Nou anys consecutius són els que porta La Locomotora Negra actuant al festival de jazz. Un festival de jazz en el qual, recorda el líder de la banda barcelonina, Ricard Gili, ell va viure una veritable epifania jazzística: el concert de Duke Ellington el 1969 a Santa Maria del Mar, amb el segon Sacred concert.
Any rere any, La Locomotora continua omplint el Palau amb els seus projectes especials pel festival de jazz. És –no s'ha d'oblidar– un grup d'aficionats, però a hores d'ara també un dels poquíssims noms de l'escena jazzística catalana capaç de portar al Palau un públic entusiasta. Entre els aficionats, aquest any n'hi havia un de molt especial: Stanley Crouch. Dos dies després de la seva divertidíssima i substancial conferència a l'Institut d'Estudis Nord-americans, Crouch va voler passar la seva última nit a Barcelona coneixent el Palau i coneixent La Locomotora (a la foto, Crouch amb Ricard Gili als camerinos del Palau en el descans del concert). Crític temut i que no sol donar gaires concessions, les impressions del concert per part de Crouch van ser "excel·lents". "De vegades no calen recursos tècnics quan hi ha una actitud apassionada de veritat, essencialment jazzística", va dir.
Un altre èxit, doncs, de La Locomotora, coronat aquest any per un convidat il·lustre. Per celebrar-ho, li hem demanat a Ricard Gili (tan bon narrador com músic) que expliqui les seves impressions sobre la nit.
40 FESTIVALS A TOT TREN
Per Ricard Gili
Amb aquest títol es va celebrar el passat 29 de novembre un dels tres concerts de clausura de la 40a edició del Voll-Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona. La Locomotora Negra havíem rebut l’encàrrec d’oferir, a través del nostre concert, una visió panoràmica d’aquests 40 festivals.
Procurant estar a l’alçada de les circumstàncies, vàrem preparar un repertori a mida de l’encàrrec amb dedicació i entusiasme. En primer lloc, perquè sempre volem oferir al públic el millor del que som capaços i, en segon lloc, perquè la història del festival és una història paral·lela a la nostra trajectòria com a afeccionats al jazz i, en aquest sentit, forma part de les nostres vivències més intenses i entranyables. Recordar aquelles experiències, llunyanes i properes, aquests moments de fortes emocions i plaers jazzístics, i convertir tot això en la música d’un concert, ha estat molt gratificant i la resposta entusiasta d’un Palau ple de gom a gom ha acabat d’endolcir la nostra percepció de l’esdeveniment.
A part del treball seriós i meritori de tots els músics de La Locomotora Negra, vull destacar aquí la intervenció dels dos músics convidats: Benjamín León, organista, en l’evocació de Wild Bill Davis i Jimmy Smith, i Joan Aguiar, violinista, emulant l’estimat Stéphane Grappelli. Les seves intervencions varen provocar reaccions desbordades del públic.
I en aquest punt em sap greu haver de registrar, una vegada més, l’oblit gairebé sistemàtic que la crítica especialitzada manté en relació amb els nostres concerts i projectes. Excepcionalment, en aquest cas en faig esment públic perquè no ens afecta només a nosaltres, que en definitiva no hem de viure de la música; afecta dos excel·lents músics professionals que mereixerien un altre tracte, vull dir, una actitud més oberta i encuriosida per part de la premsa. Justament, la premsa molt sovint denuncia les mancances que es donen en el món cultural i ha de fer-ho perquè forma part de les seves obligacions. Ara, quan els correspon a ells, crítics, periodistes i caps de redacció, jugar el seu paper en positiu, registrem mancances paral·leles a les que ells denuncien. Repeteixo, en el cas de La Locomotora Negra té una transcendència relativa, però quan es tracta de músics professionals, el seu silenci és més greu. Va passar l’any passat amb Biel Ballester i Joan Chamorro, i s’ha repetit enguany amb Benjamín León i Joan Aguiar.
Voldria acabar fent-vos partíceps d’una gran satisfacció. Al nostre concert hi era present l’ Stanley Crouch, historiador i crític de jazz afroamericà, assessor del Jazz at Lincoln Center de Nova York. Era a Barcelona convidat pel festival per pronunciar-hi una conferència. Doncs bé, aquest senyor, una autoritat en la matèria, va tenir l’amabilitat de venir al nostre camerino a la mitja part del concert per felicitar-nos efusivament per la nostra manera sincera i autèntica de fer jazz. Com no podia ser altrament, era ben conscient de la nostra condició d’orquestra amateur, però, per sobre d’això, va copsar el nostre grau d’assimilació del jazz clàssic i la nostra capacitat per fer-lo arribar al públic.
Gràcies, Stanley Crouch. Reconeixements com aquest ens donen energia (carbó) per a moltes milles encara…
