Fer de blanc amb Duke

Duke Ellington, al famós concert a Santa Maria del Mar el 1969, amb Oriol Martorell i la Coral Sant Jordi (foto: Josep Moya-Angeler).

The Independent Ear, el blog de Willard Jenkins, entrevista el crític Martin Johnson (a qui podeu seguir a les pàgines del Wall Street Journal i del New York Magazine), dins de la seva sèrie dedicada als crítics i escriptors de jazz afroamericans. La pàgina de Jenkins, una font d'informació excel·lent sobre la crítica i el jazz vist des d'un punt de vista militant, té una especial preocupació (resum barroer per part nostra) pel que considera una renúncia de la comunitat afroamericana a un dels seus llegats naturals, el jazz. Per això li fa aquesta pregunta a Johnson:

What’s your sense of the indifference of so many African American-oriented publications towards serious music, despite the fact that so many African American artists continue to create serious music?

I aquesta és la resposta de Johnson:

In some ways I’m the wrong person to answer that question; remember I grew up amongst African Americans who thought that listening to Duke was "acting white."

Escoltar Duke Ellington era, doncs, "fer de blanc". Sociologia del jazz, una música –no ho oblidem– amb unes implicacions ètiques que no hem d'oblidar.

P.S. Johnson, que combina la crítica de jazz amb la gastronòmica, és també fundador de The Joy of Cheese, amb la qual organitza a Nova York tastos de formatge, sempre maridats, és clar, amb vins. Podeu seguir el seu blog aquí.