Swing, Swing, Swing!

Per Ricard Gili

Sense voler-ne magnificar la importància, l’èxit musical i de públic del concert Swing, Swing, Swing del passat dijous 2 de desembre amb què es tancava el 42è Voll-Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona permet treure’n algunes conclusions immediates i significatives.

En primer lloc, està clar que la direcció i l’organització del festival ha considerat que un concert de jazz clàssic protagonitzat per músics del país pot ser una proposta prou digna i atractiva per cloure un festival de la categoria del de Barcelona. Ens en felicitem! I, a més, com a president de la Fundació Privada Catalana Jazz Clàssic, entitat impulsora d’aquest concert, vull agrair la receptivitat dels responsables del festival a acceptar la nostra proposta i manifestar l’esperança que en futures edicions aquesta bona entesa segueixi donant els seus fruits.

En segon lloc, l’esdeveniment en si va resultar una lliçó teòrica i pràctica per a molts. 

Teòrica, perquè desmentint aquell vell discurs que hem sentit tantes vegades que diu que la Música (amb) Swing correspon a una època i a un context ja superats i que les generacions actuals, músics i públic, estan per una altra cosa, la presència en escena dels joves membres de la Sant Andreu Jazz Band per una banda i l’assistència massiva d’un públic de totes les edats per l’altra, fou la confirmació de la vigència a casa nostra (com arreu del nostre món) d’aquesta música que molts havien donat per extingida.

Lliçó, també pràctica, perquè el que varem poder escoltar a l’escenari del Palau de la Música va ser en nombrosos moments un jazz interpretat amb total convicció, correcció tècnica i veritable creativitat en diversos dels solistes, independentment de la seva edat.

Tot plegat ens ve a demostrar que, en conjunt, les formacions i músics d’aquest estil, en aquest país nostre, estan assolint uns nivells envejables, potser mai assolits, i m’estic referint sobretot a la Barcelona Jazz Orquestra.

Finalment, des de la meva perspectiva personal, com a músic de l’orquestra més veterana, La Locomotora Negra, puc constatar amb satisfacció que la cadena que en algun moment podia semblar que s’acabaria amb nosaltres, té continuïtat amb noves i sòlides anelles que asseguren un llarg futur a la música que ens apassiona.

Per sota la faramalla diària que ens eixorda, dels espetecs genials que els mitjans de comunicació amplifiquen, dels mites que omplen els aparadors culturals i segresten la nostra atenció, dels èxits fabricats com a pures inversions econòmiques, per sota de tot això, saber que hi ha una cadena sòlida, de gent que creuen en un estil de música o una determinada forma d’art i intenten mantenir-la viva per al gaudi de molts, es constatar que, sortosament, la cultura també té uns altres tempos i uns altres recorreguts, més silenciosos, discrets i poc visibles, però que, a la llarga, potser resulten més eficients. I saber això és reconfortant.

Llarga vida a la Música (amb) Swing!

(Totes les fotos del concert són de Ricard Cugat.)