08 de desembre, 2008

La Locomotora: un altre
èxit a tota màquina


Nou anys consecutius són els que porta La Locomotora Negra actuant al festival de jazz. Un festival de jazz en el qual, recorda el líder de la banda barcelonina, Ricard Gili, ell va viure una veritable epifania jazzística: el concert de Duke Ellington el 1969 a Santa Maria del Mar, amb el segon Sacred concert.

Any rere any, La Locomotora continua omplint el Palau amb els seus projectes especials pel festival de jazz. És –no s'ha d'oblidar– un grup d'aficionats, però a hores d'ara també un dels poquíssims noms de l'escena jazzística catalana capaç de portar al Palau un públic entusiasta. Entre els aficionats, aquest any n'hi havia un de molt especial: Stanley Crouch. Dos dies després de la seva divertidíssima i substancial conferència a l'Institut d'Estudis Nord-americans, Crouch va voler passar la seva última nit a Barcelona coneixent el Palau i coneixent La Locomotora (a la foto, Crouch amb Ricard Gili als camerinos del Palau en el descans del concert). Crític temut i que no sol donar gaires concessions, les impressions del concert per part de Crouch van ser "excel·lents". "De vegades no calen recursos tècnics quan hi ha una actitud apassionada de veritat, essencialment jazzística", va dir.

Un altre èxit, doncs, de La Locomotora, coronat aquest any per un convidat il·lustre. Per celebrar-ho, li hem demanat a Ricard Gili (tan bon narrador com músic) que expliqui les seves impressions sobre la nit.


40 FESTIVALS A TOT TREN
Per Ricard Gili

Amb aquest títol es va celebrar el passat 29 de novembre un dels tres concerts de clausura de la 40a edició del Voll-Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona. La Locomotora Negra havíem rebut l’encàrrec d’oferir, a través del nostre concert, una visió panoràmica d’aquests 40 festivals.

Procurant estar a l’alçada de les circumstàncies, vàrem preparar un repertori a mida de l’encàrrec amb dedicació i entusiasme. En primer lloc, perquè sempre volem oferir al públic el millor del que som capaços i, en segon lloc, perquè la història del festival és una història paral·lela a la nostra trajectòria com a afeccionats al jazz i, en aquest sentit, forma part de les nostres vivències més intenses i entranyables. Recordar aquelles experiències, llunyanes i properes, aquests moments de fortes emocions i plaers jazzístics, i convertir tot això en la música d’un concert, ha estat molt gratificant i la resposta entusiasta d’un Palau ple de gom a gom ha acabat d’endolcir la nostra percepció de l’esdeveniment.

A part del treball seriós i meritori de tots els músics de La Locomotora Negra, vull destacar aquí la intervenció dels dos músics convidats: Benjamín León, organista, en l’evocació de Wild Bill Davis i Jimmy Smith, i Joan Aguiar, violinista, emulant l’estimat Stéphane Grappelli. Les seves intervencions varen provocar reaccions desbordades del públic.

I en aquest punt em sap greu haver de registrar, una vegada més, l’oblit gairebé sistemàtic que la crítica especialitzada manté en relació amb els nostres concerts i projectes. Excepcionalment, en aquest cas en faig esment públic perquè no ens afecta només a nosaltres, que en definitiva no hem de viure de la música; afecta dos excel·lents músics professionals que mereixerien un altre tracte, vull dir, una actitud més oberta i encuriosida per part de la premsa. Justament, la premsa molt sovint denuncia les mancances que es donen en el món cultural i ha de fer-ho perquè forma part de les seves obligacions. Ara, quan els correspon a ells, crítics, periodistes i caps de redacció, jugar el seu paper en positiu, registrem mancances paral·leles a les que ells denuncien. Repeteixo, en el cas de La Locomotora Negra té una transcendència relativa, però quan es tracta de músics professionals, el seu silenci és més greu. Va passar l’any passat amb Biel Ballester i Joan Chamorro, i s’ha repetit enguany amb Benjamín León i Joan Aguiar.

Voldria acabar fent-vos partíceps d’una gran satisfacció. Al nostre concert hi era present l’ Stanley Crouch, historiador i crític de jazz afroamericà, assessor del Jazz at Lincoln Center de Nova York. Era a Barcelona convidat pel festival per pronunciar-hi una conferència. Doncs bé, aquest senyor, una autoritat en la matèria, va tenir l’amabilitat de venir al nostre camerino a la mitja part del concert per felicitar-nos efusivament per la nostra manera sincera i autèntica de fer jazz. Com no podia ser altrament, era ben conscient de la nostra condició d’orquestra amateur, però, per sobre d’això, va copsar el nostre grau d’assimilació del jazz clàssic i la nostra capacitat per fer-lo arribar al públic.

Gràcies, Stanley Crouch. Reconeixements com aquest ens donen energia (carbó) per a moltes milles encara…

Hamilton & Suzano: dúo de vértigo


Tercera y última noche en el Zac Club con un concierto que suponía el debut público del vibrante dúo formado por Hamilton de Holanda y Marcos Suzano. Mandolina y pandeiro y percusiones variadas. No hizo falta nada más para que el público que abarrotaba la sala saliera de ella con una sensación de euforia única. Habían visto, sin duda, uno de los conciertos más espectaculares del festival.

La sala Zac (que cuenta con el patrocinio de Johnnie Walker para los conciertos del festival) volvió por sus fueros.

04 de desembre, 2008

'Latin jazz' del segle XIII (o XIV)



¿Música d'entre els segles XIII i XIV en un festival de jazz? ¿Cantada en llatí? Sí en un festival que començava aquella mateixa setmana amb un recital al Palau de Lambchop, i que dos dies després feia debutar a Barcelona Katie Melua, i la mateixa nit el duo format per Hamilton de Holanda i Marcos Suzano…

Aquest era un dels dos concerts d'un divendres a la nit pletòric, protagonitzat per la veu d'Antoni Rossell i el piano de Frédérique Trunk. Un concert que va començar mitja hora abans amb els paisatges sonors de Carlos de Hita (construïts a partir de Stella by starlight) i que va tenir com a preludi una breu però molt sucosa presentació a càrrec de José Enrique Ruiz Domènec, que va demostrar que l'erudició també pot convertir-se en una exquisida transmissió de coneixements.

Rossell, musicòleg i professor universitari, ens explica les seves sensacions d'aquesta singular experiència.


PER MOURE LES ESTRELLES
Per Antoni Rossell

Creien els seguidors de l'hermetisme –un moviment religiós, màgic i alquímic d'època hel·lenística– que el cant posava en funcionament els astres, i per tant els déus. Les al·lusions al firmament, a les estrelles i a la divinitat en el concert que he fet a Luz de Gas són constants. És un repertori per moure les estrelles, per moure els déus.

Conjugar música medieval i jazz no és nou, potser l'experiència anterior més reeixida va ser la de Jan Gabarek amb The Hilliard Ensemble. En aquella ocasió fou el saxo amb veu d'homes, en aquesta és una veu amb piano, i el repertori és el de les composicions monòdiques i polifòniques del segle XIV conservades en un manuscrit al monestir de Montserrat. ¿Per quina raó un intèrpret arqueològic com jo afronta un repte com aquest? Encara que hi ha diverses raons, la principal és la d'aconseguir una nova dimensió sonora i estètica conservant l'especificitat medieval. La música medieval està lliure de la rigidesa romàntica de compassos i tonalitats, i l'única música contemporània que garanteix la ductilitat medieval és el jazz.

Barcelona, jazz, Llibre Vermell de Montserrat… Per tot plegat calia una ocasió i un marc especial: el 40è Festival de Jazz de Barcelona i Luz de Gas.

Harold López-Nussa:
¿de dónde son los pianistas?


Emulando al Son de la loma, habrá que preguntarse de dónde son los pianistas, por qué Cuba –a pesar de todas las circunstancias que vive la isla– es capaz de sacar generación tras generación de grandes artistas.

El mismo año en que el festival era inaugurado por Bebo y Chucho Valdés (algo así como un tronco insustituible de la música cubana), en que Chucho repetía luego con su impresionante noneto en Viladecans y en Sant Cugat, y en el que poco días antes había abarrotado la misma sala Omar Sosa (una estrella con constelación propia en el entramado afrocubano), Harold López-Nussa mantuvo el listón bien arriba.

Primera sorpresa: muchísimo público se dejó seducir de entrada por la propuesta del festival. Barcelona, una vez más, sabe ser curiosa.

Segunda sorpresa (relativa): un concierto de primera.

Mezclando sus composiciones con algunos estándares (o no) de la música cubana y por extensión latinoamericana (Jobim y Páez), López-Nussa dejó boquiabierta a la audiencia con un recital pletórico que demostró la fuerza de su propuesta y el poderío de su trío, que cuenta con el ancla tremenda de Felipe Cabrera al contrabajo (bravo, maestro) y el talento a la batería de su hermano menor, Ruy Adrián López-Nussa.

Atención a este nombre: Harold López-Nussa. Dará que hablar.

Éste fue el repertorio:



E'cha (Harold López-Nussa)

Olvido (Miguel Matamoros)

A Felicidade (con la colaboración de Swami Jr., guitarra) (Tom Jobin)

Pa' Phillippe (Harold López-Nussa)

El Manisero (Moisés Simons)

Mi Son Cerra'o (Harold López-Nussa)

Sobre el Atelier (Harold López-Nussa)

Bailando Suiza (Harold López-Nussa)

11 y 6 (con la colaboración de Rodney Barretto, batería) (Fito Páez)

La Jungla (Harold López-Nussa)

Sencillez (Harold López-Nussa)

Timbeando (Harold López-Nussa)

Contigo (César Portillo de la Luz)

Los Muñecos (Ignacio Cervantes)

La encantadora Katie Melua





Llegó, atendió a la prensa con suma paciencia (a pesar de que muchos de los que tuvieron la oportunidad de estar con ella andaban más que perdidos respecto a su música y a su personalidad), exclamó un elocuente "Wow!" en cuanto accedió al Palau y terminó la noche dejando en Barcelona la estela de una verdadera estrella.

Como ella misma explicó en TV3 (http://www.tv3.cat/videos/856989/Katie-Melua-triomfa-al-Palau-de-la-Musica), ya le habían advertido de que el Palau no era un auditorio al uso. "Me lo habían contado, pero la verdad es que no te esperas nunca encontrar un sitio como éste", dijo en el escenario.

Repasó buena parte de sus tres discos ante una audiencia que conocía perfectamente sus canciones (y mucha de ella llegada de fuera de Barcelona: atención a la página http://www.katiemelua.es, en la que uno de los fórums está dedicado a su concierto, con el repertorio incluido). ¿Conclusión? El encanto de Katie Melua se hizo patente en Barcelona. Y lo mejor, dada su juventud y sus ganas de mejorar, todavía está por llegar.

Vía libre a Katie Melua (por cierto, Melua con acento en la primera sílaba).


Pies de foto:

1. Katie Melua, en su apoteósico debut en el Palau. 2. La artista entre Sergi Roselló, miembro de The Project a cargo de la producción del concierto, e Inés Canals.