El pasado 30 de octubre, el director artístico del festival de jazz de Barcelona, Joan Anton Cararach, acompañó a tres periodistas a Ámsterdam, donde se habían citado para un encuentro con Paolo Conte en los camerinos del singular Koninklijk Theater Carré, poco antes de un concierto del genio de Asti. El resultado de esa entrevista triple se ha podido leer este fin de semana, en un curioso ejercicio en el que cada entrevista complementa a la otra.
He aquí las tres versiones del encuentro, en el que Conte hizo gala de su amabilidad y buen humor, dando incluso generosamente mucho más tiempo del acordado a la conversación con Jordi Bianciotto (El Periódico), Esteban Linés (La Vanguardia) y Josep Maria Martí Font (El País):
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Paolo Conte. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Paolo Conte. Mostrar tots els missatges
27 de novembre, 2011
01 de novembre, 2011
Con Paolo Conte en Amsterdam
Crónica fotográfica de una jornada con el gran Paolo Conte en Amsterdam, donde el genio de Asti tocó el pasado domingo un concierto, parte de su minigira europea (apenas una decena de conciertos) que concluirá en Barcelona el 1 de diciembre, como clausura del 43 Voll-Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona.
1. El Teatro Carré, a orillas del río Amstel. Nombre oficial en holandés: Koninklik Theater Carré.
2. Entrada de artistas del Carré (en el monitor, la prueba de sonido).
5. Standing ovation tras dos horas de concierto (pausa incluida). Entre el telón, Paolo Conte.
1. El Teatro Carré, a orillas del río Amstel. Nombre oficial en holandés: Koninklik Theater Carré.
3. Seguridad (en el monitor, sigue la prueba de sonido).
4. Primer piso del Teatro Carré, donde se exponen decenas de póster con sus actuaciones, desde espectáculos circenses hasta grandes estrellas internacionales y musicales de Broadway traducidos al holandés.
5. Standing ovation tras dos horas de concierto (pausa incluida). Entre el telón, Paolo Conte.
6. El set list (en dos partes), fotografiado en la mesa de sonido.
7. Esteban Linés, de La Vanguardia, Josep Maria Martí Font, de El País, Joan Anton Cararach, director artístico del festival, y Jordi Bianciotto, de El Periódico, flanquean a Paolo Conte tras su amable y distendido encuentro con la prensa barcelonesa.
Etiquetes de comentaris:
Paolo Conte,
programa 2011
12 de juny, 2011
El festival 2011 ya está aquí
Maria Schneider, ensayando con la Big Band de l'Esmuc en su última visita a Barcelona (2009).
Foto: Daniel Ospina (Artlife Concepts).
El periódico La Vanguardia publica hoy una interesante entrevista con la directora de orquesta Maria Schneider que sirve para anunciar los primeros conciertos confirmados del 43 Voll-Damm Festival Internacional de Barcelona. Que comenzará el próximo 20 de octubre en el Palau de la Música con la Maria Schneider Orchestra, en la que supondrá la quinta visita de la célebre directora de orquesta, que mañana estrena su segundo ciclo de canciones, Winter Morning Walks, para la soprano clásica Dawn Upshaw en el festival californiano de Ojai.
Schneider debutó en el festival de jazz de Barcelona el 7 de noviembre del 2003, al frente de la Danish Radio Big Band en un programa que contaba con Ivan Lins y Toots Thielemans. Repitió al frente de su orquesta, considerada año tras año como la mejor formación jazzística por medios tan exigentes como DownBeat (con músicos como Ingrid Jensen, Donny McCaslin, Scott Robinson y Steve Wilson, entre muchos otros), dos años consecutivos, en el 2005 y el 2006. Y regresó por última vez en el 2009 para dirigir dos inolvidables conciertos en Viladecans y Sant Cugat a la Big Band de l'Esmuc, una orquesta estudiantil que durante una semana tuvo el raro privilegio de trabajar durísimo a las órdenes de Schneider para ofrecer finalmente dos veladas excepcionales.
Por su contribución a la música –ahora mismo incluso más allá del jazz–, el 43 Voll-Damm Festival de Jazz de Barcelona dará su cuarta medalla de oro a la compositora de Wimdom. «Es un auténtico honor aceptarla detrás de músicos tan influyentes como Bebo Valdés, Wayne Shorter y Sonny Rollins», dice la directora de orquesta desde su casa en el Upper West Side neoyorquino. Con este concierto, el único en España, la Maria Schneider Orchestra empezará su gira europea de otoño.
Schneider, en el 2003 dirigiendo a la Danish Radio Big Band en el Palau, en su primera intervención en el festival (foto: Ricard Cugat)
Además de la entrevista con Schneider –firmada por el corresponsal en Nueva York de La Vanguardia, Francesc Peirón–, el periódico incluye dos artículos de Esteban Linés: en uno de ellos se enumeran otros conciertos del festival, y el otro es una entrevista con la joven cantante, trompetista y saxofonista Andrea Motis, que este año debutará en el festival en un grupo que colidera junto con su mentor, el saxofonista Joan Chamorro.
He aquí la primera ola de conciertos del festival de jazz (entradas a la venta a partir de esta semana):
Palau de la Música, 20 de octubre
Maria Schneider Orchestra
Teatre Coliseum, 5 de noviembre
Andrea Motis & Joan Chamorro Group
Luz de Gas, 10 de noviembre
Enrico Rava Tribe
Umbria Jazz Barcellona
Luz de Gas, 11 de noviembre
Paolo Fresu-Omar Sosa Duo
Umbria Jazz Barcellona
Luz de Gas, 12 de noviembre
Stefano Bollani Piano Solo
Umbria Jazz Barcellona
Auditori, 24 de noviembre
Pat Metheny Trio
Palau de la Música, 25 de noviembre
Dave Holland & Pepe Habichuela con Josemi Carmona
Teatre Coliseum, 28 de noviembre
Brad Mehldau-Joshua Redman Duo
Auditori, 1 de diciembre
Paolo Conte
Muy pronto, más confirmaciones…
Etiquetes de comentaris:
Andrea Motis,
Brad Mehldau,
Dave Holland,
Enrico Rava,
Joan Chamorro,
Joshua Redman,
maria schneider,
Paolo Conte,
Pat Metheny,
Pepe Habichuela,
programa 2011,
Sant Andreu Jazz Band,
Stefano Bollani
09 d’agost, 2009
L'univers Conte
Paolo Conte va tornar divendres passat a Catalunya. Convidat pel Festival de la Porta Ferrada (que ja ha expressat amb apassionat entusiasme la seva intenció de repetir amb Conte), el geni d'Asti va oferir, sens dubte, un dels millors concerts de l'estiu. Venia feliç, perquè el seu últim concert a Venècia, acompanyat per una orquestra simfònica, havia tingut un resultat artístic més que notable: contràriament a d'altres orquestres simfòniques amb les quals ha col·laborat, els músics de La Fenice de Venècia coneixien de memòria tot el seu repertori i, per tant, la seva interpretació anava més enllà de la lectura de les partitures (sí, algun dia s'haurà de portar aquest experiment a Catalunya; ¿algú coneix una orquestra simfònica que pugui ser ben contiana?). I a més a més, li havia agradat l'escenari de l'Espai Port: "No he tocat mai acompanyat de gavines…".
Paolo Conte al Palau, l'octubre del 2007, en la inauguració del 39è
Voll-Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona (fotos: Ricard Cugat).
Més enllà de les etiquetes que tant agraden als autoanomenats puristes, Conte cavalca per diversos generes per oferir una veu única i pròpia, el seu univers, on hi caben naturalment el jazz, els aires de cabaret, la música de cambra, alguns accents klezmer i moltes altres coses; el resultat és una cançó d'autor de collita pròpia, diferent i única.
¿Diferències amb el Conte del 2007? Sobretot, un cert regust pel temps d'adagio, que dóna vida nova als arranjaments. Un exemple obvi: el diàleg entre el bandoneó de Massimo Pitzianti (també a càrrec de piano, teclats, acordió, clarinet i saxo baríton) i el violí de Piergiorgio Rosso a la primera interpretació de Via con me: amb el seu decrescendo van aconseguir un silenci esfereïdor. El temps es va parar a Porta Ferrada en aquell moment. Van ser segons d'una profunditat i d'una emoció inusuals.
Importantíssims, és clar, els músics en l'orfebreria contiana: a banda dels dos ja esmentats, Daniele di Gregorio (piano, bateria, marimba); Jino Touche (contrabaix i guitarra); Daniele Dall'Omo (guitarra; amb Rosso l'únic que no canvia d'instrument); Claudio Chiara (contrabaix, teclats, acordió, flauta i saxos alt i baríton); Luca Velotti (saxos soprano, tenor, alt i baríton, i clarinet), i Lucio Caliendo (oboè, fagot, percussió, teclats). Una orquestra de cambra precisa i delicada, capaç de convertir una cèl·lula melòdica o rítmica en un devessall d'emocions. Sense oblidar-nos dels col·laboradors a l'ombra de l'univers de Conte: els tècnics de so i llums que treballen amb ells des de fa anys. Bravo, bravissimi.
El repertori, com sempre, una antologia dels seus clàssics amb algunes aportacions –tres– del seu últim disc, Psiche. Un Conte en temps d'adagio, de crepuscle joiós (sempre ens queda la ironia dels textos), depuradíssim, fi. Els temps lents descobreixen i multipliquen la virtut dels arranjaments, i fins i tot hi ha espai per més d'un solo. Un univers ple de referències, però insubornablement propi. "Maestro, ¡quin concert que ha fet!", li diem un cop acabada la nit de màgia. "¿Li ha agradat? –contesta–. Doncs ja ho sap: quan vulgui tornem al Palau." Aviat, sens dubte. No ens en podem estar de Paolo Conte.
Aquestes van ser les cançons escollides d'una nit inoblidable:
Il quadrato e il cerchio
Sotto le stelle del jazz
Come di
Alle prese con una verde milonga
Bartali
Bella di giorno
Gli impermeabili
Gioco d'azzardo
Lo zio
L'amore che
Velocità silenziosa
Madeleine
Dancing
Chiamami adesso
Via con me
Max
Diavolo Rosso
Eden
+ Cuánta pasión
+ Via con me (repetició)

Voll-Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona (fotos: Ricard Cugat).
Més enllà de les etiquetes que tant agraden als autoanomenats puristes, Conte cavalca per diversos generes per oferir una veu única i pròpia, el seu univers, on hi caben naturalment el jazz, els aires de cabaret, la música de cambra, alguns accents klezmer i moltes altres coses; el resultat és una cançó d'autor de collita pròpia, diferent i única.
¿Diferències amb el Conte del 2007? Sobretot, un cert regust pel temps d'adagio, que dóna vida nova als arranjaments. Un exemple obvi: el diàleg entre el bandoneó de Massimo Pitzianti (també a càrrec de piano, teclats, acordió, clarinet i saxo baríton) i el violí de Piergiorgio Rosso a la primera interpretació de Via con me: amb el seu decrescendo van aconseguir un silenci esfereïdor. El temps es va parar a Porta Ferrada en aquell moment. Van ser segons d'una profunditat i d'una emoció inusuals.

El repertori, com sempre, una antologia dels seus clàssics amb algunes aportacions –tres– del seu últim disc, Psiche. Un Conte en temps d'adagio, de crepuscle joiós (sempre ens queda la ironia dels textos), depuradíssim, fi. Els temps lents descobreixen i multipliquen la virtut dels arranjaments, i fins i tot hi ha espai per més d'un solo. Un univers ple de referències, però insubornablement propi. "Maestro, ¡quin concert que ha fet!", li diem un cop acabada la nit de màgia. "¿Li ha agradat? –contesta–. Doncs ja ho sap: quan vulgui tornem al Palau." Aviat, sens dubte. No ens en podem estar de Paolo Conte.
Aquestes van ser les cançons escollides d'una nit inoblidable:
Il quadrato e il cerchio
Sotto le stelle del jazz
Come di
Alle prese con una verde milonga
Bartali
Bella di giorno
Gli impermeabili
Gioco d'azzardo
Lo zio
L'amore che
Velocità silenziosa
Madeleine
Dancing
Chiamami adesso
Via con me
Max
Diavolo Rosso
Eden
+ Cuánta pasión
+ Via con me (repetició)
Etiquetes de comentaris:
Palau de la Música,
Paolo Conte,
Porta Ferrada
Subscriure's a:
Missatges (Atom)