Una última setmana espectacular (i 2)

Ja hi som, ja gairebé hem acabat l'aventura que va començar el 19 d'octubre. Un mes i mig de concerts que s'ha saldat amb un rècord absolut de vendes del festival (més informació la setmana que ve). Gràcies a tots pel vostre suport, és clar, però encara ens queda un cap de setmana amb moltes propostes, començant per avui divendres, amb sis concerts d'una sola tongada.

DIVENDRES, 29. 19.30h. Gran Hotel Havana
Cocktail & Swing
L'hotel més jazzístic de Barcelona tanca avui la seva sèrie Cocktail & Swing, una proposta dirigida pel contrabaixista Artur Regada que cada divendres porta diferents combinacions musicals a l'espectacular i càlid lobby de l'hotel oficial del festival.

DIVENDRES, 29. 20.30h. Harlem Jazz Club
Cristiano Andrade & Iyexá
Un altre cicle que s'acaba, en aquest cas Veus de Barcelona. El Harlem tornarà a acollir aquesta nit l'inquiet guitarrista i vocalista brasiler Cristiano Andrade, un clàssic de la programació del club més inquiet de Barcelona, amb la presentació del seu nou disc, Dia de Gandhy.

DIVENDRES, 29. 20.30h. Conservatori del Liceu
Weill & Jazz
El Conservatori del Liceu ha estat seu aquest any d'una increïble sèrie de classes magistrals (patrocinades per la Fundació de Música Ferrer-Salat), però també seu d'una sèrie de grans concerts que acabem aquesta nit amb una producció pròpia del mateix conservatori: Weill & Jazz, una proposta que explora, a partir de L'òpera de tres rals de Kurt Weill, les fronteres cada vegada més permeables entre els diferents tipus de música.

DIVENDRES, 29. 21.00h. Palau de la Música Catalana
La Locomotora Negra
Any rere any, La Locomotora no falta a la seva cita amb el Palau, sempre amb propostes noves. En aquest cas, la banda liderada per Ricard Gili proposa una revisió del Great American Songbook a partir de tres de les veus més en forma de l'escena catalana actual: Gemma Abrié, Susana Sheiman i Marina Tuset.

DIVENDRES, 29. 21.00h. Luz de Gas
Ginesa Ortega
La última curda
Una de les grans veus que ha donat el flamenc a Catalunya, la cantaora Ginesa Ortega, s'aventura aquesta nit en una proposta que ha titulat La última curda, a partir del tango de Roberto Goyeneche. Al capdavant d'un autèntic all stars (des del jove pianista Marco Mezquida fins al trompetista Raynald Colom passant pel bandoneó de Marcelo Mercadante, les percussions de Roger Blàvia i la guitarra de Juan Ramón Caro). Una nit per explorar les connexions entre jazz, tango i flamenc.

DIVENDRES, 29. 21.15h. BARTS
The Tallest Man On Earth
Kristian Matsson, més conegut com The Tallest Man On Earth, necessita poc més que una guitarra o un piano per comunicar el devessall d'emocions que parteix de les seves cançons. El seu amor pel folk es va fer palès quan va debutar al 2008 amb Shallow Grave, i des de llavors ha publicat dos dicos més, The Wild Hunt (2010) i There's No Leaving Now (2012), que mantenen el seu particular songwriting en perfecte estat de forma sense additius ni conservants. La seva veu nasal pot recordar la dicció de Dylan, un referent obvi però massa limitat per descriure l'abast d'un creador incansable que segueix donant alegries als buscadors de petites grans perles acústiques i melodies memorables. Atenció: obrim portes a les 20.00h i tindrem teloner, Daniel Norgren, a les 20.30.

DISSABTE, 30. 21.00h. Luz de Gas
David Mengual Slow Quartet
Fet a mida. Després de l'explosió salvatge del divendres 29, el dissabte 30 només tenim un concert, a càrrec del David Mengual Slow Quartet, que presenta disc, U. «La música de Slow –explica el mateix Mengual– proposa compartir un espai lliure, pausat i de vegades reflexiu per compensar una mica el ritme imposible en el qual ens toca viure.» No hi podem estar més d'acord, però nosaltres afegim que U és un dels grans enregistraments de l'any i que val molt i molt la pena descobrir-lo en les millors condicions, en la calidesa i el so de primera que ens ofereix Luz de Gas.

DIUMENGE, 31. 12.00h. Conservatori Superior de Música de Barcelona
Big Bands de l'Escola de la Concepció. GRATUÏT
Van debutar al nostre festival compartint cartell amb la Big Band del Conservatori del Liceu al concert inaugural del Parc del Centre del Poblenou. Per això ens fa tanta il·lusió que ara, diguem-ne, també clausurin les activitats dominicals del festival amb aquest concert al Conservatori del Bruc on podrem veure en acció les quatre big bands d'aquesta escola barcelonina pionera i culta.

DIUMENGE, 31. 20.00h. L'Auditori
Andrea Motis-Joan Chamorro Big Band
No ha passat tant de temps (només dos anys) des que el festival de jazz de Barcelona va programar Andrea Motis i Joan Chamorro al Teatre Coliseum. Però ells, deixebla i mestre, han viscut aquests 24 mesos de vertigen amb tota naturalitat, treballant en nous projectes i en noves idees, creixent també com a músics. La seva última proposta és en format XXL, amb una big band que reuneix alguns dels músics més importants de l'escena catalana i un repertori format només per arranjaments originals a càrrec de Fredrick Carlquist, Alfons Carrascosa, Joan Monné i Sergi Vergés.

Una última setmana espectacular (1)

Comencem l'última setmana, i ho fem a la catedral del vi, a Monvínic, amb un tast excepcional que barreja la cultura musical amb la cultura enològica, que molt sovint van juntes. Després, el final de festa de l'excepcional Carta Blanca que hem donat a David Pastor, un nom que no hauria de necessitar presentació –Wadada Leo Smith–, el cantautor del dolor –John Grant–, un mestre del jazz europeu –Daniel Humair–, una barreja inclassificable made in Barcelona –Kejaleo– i, finalment, un músic que va molt més enllà de moltes etiquetes i d'idees preconcebudes, Jamie Cullum. I això només fins dijous!

DILLUNS, 25. 19.00h. Monvínic
Remember Old Times! Jazz & Wine amb Georges Dos Santos
Propietari d'Antic Wine a Lió i considerat millor caviste de França, Georges Dos Santos és una força de la natura i un apassionat del vi. Patrocinador també del festival Jazz à Vienne, Dos Santos aterra avui a Monvínic per oferir un maridatge entre grans anyades del vi i grans anyades musicals. Espereu grans vins i també una vetllada única. Poca gent hi ha al món com Georges Dos Santos, feu-nos cas. El tast està exhaurit des de fa dies entre els fidels de Monvínic, però sempre es pot trucar a veure si sou tan afortunats i hi ha una baixa d'última hora (93 272 61 87).

DILLUNS, 25. 20.30h. JazzSí Club
David Pastor amb l'OJO Taller de Músics
Acabem avui la Carta Blanca que hem dedicat al gran David Pastor. Que va començar en solo, va seguir en duo, trio i quintet, i que culmina avui amb l'Original Jazz Orquestra, de la qual ell és titular, però no avui, en què cedeix la direcció a Sergi Vergés. Música pròpia de David Pastor en format de big band i al caliu del JazzSí. Una bomba de rellotgeria per l'última nit de la Carta Blanca.

DIMARTS, 26. 20.30h. Conservatori del Liceu
Wadada Leo Smith's Golden Quartet
Considerat compositor del 2013 segons els crítics de DownBeat, Wadada Leo Smith és un dels personatges indispensables de la història del jazz. Esperit independent i lliure, en el seu debut a Barcelona presenta una suite a partir de la seva última obra, la monumental Ten Freedom Summers, amb la qual ressegueix musicalment el moviment dels Drets Civils als Estats Units. Un concert destinat a deixar empremta. No fem broma.

DIMARTS, 26. 21.00h. BARTS
John Grant
Arrufeu el nas, mestretites, que arriba amb tot el seu dolor John Grant al festival de jazz. Grant és una de les noves veus més reputades i originals de l'underground nord-americà, un esperit lliure i turmentat que va debutar amb un recull de cançons folk, forjades pel dolor i enclavades dins del corrent denominat Americana. The Queen of Denmark (2010) el va posicionar al mapa com a favorit entre els amants dels sons més desolats, però ningú estava preparat pel veritable salt mortal que representa Pale Green Ghosts (2013), que estrena dimarts que ve. Aquesta segona entrega reformula la proposta per incorporar nous arranjaments i textures que amplifiquen l'impacte emocional de les seves partitures, carregades de lletres turbulentes marca de la casa. 

DIMECRES, 27. 21.00. Institut Francès de Barcelona
Daniel Humair Quartet
Un històric del jazz francès, un jazz de molta volada però malauradament poc present a l'altra banda dels Pirineus. El bateria d'origen suís Daniel Humair ve a més a més al capdavant d'un nou quartet que inclou algunes de les estrelles indiscutibles del nou jazz francès: l'acordionista Vincent Peirani, el saxofonista Émile Parisien i el contrabaixista Jérôme Regard. À ne pas manquer!


DIMECRES, 27. 21.00. Luz de Gas
Kejaleo
Van debutar l'any passat al festival, i des d'aleshores l'aliança entre la guitarra flamenca de Diego Cortés, la guitarra elèctrica de Cristo Fontecilla i les percussions de Xavi Turull ja s'han passejat per mig món. Tornen al festival, doncs, ara amb el disc que aleshores començaven a enregistrar, Alaire.

DIJOUS, 22. 20.00h. BARTS
Jamie Cullum + Kat Edmonson
¿Què més es pot dir de Jamie Cullum? Si algú l'ha vist en directe (afortunats espectadors del festival: aquesta és la tercera vegada que hi actua!), no cal dir-li res. Si no l'has vist mai, prepara't, perquè després dels seus inoblidables concerts a l'Auditori i al Palau, Cullum torna ara a casa nostra amb un BARTS ple de gom a gom (ho sentim, no queden entrades) i amb la platea disposada perquè el públic balli sense parar. I al damunt una cirereta, el debut a Barcelona de la cantant Kat Edmonson, triada per un artista a qui de veritat li agrada molt i molt la música.

Un dia que no és com els altres

Dia molt gran avui al festival, perdoneu la immodèstia. Tres cites de risc, emocionants, diverses.

La nit comença al Palau de la Música a les 19.00 hores amb Alfredo Rodríguez com a solista de l'Orquestra Simfònica del Vallès. El programa, anomenat Blue Gershwin, inclou dues intervencions com a solista del pianista cubà: la llegendària Rhapsody in Blue i una estrena, la primera obra simfònica de Rodríguez, La jungla, inspirada en la pintura del mateix títol de Wilfredo Lam. A la segona part l'OSV, sempre dirigida pel seu titular, Rubén Gimeno, interpretarà la Suite Simfònica de 'Porgy and Bess' del mateix Gershwin.

Ens desplacem al BARTS, on a les 21.00 hores viurem un altre dels esdeveniments indiscutibles del festival: l'estrena de Nunca los daré por muertos, d'Enric Palomar, basada en la corprenedora poesia del poeta argentí Juan Gelman i obra nascuda, explica el mateix Palomar, com a homenatge també al gran Enrique Morente. Amb una partitura que és capaç d'invocar en poc més d'una hora Ligeti, Dante, Ovidi, flamenc, jazz i música clàssica, Nunca los daré por muertos –que compta amb l'entusiasme de 50 músics de totes les disciplines del Taller de Músics– té tot l'aire d'un clàssic i l'estrenem aquesta nit.

També a les 21.00 hores, però a Luz de Gas, viurem una nit d'estrenes amb dues de les icones de la discogràfica Universal a Espanya: la pianista Ariadna Castellanos i el també pianista cubà Pepe Rivero. Tots dos presenten disc: Flamenco en Black & White i Homage to Monk.

Ja ho dèiem: aquest no és un dissabte qualsevol.

De l'Smalls a la poesia de Juan Gelman

Comença la penúltima setmana del festival, una altra vegada plena de referències per tots els gustos. Mireu, busqueu i remeneu. Segur que hi ha alguna cosa per la qual cosa val la pena sortir de casa i viure la música de la millor manera, en directe. 


DILLUNS, 18. 20.30h. Jazz Sí Club

David Pastor Five Lights

Quarta entrega de la Carta Blanca al trompetista David Pastor, que aquesta vegada ens presenta un nou quintet que completen el saxofonista Gabriel Amargant, el pianista Joan Monné, el contrabaixista Rai Ferrer i el bateria Ramón Ángel. En el repertori, explica el mateix Pastor, peces del seu últim disc, Armageddon, i altres obres originals del membre d'aquest nou quintet.

DIMECRES, 20. 20.30h. Conservatori del Liceu
Smalls Jazz/Live BCN Presents
Spike Wilner Trio amb Melissa Aldana

Un concert històric, perquè en exclusiva hem reunit el trio de l'exquisit pianista Spike Wilner, propietari de l'Smalls i un dels incontestables ideòlegs del jazz que es fa a Nova York ara mateix, amb la saxofonista Melissa Aldana, recent guanyadora de la Thelonious Monk Competition, primera dona que guanya aquest premi sense ser vocalista. 

DIJOUS, 21. 21.00h. BARTS
Marinah

Obrim una de les finestres del festival dedicades a altres estils musicals amb l'excantant d'Ojos de Brujo, Marina Abad, avui Marinah, que inicia una nova aventura traduïda en disc: El baile de las horas. Tindrà al seu costat un grup que ha anomenat Los Argonautas, amb llumeneres com el trompetista cubà Carlos Sarduy i el baixista camerunès Armand Sabal-Lecco.

DIJOUS, 21. 21.00h. Luz de Gas
Samantha de Siena

Segona finestra d'aquest dijous obert a altres sons. Després de triomfar repetidament en les seves presentacions al Harlem dins del nostre cicle Veus de Barcelona, Samantha de Siena creua la Diagonal per presentar finalment el seu segon disc, Lifting the Veil, produït per un dels grans de la música a Espanya, Suso Sáiz. Un enregistrament que és, explica la mateixa cantant britànica establerta a Barcelona, «un viatge màgic més enllà del vel i del que ens és desconegut.»

DIVENDRES, 22. 20.30h. Harlem Jazz Club
Childo Tomás

Conegut sobretot per la seva faceta com a sideman del que potser és el barceloní més internacional del jazz contemporani, el cubà Omar Sosa, Childo Tomás debuta a la nostra sèrie Veus de Barcelona (feu-nos cas: una de les perles del festival) per presentar-hi el seu disc Moçambique ni n'Tumbukuku. Que és una petita joia que val molt la pena descobrir en la intimitat i l'escalfor del Harlem.

DIVENDRES, 22. 21.00h. BARTS
Avishai Cohen With Strings

Avishai Cohen va debutar el 2003 al festival com a membre del New Quartet de Chick Corea, i des d'aleshores la carrera del contrabaixista israelià no ha deixat de créixer. I torna a Barcelona amb un dels seus projectes més ambiciosos, al capdavant d'un octet que inclou un quartet de corda amb dues violes (i no dos violins com demanaria la retòrica clàssica) i un oboè que afegeix un singular toc eteri a la música d'aquest gran artista.

DISSABTE, 23. 19.00h. BARTS
Alfredo Rodríguez amb l'Orquestra Simfònica del Vallès

La primera col·laboració del festival de jazz amb la temporada regular de l'Orquestra Simfònica del Vallès al Palau de la Música compta amb un convidat i un programa excepcionals: Alfredo Rodríguez i George Gershwin. El pianista cubà, que ha fet que Quincy Jones dediqui els seus últims anys al management de joves artistes, s'enfrontarà, sota la direcció de Rubén Gimeno, a una de les partitures més cèlebres de la història de la música: Rhapsody in Blue, de Gershwin. Completen el programa una suite simfònica de l'òpera Porgy and Bess i una estrena del mateix Rodríguez: La Jungla.

DISSABTE, 23. 21.00h. Luz de Gas
Nit Universal.
Ariadna Castellanos Trio + Pepe Rivero Quartet

Dues formacions ben especials aquesta Nit Universal a Luz de Gas. D'una banda, la pianista Ariadna Castellanos, que acaba de publicar el disc Flamenco en Black & White; de l'altra, el també pianista cubà Pepe Rivero, que presentarà el seu disc en homenatge a Thelonious Monk. Música sense etiquetes per dos dels joves artistes per qui ha apostat una de les discogràfiques més ambicioses de casa nostra, Universal. Val la pena descobrir-los.


DISSABTE, 23. 21.00h. BARTS

Nunca los daré por muertos (Homenaje a Juan Gelman)

L'ambició artística del Taller de Músics té traducció en aquest espectacle creat per Enric Palomar al voltant de l'obra del poeta argentí Juan Gelman. «Per mi –diu Palomar–, Gelman és l'alquímia entre l'ètica i l'estètica.» Un repte que assumeix al capdavant de tots els colors de la inquieta escola barcelonina, del flamenc a la clàssica passant, naturalment, pel jazz. Un espectacle únic que s'estrena al festival.

Chris Thile a Barcelona: petita crònica

Chris Thile amb Antonio Giuliodori i l'ampolla de Giacomo Monterno Monfortino, Barolo 1995.

Per Joan Anton Cararach

Era una visita molt esperada. Que va començar, ai, amb molt de suspens. Perquè, per una sèrie inesperada de problemes d'última hora, el vol de Chris Thile cap a Barcelona des d'Itàlia arribava a les 5.00 de la tarda, la qual cosa ens va obligar a endarrerir una hora la classe magistral anunciada i a fer uns horaris gairebé marcials, amb una prova de so que havia de durar (i va durar) 18 minuts exactes.

Són les 6.00 de la tarda. Després d'esperar les maletes i sortejar el trànsit d'entrada a Barcelona, ja tenim Thile arribant amb una de les furgonetes del festival, cortesia de Barcelona Cars. Obro la porta i sento que Thile està parlant amb el nostre xofer, l'Andrés Bóveda, d'El Bulli. Comencem bé.

No han passat ni dos minuts i ja som a l'escenari de l'auditori del Conservatori del Liceu. Thile i seu tècnic, Dave Sinko, expressen la seva admiració per les qualitats acústiques de la sala. «Em sap greu, Chris –li dic–, però no tenim temps per fer la vísita turística al conservatori.» «Next time», em respon. En efecte, no és difícil intuir que, fins i tot abans del seu concert, ja ens ve de gust tornar a treballar amb Chris Thile.

Són les 6.35 i comença la classe magistral, en què el mandolinista de Califòrnia però avui ciutadà de Nova York barreja bluegrass, obres pròpies i una mica de Bach (com farà, de fet, al concert). L'audiència li fa preguntes, i Thile les respon amb plaer i sorpresa pel nivell dels alumnes (entre ells, guitarristes com ara Josep Traver). En una d'aquestes respostes (sobre la qualitat dels instruments), Thile posa com a metàfora la diferència entre un vi de La Tâche i un altre vi. Ep, Chris Thile en sap de vins. També explica per què se sent tan content d'actuar en un festival de jazz, ell que pot passar de tocar amb Brad Mehldau a tocar amb Yo-Yo Ma o amb el seus Punch Brothers. Per ell, diu, només hi ha dos estils de música: el primer es diu música bona, el segon, música dolenta. I ell aspira, somriu, a tocar sempre el primer estil. Li explico que hi ha uns quants mestretites a Barcelona que repetidament es queixen o manifesten estupor quan veuen un concert que no és estrictament de jazz al programa del nostre festival. «Pobra gent», somriu.

Una hora després, hem de tallar la classe magistral perquè Thile pugui descansar almenys 40 minuts abans del seu concert, que, segons diuen les cròniques que hem llegit, sol durar dues hores. Un autèntic tour de force per un mandolinista sol a l'escenari. Al camerino, Thile s'està mirant el programa del festival i cau sobre les pàgines de Monvínic, des de la Monvínic Experience (aquest any amb Ravi Coltrane) fins a la trobada el 25 de novembre amb Georges Dos Santos. Li explico què és Monvínic fent servir una metàfora fàcil: «Imagina't El Bulli versió vins.» «¿Hi podem anar a sopar després del concert?», pregunta. «Ups, però si el teu management ens ha dit que nos ens preocupéssim del sopar, que has de sortir a les cinc de la matinada cap a Los Angeles.» «No passa res, ja dormiré a l'avió, ¡és la meva primera vegada a Barcelona!»

Monvínic tanca cuina d'hora, a les 22.30, però gràcies a l'amabilitat sempre exquisida de Clara Saludes i Cèsar Cànovas quedem que ens preparin qualsevol cosa, perquè Thile no se'n vol anar sense visitar Monvínic. «Però veniu de pressa», m'avisen.

Surto a presentar el concert seguint el protocol habitual d'agraïment al nostre espònsor, Voll-Damm, i en aquest cas als nostres col·laboradors, el Conservatori del Liceu (que té una de les millors sales a Barcelona) i Roland, que ens posa un tècnic de primera, David Casamitjana. Però afegeixo sense por d'equivocar-me: «D'aquí a uns anys els que sou ara mateix aquí direu que vau ser al primer concert de Chris Thile a Barcelona.»

Dues hores després, el públic s'aixeca en una ovació sincera i corprenedora. Des de l'escenari el mateix Thile ja ha dit que l'audiència de Barcelona l'està deixant absolutament sorprès pel seu entusiasme i el seu coneixement, per la intensitat amb què pot escoltar al mateix temps una peça de bluegrass, una cançó irònica amb molts jocs de paraules en anglès i les peces de Bach. Un concert excepcional que han pogut veure crítics de música clàssica com Javier Pérez Senz i Jorge de Persia, aficionats al bluegrass que poc abans del concert han improvisat una jam exquisida asseguts en una taula al Cafè del Liceu i músics com el ja esmentat Traver i les germanes Andrea i Carla Motis. Abans de sortir del concert, l'Andrea em confessa: «Hem estat a punt de no venir, però sort que ho hem fet. ¡Quin concert!»

Operació sortida: sap molt de greu, perquè hi ha molts fans que l'esperen camí de la furgoneta amb la qual ens torna a recollir l'Andrés, però a Monvínic fins i tot el xef, Sergi de Meià, s'ha quedat més temps del compte per nosaltres i hem de sortir volant. Camí de Monvínic, Thile escriu al seu twitter com lamenta sortir tan de pressa, «però és que ens han preparat sopar…». Arribem a Monvínic i anem directes a una taula, sense temps per visitar aquesta catedral del vi estreta col·laboradora del festival de jazz en tants sentits. Li ensenyo la carta de vins, la tablet que sol deixar esmaperduts tots els bons aficionants. Comença a mirar-la i literalment embogeix, busca vins que coneix (és col·leccionista de vins del Piemont) i la seva expressió de felicitat és immensa. «¡Acabem la nostra gira de 30 concerts des de primers d'octubre a dalt de tot! –s'exclama–. Després d'un concert amb un públic com el que hem tingut avui, ara Monvínic.»

Finalment, Thile descobreix que a Monvínic tenen una referència que ell no ha trobat mai: un Giacomo Monterno Monfortino, Barolo 1995. «¡A Nova York –afirma gairebé en estat de xoc– em costaria segur 1.000 dòlars més!» És el final de la gira, el concert ha estat excepcional («una de les millors experiències que mai he viscut en un festival», ens escriu al llibre d'honor un artista que ha viscut milers de concerts de tots colors; «la millor audiència de la gira», escriu Sinko) i Thile ha decidit convidar-nos a tastar el Monfortino.

Arribem al Gran Hotel Havana cap a tres quarts de dues, perquè hem acabat fent la visita completa a Monvínic (celler inclòs) i de tornada fins i tot ens hem desviat una mica per veure la Mansana de la Discòrdia. A les cinc els recull un taxi. Thile se'n va a Los Angeles per participar en una sessió de promoció de l'última pel·lícula dels germans Coen, amb banda sonora dels Punch Brothers. Ens despedim. Vol tornar a Barcelona. Volem que torni a Barcelona.

Perquè pocs músics hi ha, sens dubte, com Chris Thile.

Chris Thile a 'El Punt/Avui' i 'El Periódico'

Guillem Vidal, a El Punt/Avui, i Marta Cervera, a El Periódico, han entrevistat Chris Thile, que toca per primera vegada a Barcelona aquesta nit (209.30h, Conservatori del Liceu), en un dels concerts més sublims del festival (no exagerem) amb entrades a 12 euros (25% descompte estudiants Taller de Músics i ESMUC, 50% descompte estudiants del Conservatori del Liceu).

«Me encanta la música visceral y Bach, ante todo, era un hombre. Demasiado a menudo se le trata como si fuera un Dios, estamos acostumbrados a escucharle de una determinada manera. Yo he intentado humanizar su música. A él, como a mí, le encantaba improvisar», ha dit Thile a Cervera. «Quan fas un disc et qüestiones si el material serà prou bo; en aquest cas, amb peces de Bach tan precioses, això ho tenia resolt», recull l'entrevista de Vidal. «No vull fer bona música bluegrass o bona música clàssica; busco fer, a seques, bona música.»

Bach, bluegrass, folk, jazz, Chris Thile

© Brantley Gutierrez

Per primer any des del 2003 i després de l'apoteosi del 2012 (en què vam fer quatre pianos sols), el festival de jazz no tindrà aquest any un recital de piano sol. No. El que tenim és un recital de mandolina sola, a càrrec d'un músic, Chris Thile, MacArthur Foundation Genius i venerat per grans artistes i amb una carrera solidíssima com a membre dels Punch Brothers, que l'ha portat per exemple a ser estrella del Newport Folk Festival (àudio aquí).

Tocarà Bach, sí, objectiu del seu últim disc, les Sonates i Partites per violí sol transcrites per mandolina:

Però també mostres del bluegrass i obres pròpies, com la divertidíssima If You're Gonna Leave Me (Set Me Up With One of Your Friends):

És el que el mateix Thile anomena amb humor i una mica d'ironia un «musical sandwich club» que ja ha portat recentment a sales com el Zankel Hall de Nova York (aquí la ressenya de The New York Times) i la LSO Saint Luke's de Londres (aquí la ressenya de The Guardian).

Espereu, doncs, d'aquest concert el que en va dir un altre crític: «Després de sentir Thile en solitari, i la pura música que ell pot crear tot sol, es fa difícil desitjar una altra cosa.»

Perquè el concert de demà (final de la seva minigira europea) serà, sens dubte, únic, a càrrec d'un músic sense pors i sense etiquetes, capaç de tocar amb Yo-Yo Ma, Edgar Meyer i Stuart Duncan (vídeo aquí) o a duo amb Brad Mehldau versionant Radiohead (vídeo –de no gaire qualitat, ai las!– aquí).

I les entrades costen només 12 euros. ¿Te'l perdràs?

Una setmana amb tots els colors

Tots els colors possibles de la música reunits aquesta setmana en un programa que trobem, perdoneu la immodèstia, excepcional. Expliquem el perquè.

DILLUNS, 11. 20.30h JazzSí Club
NU-Roots

El trompetista David Pastor (¿heu sentit els seus solos a la Rumba para Bebo?) continua amb la seva apassionant Carta Blanca al JazzSí del Taller de Músics. Avui, tercera entrega en formació de trio, amb NU-Roots, amb José Luis Guart als teclats i Toni Pagès a la bateria i als loops. Per seguir amb el número tres, al concert d'avui presentaran el nou repertori del que ha de ser el tercer disc del trio.

DIMARTS, 12. 20.30h. Conservatori del Liceu
Chris Thile

Només un festival com el nostre pot convidar un mandolinista a tocar en solitari. Però és clar, benvolguts metretites, Chris Thile no és un mandolinista diguem-ne normal. Membre dels Punch Brothers (cap de cartell dels festivals de folk-rock més importants del món), Thile construeix en aquesta gira un programa subtil que barreja el seu últim disc (dedicat –¡pareu màquines!– a Bach) amb obres pròpies i versions de clàssics del bluegrass de tota la vida.

DIMECRES, 13. 20.30h. Conservatori del Liceu
Miguel Zenón Quartet

Des del seu debut al festival ja fa uns quants anys, no hem deixat mai de seguir la carrera d'aquest inquiet saxofonista porto-riqueny, una de les referències del saxo avui en dia. I torna a Barcelona amb el seu quartet, una màquina meravellosa de fer jazz contemporani sense etiquetes i molt lluny dels tòpics d'allò que molts anomenen (sense gaire sentit) latin jazz.

DIMECRES, 13. 21.00h. Luz de Gas
Martirio

L'esperit de Chavela Vargas (una altra indomable) s'ha reencarnat en la veu de Martirio, que al costat del seu fill, Raúl Rodríguez, ha bastit un homenatge impressionant a una de les veus que van marcar la música popular del segle XX, i que més d'un ha comparat, per la seva força i la seva emoció, a Billie Holiday. Martirio i Raúl Rodríguez han respost al desafiament amb una obra, ras i curt, mestra: De un mundo raro (Cantes por Chavela).

DIJOUS, 14. 21.00h. Luz de Gas
Kroke

Música que fa plorar, música que fa riure; música que fa ballar, música que fa pensar. Tot alhora poden tocar els Kroke, de vegades fins i tot dins d'una mateixa cançó. Descoberts per Steven Spielberg quan rodava Schindler's List, aquest trio de Cracòvia són avui la referència més exquisida de la música klezmer, on les fronteres es desdibuixen sense cap mena de problema.

DIJOUS, 14. 21.00h. Palau de la Música Catalana
ACS: Geri Allen, Terri Lyne Carrington & Esperanza Spalding

El bon màrqueting ens hauria de fer ressaltar la novetat: un trio només de dones. Molt bé. Ja ho hem dit. Afegim-hi ara que aquestes tres dones de tres generacions diferents han estat sempre tres caràcters ben importants en la història recent del jazz. Arriben a Barcelona en la part final d'una gira que les ha portat als grans auditoris europeus sota la invocació d'un repertori original però també farcit d'homenatges a un altre gran del jazz, Wayne Shorter.

DIVENDRES, 15. 20.30h. Harlem Jazz Club
Leslie Helpert
Tribute to Billie Holiday

Les Veus de Barcelona que des de fa anys ocupen els divendres a la nit al Harlem tenen aquesta setmana com a protagonista Leslie Helpert, que proposa un homenatge a una de les veus més singulars de la història del jazz, Billie Holiday, a qui –per cert– acabem de citar una mica més amunt quan parlàvem de l'homenatge a Chavela Vargas de Martirio i Raúl Rodríguez. Lluny dels focus mediàtics, les Veus de Barcelona són una de les cireretes indiscutibles del nostre festival.

DIVENDRES, 15. 21.00h. BARTS
Jack DeJohnette Group amb Don Byron

Bateria del trio de jazz més influent de les últimes dècades al costat de Keith Jarrett i Gary Peacock i posseïdor d'un currículum espectacular (sí, Miles Davis i tants altres), Jack DeJohnette ens porta al Paral·lel el seu projecte més personal, un trio que compta com a convidat especialíssim Don Byron. Segons les cròniques que el mateix DeJohnette està escrivint dels seus concerts, el grup (amb George Colligan al piano i Jerome Harris al baix) està tocant millor que mai i en una fase d'especial creativitat.

DISSABTE, 16. 20.30h. Conservatori del Liceu
Christian McBride Trio

És, ras i curt, el contrabaixista més influent de la seva generació, la referència indiscutible. Christian McBride torna al festival (per on recentment ha passat al costat d'artistes com Chick Corea i Pat Metheny) per presentar el seu nou trio, una màquina de precisió, swing i elegància, al costat de dos músics de les noves generacions a qui cal seguir: Christian Sands al piano i Ulysses Owen Jr. a la bateria.

DIUMENGE, 17. 20.00h. Luz de Gas
Luciana Souza amb Romero Lubambo

Ella i una guitarra. Però ella és Luciana Souza, i ell Romero Lubambo (que ens va visitar a l'inici del festival com a membre del grup de Dianne Reeves). Tanquem la setmana amb una de les veus més exquisides de la música actual, la brasilera Luciana Souza, que fa anys ens va deixar estupecactes amb un recital d'impacte. Veu i guitarra, repertori brasiler i estàndards del jazz. Una veu meravellosa al servei d'unes cançons immortals. Una manera perfecta d'acabar una setmana espectacular.

I a més a més…

GRAN HOTEL HAVANA
Divendres, 15. 19.30h
Cocktail & Swing amb Benjamín León, Albert Romaní i Artur Regada.

Diumenge, 17. 11.30
Jazz en Família amb Joan Chamorro i la Sant Andreu Jazz Band, xocolata i xurros inclosos abans de començar. Al programa d'aquesta sessió, Young Cats.

'Rumba para Bebo': ndimbu and sinsu

© Manuel Naranjo

By Ned Sublette

I was present at the Rumba Para Bebo memorial fiesta / ceremony / concert in Barcelona October 29th, and will be producing a one-hour radio special featuring portions of it for Afropop Worldwide, to air in December, exact date TBA. 

Bebo Valdés passed on March 22 of this year at the age of 94. Teenage buddies with Cachao, he was one of the handful of original Cuban mambo kings. He sat next to Antonio María Romeu on the piano bench as a child. He played four hands with Lecuona. Nat "King" Cole insisted that he be the pianist on Cole's Havana recordings. He taught Chucho Valdés music. I'm not going to try to sketch that whole arc right now. To keep it short: he left Cuba in 1960 and spent the intervening decades in obscurity, but he had a stellar last act. His life was the subject of the 2008 biographical documentary Old Man Bebo. After appearing in the 2000 music performance film Calle 54 and recording a major hit Cuban / flamenco crossover album, Lágrimas Negras (2003), with singer Diego El Cigala, along with a number of other fine records made for Nat Chediak and Fernando Trueba's label Calle 54, he became an international star during his final decade of life, and nowhere more than in Barcelona. His last work was the soundtrack for Trueba, Javier Mariscal, and Tono Errando's 2010 animated feature Chico and Rita, which begins with his perfect interpretation of José White's "La Bella Cubana." 

He said on various occasions that "El día que yo me muera, no quiero lloradera. Graban un disco con mi música más bailable, se compran ron y chocolate, y a bailar" –he didn't want weeping when he died, but he wanted people to drink rum and eat chocolate, listen to his music and dance. Joan Anton Cararach, a close friend of Bebo's whom he referred to as his manager, carried his wish out, programming the Rumba Para Bebo as part of the 45th annual Voll-Damm Festival Internacional de Jazz in Barcelona, which he is the artistic director. 

Sure enough, there were chocolates and complimentary shots of Ron Varadero in the lobby.  The house was sold out –1,450 people. There were no chairs on the main floor. 

© Lorenzo Duaso

The performers all came to the concert knowing what numbers they were going to play, but the sound check was the only rehearsal for the constantly shifting onstage lineup, directed by and centrally featuring Chucho Valdés with his Afro-Cuban Messengers (CV on piano; Gastón Joya on bass; Yaroldi Abreu on congas, Dreiser Durruthy on batá, and Rodney Barreto on drumset). Chucho has toured with several different editions of a piano-bass-drums-congas quartet in the post-Irakere phase of his career, but now that he's expanded the instrumentation to a quintet by adding a batalero, it's achieved a new richness and balance. Their 2013 album Border-Free might be my favorite album of 2013 (though there have been a lot of good records coming in), and the concert version of it they presented in Town Hall in June was one of the best concerts I've seen during this strong musical year in New York. 

I will not attempt to describe the entire concert, which included pieces Bebo composed and others he was associated with or simply loved. Participants included vocalist Mayra Caridad Valdés, who is Bebo's daughter and Chucho's sister; Jerry González (from whose milestone 1998 album Rumba Para Monk the concert took its name) and David Pastor on trumpet; tenor player Eladio Reinón; clarinetist Doan Manfugás; Bebo's duo partner, bassist Javier Colina; pianists Omar Sosa (who has since begun a US tour with his sextet Omar Sosa Afri-Lectric; he's in San Rafael, California tonight), Lázara Cachao (daughter of Cachaíto), Javier Massó "Caramelo," Mauricio Vallina (playing Lecuona and Cervantes) and Paloma Manfugás; and a troupe of ten indefatigable dancers. 

Importantly for our story today, the concert also featured a Cuban group based in Barcelona called Malongo, led by Lázaro Montalvo, collaborating with Omar Sosa.  It was set up like a rumba group, with three cajones and a coro de clave, but half of the members, said Omar, were "not professional musicians, they're religion people. They do this in ceremony." They did only one number, but it was an extended number based on palo monte tradition (from the Kongo religion of Cuba) -- "a piece to honor the ancestors, for Bebo," said Omar. It ended with them singing the name "Bebo Valdés" as a coro. It gave me goosebumps, and not only me.  

© Lorenzo Duaso

Let me see if I can analyze this in Kongo terms.

In Kongo thought, there are two worlds, the living and the dead, which are in constant contact with each other. There are spirits called simbi, which are present everywhere. Messages pass between the worlds in the form of sinsu and ndimbu, both of which words show up in a Kikongo dictionary as "signal," but which have complementary meanings in Kongo thought.  I won't pretend to explain them, but when I interviewed Bárbaro Martínez Ruiz in July 2012 in Mbanza-Kongo, he put it like this:

Everything around us is full of sinsu and ndimbu. It’s the way [the Bakongo] understand communication…

In the religious domain… when you have to articulate a desire and you have to call upon ancestors, you have to call upon the simbi. Simbi is the kind of vitality that is everywhere… you have to go into the realm of religion when you want to have an exchange with simbi. That exchange needs to happen through the formalized language – language as a mechanism that allows you to exchange what you want, and the simbi receive what you want and answer you back…

The way to communicate to simbi is to write down on a piece of paper what you want…and at that very moment when you write it down on a piece of paper, it’s ndimbu… But the moment that simbi receives that request, he cannot write you back… the only way the simbi can articulate what they want you to know is not through ndimbu, because they are not capable of writing ndimbu. It has to be through sinsu, because sinsu is the one that has to be an abstraction that can only come to you through thinking or through dreams [emphasis added].

© Lorenzo Duaso

I believe I saw this principle in operation in Barcelona Tuesday night. The message was received. For the finale, the whole cast assembled on stage, maybe 45 musicians, prominently featuring the aforementioned Malongo, who fit beautifully with the virtuosic percussion of the Afro Cuban Messengers. Plus all the dancers and some audience members. 

They did a new tune that Chucho brought, called "Rumba Para Bebo," during which the most extraordinary thing happened.  After a certain point, with the whole cast joining in, a stage jammed full of high-quality musicians making a fat sound and dancers pushing the movement, Chucho was no longer directing it.  No one was. I don't know how apparent it will be in the audio and video recordings, but what I felt in the room was that the music had taken charge of the hall and they couldn't stop. The music was playing the musicians. It went on and on, breaking down and building back up, gathering energy the whole time as they sang a typical rumba-style coro: vamos, con permiso, vamos . . . The only reason it stopped was that Cararach was advised by his production manager that the situation was becoming dangerous, because the stage floor might not be able to take the intensity of so many people dancing on it, so he reluctantly had Chucho cut the music off.  

The next afternoon Chucho explained to me how he composed the final number. "I dreamed he [Bebo] was singing me a song," he said. Bebo and Chucho had the same birthday, October 9 (1918 and 1941, respectively), and this year was Chucho's first birthday since Bebo passed. He woke up that morning with a tune in his head. "Bebo gave me the melody," he told me. Chucho wrote it down, and titled it "Rumba Para Bebo."

It was a tune his father had dictated to him from the other side, on their mutual birthday.

You can't get more sinsu than that.  

© Lorenzo Duaso

Sophie Le Roux, una mirada inquieta

Dimarts a les 20.00h, l'Institut Francès inaugura l'exposició Le jazz au bout des doigts / Portraits, de la fotògrafa Sophie Le Roux. Una oportunitat meravellosa per descobrir una de les mirades més inquietes de la fotografia jazzística a Europa. Més informació aquí.

¡In crescendo!

Por David Pastor 

Siempre es motivo de orgullo cuando un festival de jazz te hace un encargo; y más si éste es uno de los mejores de Europa…, pero todavía lo es más si encima te propone un reto. Como músico ecléctico, me he visto envuelto en mil batallas, pero nunca en una como ésta; no se como acabará, pero desde luego que valentía para afrontarla no me falta, jejeje!!

En fin, allá va: me han propuesto una serie de conciertos en casa. Porque para mí, el JazzSí Club se ha convertido en mi casa desde que hace unos años entrara a formar parte del equipo docente del Taller de Múscis; una institución a la que siempre he admirado, y me ha tratado como si fuera de la familia desde el primer momento.

Empecé el pasado lunes haciendo un concierto solo (el mayor reto, que ya pasó sin necesidad de improvisar un monólogo cómico, por suerte). El segundo concierto, mañana, correrá a cargo de Camins Dispars. una formación a dúo con el batería Pere Foved y que le dimos formato de CD a finales de 2011.

El tercer concierto lo haré con la formación que más me ha dado a conocer en la escena musical catalana; el trio NU-Roots, con José Luis Guart a los teclados y Toni Pagès a la batería y los loops. Con esta formación tenemos dos cedés editados y presentaremos el nuevo repertorio que dará origen a un tercero próximamente.

El cuarto lo he querido compartir con unos amigos y excepcionales músicos con los que ya hace tiempo estaba buscando una excusa para hacer un proyecto; un quinteto formado por Gabriel Amargant, Joan Monné, Rai Ferrer y Ramón Ángel. Tocaremos piezas de mi último trabajo, Armageddon, y otros originales de mis compañeros. He pensado en llamar a la formación Five Ligths, pero todavía no lo he consultado con mis compañeros; no sé lo que les parecerá, así que les invito a que vengan al concierto para ver su reacción, y de paso escuchar buena música.

Y, por fin, ¡el quinto!

No me podía resistir a hacer un concierto con la banda de mis sueños, la Original Jazz Orquestra del Taller de Músics, formación que dirijo desde hace cuatro años; pero esta vez le pasaré la batuta a mi compadre Sergi Vergés, que ha tenido la osadía de arreglar mi música para big band; de esta manera podré dedicarme únicamente a tocar.

No sé si dar las gracias al festival o matarlos por ponerme en este aprieto, jejeje, pero desde luego voy a invertir todas mis energías para que la gente que venga a los conciertos disfrute de lo lindo.

De paso, me gustaría invitar al resto de festivales del país a que ofrezcan este tipo de propuestas a sus respectivos artistas locales, que, al fin y al cabo, son los que mantienen vivo el jazz durante el resto del año; en mi caso ha tenido que ser mi ciudad adoptiva; aunque, ya sabéis el dicho: “No eres de donde naces, sino de donde paces.”

Toda la información sobre la Carta Blanca a David Pastor aquí.