Una última setmana espectacular (1)

Comencem l'última setmana, i ho fem a la catedral del vi, a Monvínic, amb un tast excepcional que barreja la cultura musical amb la cultura enològica, que molt sovint van juntes. Després, el final de festa de l'excepcional Carta Blanca que hem donat a David Pastor, un nom que no hauria de necessitar presentació –Wadada Leo Smith–, el cantautor del dolor –John Grant–, un mestre del jazz europeu –Daniel Humair–, una barreja inclassificable made in Barcelona –Kejaleo– i, finalment, un músic que va molt més enllà de moltes etiquetes i d'idees preconcebudes, Jamie Cullum. I això només fins dijous!

DILLUNS, 25. 19.00h. Monvínic
Remember Old Times! Jazz & Wine amb Georges Dos Santos
Propietari d'Antic Wine a Lió i considerat millor caviste de França, Georges Dos Santos és una força de la natura i un apassionat del vi. Patrocinador també del festival Jazz à Vienne, Dos Santos aterra avui a Monvínic per oferir un maridatge entre grans anyades del vi i grans anyades musicals. Espereu grans vins i també una vetllada única. Poca gent hi ha al món com Georges Dos Santos, feu-nos cas. El tast està exhaurit des de fa dies entre els fidels de Monvínic, però sempre es pot trucar a veure si sou tan afortunats i hi ha una baixa d'última hora (93 272 61 87).

DILLUNS, 25. 20.30h. JazzSí Club
David Pastor amb l'OJO Taller de Músics
Acabem avui la Carta Blanca que hem dedicat al gran David Pastor. Que va començar en solo, va seguir en duo, trio i quintet, i que culmina avui amb l'Original Jazz Orquestra, de la qual ell és titular, però no avui, en què cedeix la direcció a Sergi Vergés. Música pròpia de David Pastor en format de big band i al caliu del JazzSí. Una bomba de rellotgeria per l'última nit de la Carta Blanca.

DIMARTS, 26. 20.30h. Conservatori del Liceu
Wadada Leo Smith's Golden Quartet
Considerat compositor del 2013 segons els crítics de DownBeat, Wadada Leo Smith és un dels personatges indispensables de la història del jazz. Esperit independent i lliure, en el seu debut a Barcelona presenta una suite a partir de la seva última obra, la monumental Ten Freedom Summers, amb la qual ressegueix musicalment el moviment dels Drets Civils als Estats Units. Un concert destinat a deixar empremta. No fem broma.

DIMARTS, 26. 21.00h. BARTS
John Grant
Arrufeu el nas, mestretites, que arriba amb tot el seu dolor John Grant al festival de jazz. Grant és una de les noves veus més reputades i originals de l'underground nord-americà, un esperit lliure i turmentat que va debutar amb un recull de cançons folk, forjades pel dolor i enclavades dins del corrent denominat Americana. The Queen of Denmark (2010) el va posicionar al mapa com a favorit entre els amants dels sons més desolats, però ningú estava preparat pel veritable salt mortal que representa Pale Green Ghosts (2013), que estrena dimarts que ve. Aquesta segona entrega reformula la proposta per incorporar nous arranjaments i textures que amplifiquen l'impacte emocional de les seves partitures, carregades de lletres turbulentes marca de la casa. 

DIMECRES, 27. 21.00. Institut Francès de Barcelona
Daniel Humair Quartet
Un històric del jazz francès, un jazz de molta volada però malauradament poc present a l'altra banda dels Pirineus. El bateria d'origen suís Daniel Humair ve a més a més al capdavant d'un nou quartet que inclou algunes de les estrelles indiscutibles del nou jazz francès: l'acordionista Vincent Peirani, el saxofonista Émile Parisien i el contrabaixista Jérôme Regard. À ne pas manquer!


DIMECRES, 27. 21.00. Luz de Gas
Kejaleo
Van debutar l'any passat al festival, i des d'aleshores l'aliança entre la guitarra flamenca de Diego Cortés, la guitarra elèctrica de Cristo Fontecilla i les percussions de Xavi Turull ja s'han passejat per mig món. Tornen al festival, doncs, ara amb el disc que aleshores començaven a enregistrar, Alaire.

DIJOUS, 22. 20.00h. BARTS
Jamie Cullum + Kat Edmonson
¿Què més es pot dir de Jamie Cullum? Si algú l'ha vist en directe (afortunats espectadors del festival: aquesta és la tercera vegada que hi actua!), no cal dir-li res. Si no l'has vist mai, prepara't, perquè després dels seus inoblidables concerts a l'Auditori i al Palau, Cullum torna ara a casa nostra amb un BARTS ple de gom a gom (ho sentim, no queden entrades) i amb la platea disposada perquè el públic balli sense parar. I al damunt una cirereta, el debut a Barcelona de la cantant Kat Edmonson, triada per un artista a qui de veritat li agrada molt i molt la música.

Un dia que no és com els altres

Dia molt gran avui al festival, perdoneu la immodèstia. Tres cites de risc, emocionants, diverses.

La nit comença al Palau de la Música a les 19.00 hores amb Alfredo Rodríguez com a solista de l'Orquestra Simfònica del Vallès. El programa, anomenat Blue Gershwin, inclou dues intervencions com a solista del pianista cubà: la llegendària Rhapsody in Blue i una estrena, la primera obra simfònica de Rodríguez, La jungla, inspirada en la pintura del mateix títol de Wilfredo Lam. A la segona part l'OSV, sempre dirigida pel seu titular, Rubén Gimeno, interpretarà la Suite Simfònica de 'Porgy and Bess' del mateix Gershwin.

Ens desplacem al BARTS, on a les 21.00 hores viurem un altre dels esdeveniments indiscutibles del festival: l'estrena de Nunca los daré por muertos, d'Enric Palomar, basada en la corprenedora poesia del poeta argentí Juan Gelman i obra nascuda, explica el mateix Palomar, com a homenatge també al gran Enrique Morente. Amb una partitura que és capaç d'invocar en poc més d'una hora Ligeti, Dante, Ovidi, flamenc, jazz i música clàssica, Nunca los daré por muertos –que compta amb l'entusiasme de 50 músics de totes les disciplines del Taller de Músics– té tot l'aire d'un clàssic i l'estrenem aquesta nit.

També a les 21.00 hores, però a Luz de Gas, viurem una nit d'estrenes amb dues de les icones de la discogràfica Universal a Espanya: la pianista Ariadna Castellanos i el també pianista cubà Pepe Rivero. Tots dos presenten disc: Flamenco en Black & White i Homage to Monk.

Ja ho dèiem: aquest no és un dissabte qualsevol.

De l'Smalls a la poesia de Juan Gelman

Comença la penúltima setmana del festival, una altra vegada plena de referències per tots els gustos. Mireu, busqueu i remeneu. Segur que hi ha alguna cosa per la qual cosa val la pena sortir de casa i viure la música de la millor manera, en directe. 


DILLUNS, 18. 20.30h. Jazz Sí Club

David Pastor Five Lights

Quarta entrega de la Carta Blanca al trompetista David Pastor, que aquesta vegada ens presenta un nou quintet que completen el saxofonista Gabriel Amargant, el pianista Joan Monné, el contrabaixista Rai Ferrer i el bateria Ramón Ángel. En el repertori, explica el mateix Pastor, peces del seu últim disc, Armageddon, i altres obres originals del membre d'aquest nou quintet.

DIMECRES, 20. 20.30h. Conservatori del Liceu
Smalls Jazz/Live BCN Presents
Spike Wilner Trio amb Melissa Aldana

Un concert històric, perquè en exclusiva hem reunit el trio de l'exquisit pianista Spike Wilner, propietari de l'Smalls i un dels incontestables ideòlegs del jazz que es fa a Nova York ara mateix, amb la saxofonista Melissa Aldana, recent guanyadora de la Thelonious Monk Competition, primera dona que guanya aquest premi sense ser vocalista. 

DIJOUS, 21. 21.00h. BARTS
Marinah

Obrim una de les finestres del festival dedicades a altres estils musicals amb l'excantant d'Ojos de Brujo, Marina Abad, avui Marinah, que inicia una nova aventura traduïda en disc: El baile de las horas. Tindrà al seu costat un grup que ha anomenat Los Argonautas, amb llumeneres com el trompetista cubà Carlos Sarduy i el baixista camerunès Armand Sabal-Lecco.

DIJOUS, 21. 21.00h. Luz de Gas
Samantha de Siena

Segona finestra d'aquest dijous obert a altres sons. Després de triomfar repetidament en les seves presentacions al Harlem dins del nostre cicle Veus de Barcelona, Samantha de Siena creua la Diagonal per presentar finalment el seu segon disc, Lifting the Veil, produït per un dels grans de la música a Espanya, Suso Sáiz. Un enregistrament que és, explica la mateixa cantant britànica establerta a Barcelona, «un viatge màgic més enllà del vel i del que ens és desconegut.»

DIVENDRES, 22. 20.30h. Harlem Jazz Club
Childo Tomás

Conegut sobretot per la seva faceta com a sideman del que potser és el barceloní més internacional del jazz contemporani, el cubà Omar Sosa, Childo Tomás debuta a la nostra sèrie Veus de Barcelona (feu-nos cas: una de les perles del festival) per presentar-hi el seu disc Moçambique ni n'Tumbukuku. Que és una petita joia que val molt la pena descobrir en la intimitat i l'escalfor del Harlem.

DIVENDRES, 22. 21.00h. BARTS
Avishai Cohen With Strings

Avishai Cohen va debutar el 2003 al festival com a membre del New Quartet de Chick Corea, i des d'aleshores la carrera del contrabaixista israelià no ha deixat de créixer. I torna a Barcelona amb un dels seus projectes més ambiciosos, al capdavant d'un octet que inclou un quartet de corda amb dues violes (i no dos violins com demanaria la retòrica clàssica) i un oboè que afegeix un singular toc eteri a la música d'aquest gran artista.

DISSABTE, 23. 19.00h. BARTS
Alfredo Rodríguez amb l'Orquestra Simfònica del Vallès

La primera col·laboració del festival de jazz amb la temporada regular de l'Orquestra Simfònica del Vallès al Palau de la Música compta amb un convidat i un programa excepcionals: Alfredo Rodríguez i George Gershwin. El pianista cubà, que ha fet que Quincy Jones dediqui els seus últims anys al management de joves artistes, s'enfrontarà, sota la direcció de Rubén Gimeno, a una de les partitures més cèlebres de la història de la música: Rhapsody in Blue, de Gershwin. Completen el programa una suite simfònica de l'òpera Porgy and Bess i una estrena del mateix Rodríguez: La Jungla.

DISSABTE, 23. 21.00h. Luz de Gas
Nit Universal.
Ariadna Castellanos Trio + Pepe Rivero Quartet

Dues formacions ben especials aquesta Nit Universal a Luz de Gas. D'una banda, la pianista Ariadna Castellanos, que acaba de publicar el disc Flamenco en Black & White; de l'altra, el també pianista cubà Pepe Rivero, que presentarà el seu disc en homenatge a Thelonious Monk. Música sense etiquetes per dos dels joves artistes per qui ha apostat una de les discogràfiques més ambicioses de casa nostra, Universal. Val la pena descobrir-los.


DISSABTE, 23. 21.00h. BARTS

Nunca los daré por muertos (Homenaje a Juan Gelman)

L'ambició artística del Taller de Músics té traducció en aquest espectacle creat per Enric Palomar al voltant de l'obra del poeta argentí Juan Gelman. «Per mi –diu Palomar–, Gelman és l'alquímia entre l'ètica i l'estètica.» Un repte que assumeix al capdavant de tots els colors de la inquieta escola barcelonina, del flamenc a la clàssica passant, naturalment, pel jazz. Un espectacle únic que s'estrena al festival.

Chris Thile a Barcelona: petita crònica

Chris Thile amb Antonio Giuliodori i l'ampolla de Giacomo Monterno Monfortino, Barolo 1995.

Per Joan Anton Cararach

Era una visita molt esperada. Que va començar, ai, amb molt de suspens. Perquè, per una sèrie inesperada de problemes d'última hora, el vol de Chris Thile cap a Barcelona des d'Itàlia arribava a les 5.00 de la tarda, la qual cosa ens va obligar a endarrerir una hora la classe magistral anunciada i a fer uns horaris gairebé marcials, amb una prova de so que havia de durar (i va durar) 18 minuts exactes.

Són les 6.00 de la tarda. Després d'esperar les maletes i sortejar el trànsit d'entrada a Barcelona, ja tenim Thile arribant amb una de les furgonetes del festival, cortesia de Barcelona Cars. Obro la porta i sento que Thile està parlant amb el nostre xofer, l'Andrés Bóveda, d'El Bulli. Comencem bé.

No han passat ni dos minuts i ja som a l'escenari de l'auditori del Conservatori del Liceu. Thile i seu tècnic, Dave Sinko, expressen la seva admiració per les qualitats acústiques de la sala. «Em sap greu, Chris –li dic–, però no tenim temps per fer la vísita turística al conservatori.» «Next time», em respon. En efecte, no és difícil intuir que, fins i tot abans del seu concert, ja ens ve de gust tornar a treballar amb Chris Thile.

Són les 6.35 i comença la classe magistral, en què el mandolinista de Califòrnia però avui ciutadà de Nova York barreja bluegrass, obres pròpies i una mica de Bach (com farà, de fet, al concert). L'audiència li fa preguntes, i Thile les respon amb plaer i sorpresa pel nivell dels alumnes (entre ells, guitarristes com ara Josep Traver). En una d'aquestes respostes (sobre la qualitat dels instruments), Thile posa com a metàfora la diferència entre un vi de La Tâche i un altre vi. Ep, Chris Thile en sap de vins. També explica per què se sent tan content d'actuar en un festival de jazz, ell que pot passar de tocar amb Brad Mehldau a tocar amb Yo-Yo Ma o amb el seus Punch Brothers. Per ell, diu, només hi ha dos estils de música: el primer es diu música bona, el segon, música dolenta. I ell aspira, somriu, a tocar sempre el primer estil. Li explico que hi ha uns quants mestretites a Barcelona que repetidament es queixen o manifesten estupor quan veuen un concert que no és estrictament de jazz al programa del nostre festival. «Pobra gent», somriu.

Una hora després, hem de tallar la classe magistral perquè Thile pugui descansar almenys 40 minuts abans del seu concert, que, segons diuen les cròniques que hem llegit, sol durar dues hores. Un autèntic tour de force per un mandolinista sol a l'escenari. Al camerino, Thile s'està mirant el programa del festival i cau sobre les pàgines de Monvínic, des de la Monvínic Experience (aquest any amb Ravi Coltrane) fins a la trobada el 25 de novembre amb Georges Dos Santos. Li explico què és Monvínic fent servir una metàfora fàcil: «Imagina't El Bulli versió vins.» «¿Hi podem anar a sopar després del concert?», pregunta. «Ups, però si el teu management ens ha dit que nos ens preocupéssim del sopar, que has de sortir a les cinc de la matinada cap a Los Angeles.» «No passa res, ja dormiré a l'avió, ¡és la meva primera vegada a Barcelona!»

Monvínic tanca cuina d'hora, a les 22.30, però gràcies a l'amabilitat sempre exquisida de Clara Saludes i Cèsar Cànovas quedem que ens preparin qualsevol cosa, perquè Thile no se'n vol anar sense visitar Monvínic. «Però veniu de pressa», m'avisen.

Surto a presentar el concert seguint el protocol habitual d'agraïment al nostre espònsor, Voll-Damm, i en aquest cas als nostres col·laboradors, el Conservatori del Liceu (que té una de les millors sales a Barcelona) i Roland, que ens posa un tècnic de primera, David Casamitjana. Però afegeixo sense por d'equivocar-me: «D'aquí a uns anys els que sou ara mateix aquí direu que vau ser al primer concert de Chris Thile a Barcelona.»

Dues hores després, el públic s'aixeca en una ovació sincera i corprenedora. Des de l'escenari el mateix Thile ja ha dit que l'audiència de Barcelona l'està deixant absolutament sorprès pel seu entusiasme i el seu coneixement, per la intensitat amb què pot escoltar al mateix temps una peça de bluegrass, una cançó irònica amb molts jocs de paraules en anglès i les peces de Bach. Un concert excepcional que han pogut veure crítics de música clàssica com Javier Pérez Senz i Jorge de Persia, aficionats al bluegrass que poc abans del concert han improvisat una jam exquisida asseguts en una taula al Cafè del Liceu i músics com el ja esmentat Traver i les germanes Andrea i Carla Motis. Abans de sortir del concert, l'Andrea em confessa: «Hem estat a punt de no venir, però sort que ho hem fet. ¡Quin concert!»

Operació sortida: sap molt de greu, perquè hi ha molts fans que l'esperen camí de la furgoneta amb la qual ens torna a recollir l'Andrés, però a Monvínic fins i tot el xef, Sergi de Meià, s'ha quedat més temps del compte per nosaltres i hem de sortir volant. Camí de Monvínic, Thile escriu al seu twitter com lamenta sortir tan de pressa, «però és que ens han preparat sopar…». Arribem a Monvínic i anem directes a una taula, sense temps per visitar aquesta catedral del vi estreta col·laboradora del festival de jazz en tants sentits. Li ensenyo la carta de vins, la tablet que sol deixar esmaperduts tots els bons aficionants. Comença a mirar-la i literalment embogeix, busca vins que coneix (és col·leccionista de vins del Piemont) i la seva expressió de felicitat és immensa. «¡Acabem la nostra gira de 30 concerts des de primers d'octubre a dalt de tot! –s'exclama–. Després d'un concert amb un públic com el que hem tingut avui, ara Monvínic.»

Finalment, Thile descobreix que a Monvínic tenen una referència que ell no ha trobat mai: un Giacomo Monterno Monfortino, Barolo 1995. «¡A Nova York –afirma gairebé en estat de xoc– em costaria segur 1.000 dòlars més!» És el final de la gira, el concert ha estat excepcional («una de les millors experiències que mai he viscut en un festival», ens escriu al llibre d'honor un artista que ha viscut milers de concerts de tots colors; «la millor audiència de la gira», escriu Sinko) i Thile ha decidit convidar-nos a tastar el Monfortino.

Arribem al Gran Hotel Havana cap a tres quarts de dues, perquè hem acabat fent la visita completa a Monvínic (celler inclòs) i de tornada fins i tot ens hem desviat una mica per veure la Mansana de la Discòrdia. A les cinc els recull un taxi. Thile se'n va a Los Angeles per participar en una sessió de promoció de l'última pel·lícula dels germans Coen, amb banda sonora dels Punch Brothers. Ens despedim. Vol tornar a Barcelona. Volem que torni a Barcelona.

Perquè pocs músics hi ha, sens dubte, com Chris Thile.