Chris Thile a Barcelona: petita crònica

Chris Thile amb Antonio Giuliodori i l'ampolla de Giacomo Monterno Monfortino, Barolo 1995.

Per Joan Anton Cararach

Era una visita molt esperada. Que va començar, ai, amb molt de suspens. Perquè, per una sèrie inesperada de problemes d'última hora, el vol de Chris Thile cap a Barcelona des d'Itàlia arribava a les 5.00 de la tarda, la qual cosa ens va obligar a endarrerir una hora la classe magistral anunciada i a fer uns horaris gairebé marcials, amb una prova de so que havia de durar (i va durar) 18 minuts exactes.

Són les 6.00 de la tarda. Després d'esperar les maletes i sortejar el trànsit d'entrada a Barcelona, ja tenim Thile arribant amb una de les furgonetes del festival, cortesia de Barcelona Cars. Obro la porta i sento que Thile està parlant amb el nostre xofer, l'Andrés Bóveda, d'El Bulli. Comencem bé.

No han passat ni dos minuts i ja som a l'escenari de l'auditori del Conservatori del Liceu. Thile i seu tècnic, Dave Sinko, expressen la seva admiració per les qualitats acústiques de la sala. «Em sap greu, Chris –li dic–, però no tenim temps per fer la vísita turística al conservatori.» «Next time», em respon. En efecte, no és difícil intuir que, fins i tot abans del seu concert, ja ens ve de gust tornar a treballar amb Chris Thile.

Són les 6.35 i comença la classe magistral, en què el mandolinista de Califòrnia però avui ciutadà de Nova York barreja bluegrass, obres pròpies i una mica de Bach (com farà, de fet, al concert). L'audiència li fa preguntes, i Thile les respon amb plaer i sorpresa pel nivell dels alumnes (entre ells, guitarristes com ara Josep Traver). En una d'aquestes respostes (sobre la qualitat dels instruments), Thile posa com a metàfora la diferència entre un vi de La Tâche i un altre vi. Ep, Chris Thile en sap de vins. També explica per què se sent tan content d'actuar en un festival de jazz, ell que pot passar de tocar amb Brad Mehldau a tocar amb Yo-Yo Ma o amb el seus Punch Brothers. Per ell, diu, només hi ha dos estils de música: el primer es diu música bona, el segon, música dolenta. I ell aspira, somriu, a tocar sempre el primer estil. Li explico que hi ha uns quants mestretites a Barcelona que repetidament es queixen o manifesten estupor quan veuen un concert que no és estrictament de jazz al programa del nostre festival. «Pobra gent», somriu.

Una hora després, hem de tallar la classe magistral perquè Thile pugui descansar almenys 40 minuts abans del seu concert, que, segons diuen les cròniques que hem llegit, sol durar dues hores. Un autèntic tour de force per un mandolinista sol a l'escenari. Al camerino, Thile s'està mirant el programa del festival i cau sobre les pàgines de Monvínic, des de la Monvínic Experience (aquest any amb Ravi Coltrane) fins a la trobada el 25 de novembre amb Georges Dos Santos. Li explico què és Monvínic fent servir una metàfora fàcil: «Imagina't El Bulli versió vins.» «¿Hi podem anar a sopar després del concert?», pregunta. «Ups, però si el teu management ens ha dit que nos ens preocupéssim del sopar, que has de sortir a les cinc de la matinada cap a Los Angeles.» «No passa res, ja dormiré a l'avió, ¡és la meva primera vegada a Barcelona!»

Monvínic tanca cuina d'hora, a les 22.30, però gràcies a l'amabilitat sempre exquisida de Clara Saludes i Cèsar Cànovas quedem que ens preparin qualsevol cosa, perquè Thile no se'n vol anar sense visitar Monvínic. «Però veniu de pressa», m'avisen.

Surto a presentar el concert seguint el protocol habitual d'agraïment al nostre espònsor, Voll-Damm, i en aquest cas als nostres col·laboradors, el Conservatori del Liceu (que té una de les millors sales a Barcelona) i Roland, que ens posa un tècnic de primera, David Casamitjana. Però afegeixo sense por d'equivocar-me: «D'aquí a uns anys els que sou ara mateix aquí direu que vau ser al primer concert de Chris Thile a Barcelona.»

Dues hores després, el públic s'aixeca en una ovació sincera i corprenedora. Des de l'escenari el mateix Thile ja ha dit que l'audiència de Barcelona l'està deixant absolutament sorprès pel seu entusiasme i el seu coneixement, per la intensitat amb què pot escoltar al mateix temps una peça de bluegrass, una cançó irònica amb molts jocs de paraules en anglès i les peces de Bach. Un concert excepcional que han pogut veure crítics de música clàssica com Javier Pérez Senz i Jorge de Persia, aficionats al bluegrass que poc abans del concert han improvisat una jam exquisida asseguts en una taula al Cafè del Liceu i músics com el ja esmentat Traver i les germanes Andrea i Carla Motis. Abans de sortir del concert, l'Andrea em confessa: «Hem estat a punt de no venir, però sort que ho hem fet. ¡Quin concert!»

Operació sortida: sap molt de greu, perquè hi ha molts fans que l'esperen camí de la furgoneta amb la qual ens torna a recollir l'Andrés, però a Monvínic fins i tot el xef, Sergi de Meià, s'ha quedat més temps del compte per nosaltres i hem de sortir volant. Camí de Monvínic, Thile escriu al seu twitter com lamenta sortir tan de pressa, «però és que ens han preparat sopar…». Arribem a Monvínic i anem directes a una taula, sense temps per visitar aquesta catedral del vi estreta col·laboradora del festival de jazz en tants sentits. Li ensenyo la carta de vins, la tablet que sol deixar esmaperduts tots els bons aficionants. Comença a mirar-la i literalment embogeix, busca vins que coneix (és col·leccionista de vins del Piemont) i la seva expressió de felicitat és immensa. «¡Acabem la nostra gira de 30 concerts des de primers d'octubre a dalt de tot! –s'exclama–. Després d'un concert amb un públic com el que hem tingut avui, ara Monvínic.»

Finalment, Thile descobreix que a Monvínic tenen una referència que ell no ha trobat mai: un Giacomo Monterno Monfortino, Barolo 1995. «¡A Nova York –afirma gairebé en estat de xoc– em costaria segur 1.000 dòlars més!» És el final de la gira, el concert ha estat excepcional («una de les millors experiències que mai he viscut en un festival», ens escriu al llibre d'honor un artista que ha viscut milers de concerts de tots colors; «la millor audiència de la gira», escriu Sinko) i Thile ha decidit convidar-nos a tastar el Monfortino.

Arribem al Gran Hotel Havana cap a tres quarts de dues, perquè hem acabat fent la visita completa a Monvínic (celler inclòs) i de tornada fins i tot ens hem desviat una mica per veure la Mansana de la Discòrdia. A les cinc els recull un taxi. Thile se'n va a Los Angeles per participar en una sessió de promoció de l'última pel·lícula dels germans Coen, amb banda sonora dels Punch Brothers. Ens despedim. Vol tornar a Barcelona. Volem que torni a Barcelona.

Perquè pocs músics hi ha, sens dubte, com Chris Thile.