L'univers Conte

Paolo Conte va tornar divendres passat a Catalunya. Convidat pel Festival de la Porta Ferrada (que ja ha expressat amb apassionat entusiasme la seva intenció de repetir amb Conte), el geni d'Asti va oferir, sens dubte, un dels millors concerts de l'estiu. Venia feliç, perquè el seu últim concert a Venècia, acompanyat per una orquestra simfònica, havia tingut un resultat artístic més que notable: contràriament a d'altres orquestres simfòniques amb les quals ha col·laborat, els músics de La Fenice de Venècia coneixien de memòria tot el seu repertori i, per tant, la seva interpretació anava més enllà de la lectura de les partitures (sí, algun dia s'haurà de portar aquest experiment a Catalunya; ¿algú coneix una orquestra simfònica que pugui ser ben contiana?). I a més a més, li havia agradat l'escenari de l'Espai Port: "No he tocat mai acompanyat de gavines…".

Paolo Conte al Palau, l'octubre del 2007, en la inauguració del 39è
Voll-Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona (fotos: Ricard Cugat).

Més enllà de les etiquetes que tant agraden als autoanomenats puristes, Conte cavalca per diversos generes per oferir una veu única i pròpia, el seu univers, on hi caben naturalment el jazz, els aires de cabaret, la música de cambra, alguns accents klezmer i moltes altres coses; el resultat és una cançó d'autor de collita pròpia, diferent i única.

¿Diferències amb el Conte del 2007? Sobretot, un cert regust pel temps d'adagio, que dóna vida nova als arranjaments. Un exemple obvi: el diàleg entre el bandoneó de Massimo Pitzianti (també a càrrec de piano, teclats, acordió, clarinet i saxo baríton) i el violí de Piergiorgio Rosso a la primera interpretació de Via con me: amb el seu decrescendo van aconseguir un silenci esfereïdor. El temps es va parar a Porta Ferrada en aquell moment. Van ser segons d'una profunditat i d'una emoció inusuals.

Importantíssims, és clar, els músics en l'orfebreria contiana: a banda dels dos ja esmentats, Daniele di Gregorio (piano, bateria, marimba); Jino Touche (contrabaix i guitarra); Daniele Dall'Omo (guitarra; amb Rosso l'únic que no canvia d'instrument); Claudio Chiara (contrabaix, teclats, acordió, flauta i saxos alt i baríton); Luca Velotti (saxos soprano, tenor, alt i baríton, i clarinet), i Lucio Caliendo (oboè, fagot, percussió, teclats). Una orquestra de cambra precisa i delicada, capaç de convertir una cèl·lula melòdica o rítmica en un devessall d'emocions. Sense oblidar-nos dels col·laboradors a l'ombra de l'univers de Conte: els tècnics de so i llums que treballen amb ells des de fa anys. Bravo, bravissimi.

El repertori, com sempre, una antologia dels seus clàssics amb algunes aportacions –tres– del seu últim disc, Psiche. Un Conte en temps d'adagio, de crepuscle joiós (sempre ens queda la ironia dels textos), depuradíssim, fi. Els temps lents descobreixen i multipliquen la virtut dels arranjaments, i fins i tot hi ha espai per més d'un solo. Un univers ple de referències, però insubornablement propi. "Maestro, ¡quin concert que ha fet!", li diem un cop acabada la nit de màgia. "¿Li ha agradat? –contesta–. Doncs ja ho sap: quan vulgui tornem al Palau." Aviat, sens dubte. No ens en podem estar de Paolo Conte.

Aquestes van ser les cançons escollides d'una nit inoblidable:

Il quadrato e il cerchio

Sotto le stelle del jazz

Come di

Alle prese con una verde milonga

Bartali

Bella di giorno

Gli impermeabili

Gioco d'azzardo

Lo zio

L'amore che

Velocità silenziosa

Madeleine

Dancing

Chiamami adesso

Via con me

Max

Diavolo Rosso

Eden

+ Cuánta pasión

+ Via con me (repetició)