29 de juliol, 2009

Adéu, George Russell

El blog de Ted Gioia n'ha donat avui la notícia: el compositor i pianista George Russell ha mort aquest dilluns. Nascut el 1923 a Cincinatti, la influència de Russell en el jazz ha estat molt més intensa del que la seva popularitat avui suggereix. El seu llibre The Lydian Chromatic Concept of Tonal Organization, publicat el 1953 i constantment reeditat (però avui, ai, només a més de 200 dòlars a ca l'Amazon), ha estat sovint esmentat com una de les obres teòriques cabdals de la història del jazz. Sense la feina de Russell, consideren molts analistes, no hi hauria hagut ni Kind of Blue ni la posterior aventura estètica de John Coltrane.

De Russell són obres com Cubano Be/Cubano Bop, escrita per l'orquestra de Dizzy Gillespie –que la va estrenar el 1947 al Carnegie Hall amb Chano Pozo com a solista–, i A Bird in Igor's Yard, dos anys posterior, gravada pel clarinetista Buddy DeFranco i que, com el seu títol insinua amb certa ironia, volia fusionar la música de Charlie Parker amb la d'Igor Stravinsky.

A banda del documentadíssim obituari al blog de Gioia, també és molt recomanable aquesta peça (poc més de 30 minuts) de la ràdio WGBH, en què el mateix Russell dibuixa el seu itinerari musical.

Música per aquesta nit: Jazz Workshop (1956), amb Bill Evans al piano, i Ezz-thetics (1961), amb Eric Dolphy al clarinet baix i al saxo alt. (Ezz-thetics, per cert, va ser reeditat per Riverside el 2007 dins de l'Orrin Keepnews Collection.)

P.S. Noves entrades d'Ethan Iverson, Patrick Jarenwattananon, Doug Ramsey, Fred Kaplan i Darcy James Argue.

23 de juliol, 2009

Dave Brubeck,
50 años de 'Time Out'

Dave Brubeck y Ashley Kahn (foto: Daniel Root).

El pasado martes, Nueva York rindió homenaje a los 50 años de uno de los discos más célebres de la historia del jazz, Time Out, de Dave Brubeck. El acto, organizado por el departamento de reediciones de Sony, Legacy, contó como maestro de ceremonias con Ashley Kahn, bien conocido del festival de Barcelona por sus apasionadas conferencias sobre Kind of Blue, A Love Supreme y la discográfica Impulse. Kahn, que en estos momentos está terminando su última obra, dedicada a los 70 años de otro sello mítico, Blue Note, contó también con la participación del historiador del jazz Ted Gioia, responsable asimismo de uno de los blogs jazzísticos de referencia.

He aquí una crónica de esa noche de homenaje al maestro Brubeck, firmada por el propio Ashley Kahn (thanks, Ashley).

Ted Gioia, Brubeck y Kahn (foto: Daniel Root).


Por Ashley Kahn

50 years ago – 1959 to be exact – there was an outpouring of timeless jazz recordings: John Coltrane recorded Giant Steps, Ornette Coleman hit the scene with The Shape of Jazz to Come, Duke Ellington won a Grammy for his soundtrack to Anatomy of a Murder, Charles Mingus waxed both Ah-Uhm and Blues and Roots, and Miles Davis put together not one – two timeless classics: Kind of Blue and Sketches of Spain.

Dave Brubeck’s Time Out was part of that bumper crop – and proved to be the best-selling and to have the biggest impact of them all. It was an incredibly successful experiment in unusual time signatures inspired by a trip to places like Turkey, Iraq, Iran, Pakistan and Afghanistan (sadly, can’t imagine him making that trip today.) Dave took those ideas and with his great quartet of Paul Desmond, Eugene Wright and Joe Morello, made history and sold millions of the album and its hit single Take Five. On Tuesday July 21, with the album on the verge of achieving double-platinum status, Dave Brubeck brought his quartet to the Apple Store in Soho, Manhattan and played for a crowd that packed the store’s second floor.


Dave Brubeck, el año 2005 en Barcelona (foto: Ricard Cugat).


I had the honor of being asked to MC the event, and opened by remarking that the hour would include an intriguing discussion with Brubeck, but would focus on swinging music. And it did: Brubeck performed three tunes from Time OutThree to Get Ready, Kathy’s Waltz (written by Brubeck for his daughter Catherine who attended the event!) and the ubiquitous Take Five – plus a slow 16-bar blues that was a showcase for the alto saxophonist Bobby Militello. Bassist Michael Moore and drummer Randy Jones also provided solid accompaniment and wonderful solos when called upon.

The discussion part of the evening included noted jazz historian Ted Gioia who joined Brubeck onstage; the two answered a number of questions focused on Time Out, its origins and enduring appeal. When asked how he felt playing tunes like Take Five and Blue Rondo a la Turk fifty years on, the maestro smiled and admitted, to much surprised laughter, “You know, I still get lost…”

The event was conceived by Legacy – Sony Music’s reissue department (Sony owns the Columbia catalog for which Brubeck recorded many albums from the ‘50s through the ‘70s) – and was coordinated with the Morrison Hotel photo gallery exhibition of famous studio photographs by Columbia Records photographer Don Hunstein, who also attended.

22 de juliol, 2009

Keith Jarrett is gone

Heus aquí el repertori interpretat ahir a l'Auditori per Keith Jarrett, Gary Peacock i Jack DeJohnette (per cert, llegiu aquest comentari molt recomanable de James Hale sobre el bateria).

1. The Masquerade is Over

2. Little Man (You Have Had a Busy Day)

3. When Will the Blues Leave

4. I've Got a Crush on You

5. Once Upon a Time

************************************

1. The Old Country

2. I Thought About You

3. One for Majid

************************************

Bisos

1. Someday my Prince Will Come

2. Poinciana

P.S. James Hale acaba d'introduir un altre comentari sobre Jarrett i l'anomenat quartet americà (amb Dewey Redman, Charlie Haden i Paul Motian), que Ethan Iverson, en la seva entrevista a la BBC, ressalta molt especialment (per contrast amb el trio amb Peacock i DeJohnette).

20 de juliol, 2009

Burton, Corea, Jarrett, Lovano, McBride, Shorter, Wilson i un altre triplet de Maria Schneider

Christian McBride, el 2007 al Zac (foto: Ricard Cugat).

El número d'agost de DownBeat ha fet públics els resultats del seu habitual critics poll. La llista de premiats és llarga, però una vegada més hi destaca Maria Schneider, que per quart any consecutiu fa el triplet i s'endú tres dels premis: millor big band, millor compositora i millor arranjadora.

Un altre artista amb més d'un premi és Keith Jarrett, en les categories de piano i de millor grup de jazz (el trio amb Gary Peacock i Jack DeJohnette rep a les pàgines de la revista el nom d'Standard Trio, un nom espuri, no cal dir-ho). ECM, estretament vinculada a Jarrett, també s'endú dos premis: el de millor discogràfica i el de productor de l'any, Manfred Eicher (present demà a Barcelona, per cert). Wayne Shorter, que inaugura el nostre festival el 28 d'octubre a l'Auditori, és sisè a la categoria de saxo tenor (que guanya Joe Lovano), però s'endú el de millor saxo soprano; Cassandra Wilson, el de millor vocalista femenina, i Christian McBride és el millor contrabaixista acústic de l'any, i a més a més protagonitza la portada de la revista.

Vijay Iyer, el 2008 a Luz de Gas (foto: Ricard Cugat).

Entre els rising stars destaca el doble premi del saxofonista Rudresh Mahanthappa, considerat el millor artista de jazz i millor saxofonista alt de l'any; el del seu amic Vijay Iyer com a millor pianista (inoblidable el seu concert fa dos festivals a Luz de Gas); Christian Scott (a qui aquest any veurem debutar al festival dins del grup de Marcus Miller) com a millor trompetista, i el premi compartit per John Hollenbeck i Guillermo Klein com a millors compositors de l'any. Finalment, entre els grans noms apareixen també Gary Burton (vibràfon), Chick Corea (teclats), B. B. King (millor artista i disc de blues) i Hank Jones (nou membre del Hall of Fame de la revista).

19 de juliol, 2009

Keith Jarrett approaching (II)

Demà, a les 23.30 (hora britànica, se suposa; és a dir, 00.30 hora barcelonina), Keith Jarrett és el protagonista d'un programa especial de la BBC dedicat a ell. Inclou una entrevista d'Ethan Iverson, el pianista de The Bad Plus i, sens dubte, un dels entrevistadors més apassionants d'avui en dia (ens atreviríem a dir que fins i tot més enllà del jazz).

Pel concert de dimarts a Barcelona, per cert, ja no queden entrades.

13 de juliol, 2009

'Jazz Times', ¿el regreso?

Un breve firmado por Ben Ratliff en la edición de ayer de The New York Times afirma que Jazz Times, a quien toda la comunidad jazzística daba por definitivamente difunta, vuelve de nuevo en agosto tras un pequeño hiato de sólo un mes ausente de los quioscos.

Aun así, la web de la revista sigue, hoy lunes 13 de julio, sin decir nada nuevo sobre la continuidad de la publicación.

Seguiremos informando…

P.S. 14 de julio: la web ya anuncia que Jazz Times regresa, con Joe Lovano en portada.

10 de juliol, 2009

El pianista a la cadira calenta

Oficialment, Wayne Shorter va començar l'aventura del seu nou quartet l'estiu del 2001. Shorter va triar músics molt més joves que ell: el panameny Danilo Pérez al piano, John Patitucci al contrabaix i Brian Blade a la bateria. Des del començament es va veure molt clar que aquell quartet hauria de fer història i no era difícil predir que es convertiria en una de les referències indiscutibles del segle XXI jazzístic.


Geoffrey Keezer, el 2006 al Zac, on va tocar com a membre
de la banda de Christian McBride (foto: Ricard Cugat).



El quartet, però, ha tingut aquest estiu un canvi temporal. Amb Danilo Pérez amb una lesió al tendó d'Aquil·les que demana repòs, Geoffrey Keezer ha estat cridat a substituir-lo pels concerts d'aquest estiu. Keezer –que acaba de publicar un disc, Áurea, amb reconegudes influències afroperuanes i argentines– és, com Danilo Pérez, un músic amb una tremenda curiositat i moltes ganes de compartir les seves vivències estètiques. A banda del seu blog (per cert, boníssimes les classes de piano que proposa), Keezer manté també un compte de Twitter, on de tant en tant explica la seva aventura com a pianista substitut en aquest quartet: "Wayne Shorter has completely re-written Sanctuary. I'm getting faxes daily with revisions... this is exciting!!", diu una entrada del 29 de juny.

Recomanacions de lectura: una nota de Peter Hum al seu blog, i una conversa posterior amb Keezer (de la conversa, per cert, n'hem aprofitat el titular). Dues excel·lents aproximacions a l'obra majúscula d'un quartet que ha fet i farà història.


09 de juliol, 2009

I per començar, ¡Wayne Shorter!

Wayne Shorter, el 2004 al festival
de jazz de Barcelona (foto: Ricard Cugat).

El saxofonista Wayne Shorter, membre del gran quintet de Miles Davis dels anys 60, inaugurarà el festival el pròxim 28 d’octubre a l’Auditori al capdavant del seu quartet, sens dubte la màquina jazzística més poderosa de l’actualitat. Jimmy Cobb, l’únic supervivent del disc tòtem de la història del jazz, el magistral Kind of Blue, actuarà al Palau el dia 7 de novembre amb una banda (Wallace Roney a la trompeta) amb la qual recrea la màgia d’un enregistrament icònic. Finalment, Marcus Miller, que va compondre amb Miles el cèlebre Tutu, debutarà l’11 de novembre al Palau de la Música amb un concert que recupera aquest disc cabdal de la història del jazz, amb un dels joves trompetistes de qui més es parla avui en dia, Christian Scott.

Marcus Miller, memòria de Tutu.

Aquests són els tres primers concerts del 41è Voll-Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona, que començarà el 18 d’octubre i s’acabarà el 6 de desembre. Aquest 2009, l’expansió territorial del festival –que tindrà gairebé 60 concerts– anirà més enllà de les fronteres catalanes i recordarà, a més de l'omnipresent Miles Davis, altres figures del jazz com ara Benny Goodman i Billie Holiday. Conferenciants com ara Bruce Lundvall, president/CEO d'EMI Jazz & Classics, en el 70è aniversari de Blue Note, han confirmat també la seva presència al festival.

Les entrades estaran a la venda el dilluns 13 de juliol al Tel-Entrada de Caixa Catalunya. Torna el millor jazz.


Jimmy Cobb, memòria de Kind of Blue.

Galliano y muy buena compañía

La pequeña oferta musical del Grec tuvo ayer miércoles uno de sus momentos más exquisitos con el cuarteto de all stars encabezado por el acordeonista francés, el músico que ha convertido su instrumento en una presencia indiscutible en los festivales de jazz. Gonzalo Rubalcaba al piano, Richard Bona al bajo y Clarence Penn a la batería ofrecieron un maravilloso recital en el que el jazz, de nuevo, demostró que puede ser considerado sin más música de cámara.


La aportación en los bises de un espontáneo, Philippe (un francés residente en Barcelona), con unas poco conocidas aquí cas-cas (un instrumento de percusión menor de Senegal), añadió una sonrisa veraniega a la magnífica velada.

He aquí el repertorio, con muchas piezas incluidas en el último disco de Galliano, Love Day, pero también algunos de sus clásicos:

Aurore

Waltz for Nicky

Love day

Laurita

Sérénité

Giselle

Coloriage

Hymne

Tango pour Claude

Aria

Sertão

Sanfona

Smile (Charlie Chaplin)

Bébé (Hermeto Pascoal)

Aviso para los que se perdieron ayer esos 100 minutos de pura belleza: casi al final de su gira veraniega de cinco semanas, el 2 de agosto, Richard Galliano y su cuarteto regresan a Cataluña para tocar en el Festival de Cadaqués.

Nota de camerino: tras el concierto, hubo un improvisado y delirante bis con Isaac Delgado, José Alberto El Canario y Gonzalo Rubalcaba cantando con Richard Bona la inmortal Lágrimas negras. Los cantantes, dos leyendas de la música afrocaribeña que estos días están impartiendo un seminario del Taller de Músics en Vilanova i la Geltrú, habían acudido al concierto invitados por la dirección artística del festival de jazz de Barcelona. Ésta es la secuencia gráfica de un momento irrepetible que Richard Galliano, muy astutamente, consiguió grabar en su iPhone…







(Todas las fotos de este post son de Iván Vergara.)

08 de juliol, 2009

George Wein, el mestre
(i visca CareFusion)

George Wein, a Barcelona el maig, a punt de firmar una còpia
de la seva biografia. A sota, el llibre del 40è aniversari
del festival de Barcelona, que conté un article seu.


"La màgia continua amb nosaltres." Aquesta és la frase amb què l'empresari George Wein, fundador del festival de jazz de Newport, ha expressat la seva alegria per la incorporació d'un nou patrocinador, la companyia paramèdica CareFusion, als seus festivals.

Resum ràpid: després de vendre la seva empresa –responsable, entre d'altres, dels festivals JVC de Newport i Nova York– a la companyia Festival Network, Wein es va trobar a començaments d'aquest any que la nova companyia havia entrat en bancarrota. Disposat a salvar sobretot el festival amb què va començar la seva llegenda, el de Newport, Wein va tornar a agafar les regnes de la direcció d'un festival i va donar forma a l'anomenat George Wein's Jazz Festival 55, que ara portarà també, és clar, el nom del patrocinador.

Però no solament això: l'acord de Wein amb CareFusion significa que molts dels antics festivals JVC, sobre els quals penjava l'amenaça de tancament (de fet, Nova York no ha tingut festival de jazz aquest any), tornen amb nova vida: Chicago (del 4 al 6 de setembre), Monterey (del 18 al 20 de setembre, en aquest cas amb un escenari anomenat Dizzy's Den), Manly, Austràlia (del 3 al 5 d'octubre), París (del 16 al 24 d'octubre) i de nou Nova York (juny del 2010) són els nous festivals CareFusion.

En efecte, la màgia continua amb el mestre Wein.

(Si voleu més informació sobre George Wein, és molt recomanable aquest perfil firmat per Arnold Jay Smith i, per descomptat, la seva autobiografia, coescrita amb Nate Chinen.)

05 de juliol, 2009

La supremacia de Miles

A Blog Supreme, el blog jazzístic de la National Public Radio, ha penjat fa poc el resultat d'una enquesta molt poc científica (com el mateix autor, Patrick Jarenwattananon, reconeix) que preguntava als seus lectors sobre els primers cinc discos que van donar el tret de sortida a la seva passió pel jazz.

Els resultats mostren, una vegada més, l'impacte de Miles Davis en la història del jazz. Amb 53 esments, Miles dobla el segon classificat, John Coltrane, que en té 23. Dave Brubeck, amb 21, ocupa el tercer lloc d'aquest podi. La llista continua amb Charlie Parker (18), Charles Mingus (14), Thelonious Monk (9), Max Roach (9), Duke Ellington (8), Dizzy Gillespie (8), Jimmy Smith (8) i Weather Report (8).


Miles, al Palau d'Esports de Barcelona l'any 1984,
dins del XVI Festival Internacional de Jazz
de Barcelona (foto: Isabel Ramoneda).


No és, atenció, una llista centrada en els millors discos del jazz, sinó en els cinc primers discos amb què cada aficionat ha començat la seva col·lecció. De totes maneres, els resultats permeten treure unes conclusions (potser tan poc científiques com l'enquesta):

1) Absència en la llista (que recull 21 noms) de qualsevol artista menor de 60 anys. Herbie Hancock (en el lloc número 12, amb 7 vots, nascut el 1940), George Benson (14, 6 vots; 1943) i Chick Corea amb Return to Forever (17, 5 vots; 1941) són els més joves.

2) Tret de Louis Armstrong (en una discreta 17 posició i 5 esments), cap referència a les primeres dècades del jazz (per entendre'ns, abans de Duke Ellington i Charlie Parker).

3) Absència d'artistes com ara Count Basie, Ornette Coleman, Keith Jarrett, Pat Metheny, Sonny Rollins i Lester Young.

4) Ni una sola cantant (ni rastre d'Ella Fitzgerald, Billie Holiday i Sarah Vaughan) entre els 21 primers. De fet, ni una sola dona a la llista.

5) Domini aclaparador, exclusiu, d'artistes nascuts als Estats Units.

S'admeten, és clar, comentaris.

¿Crítica?

Molt elegantment, el blog de Darcy James Argue ha donat l'alerta sobre una crítica (per dir-ne d'alguna manera) apareguda a l'edició electrònica de la publicació canadenca The Gazette. L'article, firmat per Jeff Heinrich, se centra en l'actuació de la Maria Schneider Big Band al festival de jazz de Mont-real. Crítiques desinformades (fins i tot les positives) i de mala fe n'hi ha hagut i n'hi haurà sempre, a tot arreu, com també hi ha autors rigorosos i informats a l'hora d'escriure els seus comentaris.

El cas de Heinrich, però, és espectacular: els seus comentaris sexistes, que culminen amb una comparació entre la Maria Schneider directora d'orquestra i l'actriu del mateix nom protagonista de L'últim tango a París (bravo, molt original), són de veritat desafortunats. "Després de llegir aquest article m'ho he de repensar molt per assegurar-me que això, de fet, s'ha publicat en un diari de confiança", diu un dels lectors consternats a la llarga llista de comentaris sorpresos i indignats pel to de l'article, que molts demanen que desaparegui dels continguts electrònics del diari. "Si The Gazette té una mica de respecte pels seus lectors, hauria d'esborrar aquest article per sexista, ignorant i poc acurat", diu un altre lector.

¿Censura? Potser, ras i curt, sentit comú.

(Vegeu el comentari, ben diferent, d'Alex Dutilh –"90 minuts sublims", descriu– al blog de la revista francesa Jazzman.)

P.S. Doug Ramsey acaba d'afegir al seu blog una interessant reflexió sobre la irresponsabilitat d'alguns mitjans a l'hora d'encarregar la crítica de jazz.