modern (al costat del MoMA) i
Tabla.
Per això, a banda dels músics, la setmana catalana a l'Standard tenia un convidat especial: el cuiner Isma Prados. Aficionat al jazz amb criteris contundents i bateria aficionat, l'Isma es va posar a la butxaca els treballadors i cuiners de l'Standard i va triomfar amb un menú que proposava una cuina catalana d'autor en ple centre de Manhattan. Gairebé 400 menús es van servir en aquests cinc dies que van aixecar expectació fins i tot en la premsa gastronòmica generalista (
enllaç).
La proposta artística, fidel a una idea matriu de la cuina catalana –la combinació de mar i muntanya–, estava representada per sis grups d'estils i poètiques ben diversos: Triphasic; el trio format per Agustí Fernández, Barry Guy (que va ser portada de l'edició de maig d'
Allaboutjazz New York) i Ramón López; OAM Trio; el quartet flamenc de Chano Domínguez; el Cuarteto Ibérico d'Alexis Cuadrado (el nostre home a Brooklyn), i el Jordi Rossy Trio amb Chris Cheek i Fèlix Rossy com a convidats.
L'èxit va ser més que notable. A banda de la passió que va aixecar el menú d'Isma Prados, que va incloure repetidors (és a dir, gent que venia més d'un dia per viure per segona vegada l'experiència gastronòmica, que incloïa cervesa Inedit de can Damm i vins catalans i mallorquins), la iniciativa va tenir una important resposta en la premsa de Nova York. A l'espera d'alguns articles que encara han d'arribar,
The New York Times va enviar dos dels seus crítics a cobrir l'esdeveniment: Nate Chinen i Ben Ratliff. Si el primer va trobar més d'un però a l'actuació de Llibert Fortuny i Triphasic encara que va aplaudir i lloar la iniciativa en general (
enllaç), el segon va escriure, amb el seu ben particular estil, un article laudatori dedicat a l'actuació del quartet de Chano Domínguez (
enllaç), una actuació, per cert, que va començar amb mitja hora de retard donat la gentada que hi volia entrar.
Fins aviat, Nova York.
