'Loverly', Cassandra Wilson en forma

Cassandra Wilson, al Palau el 2006 (foto: Ricard Cugat)

La mateixa Cassandra Wilson li explicava després del concert al cònsol general dels Estats Units, Greggory Crouch, les seves impressions sobre «l'inspirador» Palau. «A la tarda, a la prova de so, t'estranya el so, sembla fosc, sense colors, però arriba l'hora del concert, la gent, i tot canvia. És un lloc i un públic d'una calidesa que no trobes sovint».

Tres anys després del seu concert el 2006, la cantant tornava al festival per presentar-hi Loverly, premiat amb el Grammy, acompanyada per una banda amb significatius canvis i nova saba. Si amb Marcus Miller van sorprendre els joves Alex Han i Christian Scott, amb Cassandra Barcelona va descobrir un pianista del qual ja se'n parla, i molt, als Estats Units: Jonathan Batiste.

Aquest va ser el repertori:

Caravan
A Sleeping Bee
Lover Come Back To Me

A Day in the Life of a Fool (Manhá de Carnaval)

St. James Infirmary
Something So Right

Pony Blues
Harvest Moon
+ 'Til There Was You 
+ Blackbird

Lundvall & Lovano: una de Miles

Bruce Lundvall, a la dreta, parlant amb Agustí Fernández i Evan Parker després del seu magnífic concert a l'Auditori.

Dia atapeït per Bruce Lundvall, president de Blue Note i una llegenda de la indústria jazzística. Poca gent pot dir, com ell, que acumula 49 anys de carrera (els últims 25 a Blue Note), i encara moltes coses per expressar i moltes idees de futur.

Després d'un matí farcit d'entrevistes amb diversos diaris, a la tarda trobada amb els estudiants més curiosos de l'Esmuc. John Coltrane, Dexter Gordon, Freddie Hubbard, Norah Jones, Charlie Parker, Aaron Parks, Bud Powell i Cassandra Wilson van ser només alguns dels noms que van sortir en l'animadíssima conversa amb Lundvall.

A la nit, sopar amb Joe Lovano, acabat d'arribar de Salzburg. Entre Lovano i Lundvall, que va ser qui va fitxar el saxofonista per Blue Note, les anècdotes se succeeixen. Però ni ha una d'increïble «i, segons sembla, certa», explica Lundvall amb un somriure.

Dia 24 de desembre d'un any a mitjans dels 70 del segle XX. Miles Davis truca a Joe Zawinul, que era a Florida: «Ei, Joe, has de venir a Nova York de seguida, et necessito, és urgent.» «Miles, no fotis, que és Nadal.» «No, no, has de venir, motherfucker, que és molt urgent.»

El pianista vienès instal·lat des de fa anys als Estats Units deixa, doncs, la família i arriba a Nova York, a casa de Miles, el dia de Nadal.

I allà hi troba el trompetista, jugant amb un tren en miniatura. «Ei, Miles, ¿què passa?, ¿què era això tan urgent?» «Motherfucker, que aquest maleït tren només té les instruccions en alemany i jo no en sé d'alemany.»

Bruce Lundvall, us ho recordem, parla aquesta tarda a les set a l'Institut d'Estudis Nord-americans, entrevistat pel crític Bob Blumenthal.

No hi falteu si voleu sentir de viva veu anècdotes tan sucoses com la de Miles i el trenet amb les instruccions només en alemany…

Brad, Chucho i Buika, Cassandra i Joe: retorns i presentacions

El 41è Voll-Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona ha fet públic quatre més dels seus concerts. Artistes tots ells que ja han passat en edicions recents, ¿però qui no vol escoltar una altra vegada Brad Mehldau, Cassandra Wilson i Joe Lovano? ¿Qui no té interès a veure i sentir com ha anat la col·laboració entre el gegant Chucho Valdés i la cada dia més divina Concha Buika?

Brad Mehldau, el 2004 al Palau (foto: Ricard Cugat).

Després de les seves tres últimes actuacions a l'Auditori (amb el seu trio, en solitari i a duo amb Joshua Redman), Brad Mehldau retorna al Palau de la Música (10 de novembre) per demostrar per què el seu trio (amb Larry Grenadier i Jeff Ballard) continua sent una de les formacions més influents del jazz contemporani.

Cassandra Wilson, el 2006 al Palau (foto: Ricard Cugat).

Un altre retorn esperadíssim serà el de Cassandra Wilson, tres anys després de la seva última visita. Presentarà al Palau de la Música (13 de novembre) el seu últim disc, Loverly, en una nit que servirà per retre homenatge al 70 aniversari de la discogràfica Blue Note. Loverly, centrat en els estàndards del jazz, ha estat premiat amb el Grammy i ha rebut crítiques entusiastes com aquesta de Ben Ratliff a The New York Times, que el qualifica com "el seu millor disc [de Cassandra] en molts anys".

Joe Lovano, el 2006 a la sala 2 de l'Auditori (foto: Ricard Cugat).

Un altre retorn esperadíssim serà el de Joe Lovano (Luz de Gas, 3 de novembre) al capdavant del seu increïble nonet, una formació d'all stars que, a banda de Lovano, inclou músics com Ralph Lalama, Gary Smulyan, Cameron Brown i Lewis Nash.

I no, no ens oblidem del que serà un dels grans concerts de la tardor a tot Espanya: El último trago. Es tracta de la fecunda col·laboració entre Concha Buika i Chucho Valdés que es va presentar dissabte passat a Peralada i que aquesta tardor estarà de gira, ja amb el disc al carrer, i amb importants cites com ara la de Barcelona (Palau de la Música, 5 de novembre) i la del Teatro Real de Madrid. Més notícies en un pròxim post…

Burton, Corea, Jarrett, Lovano, McBride, Shorter, Wilson i un altre triplet de Maria Schneider

Christian McBride, el 2007 al Zac (foto: Ricard Cugat).

El número d'agost de DownBeat ha fet públics els resultats del seu habitual critics poll. La llista de premiats és llarga, però una vegada més hi destaca Maria Schneider, que per quart any consecutiu fa el triplet i s'endú tres dels premis: millor big band, millor compositora i millor arranjadora.

Un altre artista amb més d'un premi és Keith Jarrett, en les categories de piano i de millor grup de jazz (el trio amb Gary Peacock i Jack DeJohnette rep a les pàgines de la revista el nom d'Standard Trio, un nom espuri, no cal dir-ho). ECM, estretament vinculada a Jarrett, també s'endú dos premis: el de millor discogràfica i el de productor de l'any, Manfred Eicher (present demà a Barcelona, per cert). Wayne Shorter, que inaugura el nostre festival el 28 d'octubre a l'Auditori, és sisè a la categoria de saxo tenor (que guanya Joe Lovano), però s'endú el de millor saxo soprano; Cassandra Wilson, el de millor vocalista femenina, i Christian McBride és el millor contrabaixista acústic de l'any, i a més a més protagonitza la portada de la revista.

Vijay Iyer, el 2008 a Luz de Gas (foto: Ricard Cugat).

Entre els rising stars destaca el doble premi del saxofonista Rudresh Mahanthappa, considerat el millor artista de jazz i millor saxofonista alt de l'any; el del seu amic Vijay Iyer com a millor pianista (inoblidable el seu concert fa dos festivals a Luz de Gas); Christian Scott (a qui aquest any veurem debutar al festival dins del grup de Marcus Miller) com a millor trompetista, i el premi compartit per John Hollenbeck i Guillermo Klein com a millors compositors de l'any. Finalment, entre els grans noms apareixen també Gary Burton (vibràfon), Chick Corea (teclats), B. B. King (millor artista i disc de blues) i Hank Jones (nou membre del Hall of Fame de la revista).