Who?: Francesco Bearzatti Tinissima Quartet and Tim Garland conducting the Big Band de l'Esmuc.
Where: Parc Central del Poblenou (architect: Jean Nouvel).
Why?: Second day of the week-end's free prologue of the 42nd Barcelona Voll-Damm International Jazz Festival.
Who's next: Sonny Rollins 80th Birthday Tour, only concert in Spain and start of the European tour of the great master (November 3rd).
More information here.
(All photos: Ricard Cugat.)
1 comentari:
És d’agrair que el concert inaugural del festival correspongués a un grup europeu; el jazz europeu té un ventall extens, variat i, sobretot, d’una qualitat excel·lent. Evidentment no es tracta de contraposar el jazz que es fa als EEUU amb el d’Europa, però sí de posar aquest en el lloc que li correspon.
El quartet Tinissima de Francesco Bearzatti va presentar el seu darrer treball “X (Suite for Malcolm)”. Tots els temes són originals de Bearzatti, formant una obra conceptual, com també va ser-ho l’anterior treball, “Suite for Tina Modotti”, dedicat a la fotògrafa italiana, militant del partit comunista mexicà, que va ser a la guerra civil espanyola al costat de la República, model i companya sentimental del gran fotògraf Edward Weston. Com es pot apreciar, al saxofonista-clarinetista italià li atreuen els personatges singulars, compromesos i radicals.
En directe el quartet va mostrar una variada paleta de temes, ben ordits i tramats, així com una exposició notable, des dels més energètics i esbojarrats ("Cotton club"), fins al lirisme dels més assossegats ("Hard time" o "Betrayal"), tot jugant amb dissonàncies diverses, així com alguna pinzellada de caire folklòric-popular ("Hajj"), sense afectaments innecessaris però no mancats d’una ironia festiva.
Un fet que destaca del quartet, a part de la seva compenetració i dinàmica, és la bipolaritat entre els seus components, els introvertits i continguts Danilo Gallo al baix i Zeno de Rossi a la bateria, en contraposició a la parella solista, totalment extravertits, especialment el trompetista Giovanni Falzone, de so net i potent, que quan no tocava, bufava per entre els pistons, cridava, saltava o talonejava el terra.
En quant al tema final ("Epilogue"), crec que hauria estat molt millor amb el quartet tocant i la veu pregravada de Napoleon Maddox al damunt i no els quatre dempeus escoltant-ho tot enllaunat.
Malgrat la remarcable presència europea d’aquest any, per la seva qualitat que no per la quantitat (Peter Brötzmann, Louis Sclavis, Richard Galliano i Paolo Angeli), encoratgem els responsables del festival a incrementar-la en les properes edicions.
Publica un comentari a l'entrada