Herbie l'expansiu

La cua per recollir les entrades era llarga, i el concert s'havia d'endarrerir almenys cinc minuts. Des del vestíbul que dóna pas a l'escenari, mirant cap a la cua que hi havia a la plaça del Palau, el mànager de Herbie Hancock va avisar amb un somriure: "Doncs avui sortirem ben tard, perquè el concert dura més o menys dues hores i mitja." Com ja va passar fa dos anys, però, Hancock va sentir el Palau casa seva i va superar la mitjana: dues hores i 45 minuts de concert. "És que aquest és un escenari molt especial", va dir després del concert Hancock. Ell hi va debutar el 1967, fa més de 40 anys, al mateix festival de jazz, en el famós concert del Miles Davis Quintet que es va haver de fer sense Miles, que va fugir de Barcelona el mateix dia del seu concert deixant tothom amb un pam de nas.

Però tornem a Hancock.

Amb el seu nou quintet, el pianista va voler repassar i reinterpretar bona part de la seva pròpia obra. Era, per tant, curiós veure com a únic metall l'harmònica de Grégoire Maret (un habitual del festival en els últims tres anys, ja que hi ha estat amb Cassandra Wilson, Marcus Miller i ara amb Hancock), i sentir com la secció rítmica formada per James Genus i Kendrick Scott donaven nova vida a peces clàssiques del repertori de Hancock.

No va faltar tampoc l'habitual solo del guitarrista Lionel Loueke ni la seva peça 17teens, que va tenir una intervenció gloriosa de Maret. Abans d'acabar el concert amb Cantaloupe island –en una versió molt més ràpida que fa dos anys i que aquest estiu a Sant Feliu de Guíxols: ¿qüestió de joventut?–, Hancock també va explorar el so de l'Steinway del Palau, mantenint la tensió amb unes harmonies que acostaven el jazz, com tantes altres vegades, a l'impressionisme francès.

Aquestes són les peces que vam sentir al Palau ahir dijous:

Actual proof
Speak like a child
V
17teens
Virgin forest (solo de Lionel Loueke)
Solo de Herbie Hancock
Cantaloupe island
Chameleon (bis)

Vuit peces en dues hores i 45 minuts…

Viladecans, Sant Cugat, Londres, París

Después del enorme éxito del concierto inaugural compartido con su padre Juntos para siempre, Chucho Valdés regresa a Barcelona, esta vez con su banda, para tocar en el Atrium Viladecans (14 de noviembre) y en el Teatre-Auditori Sant Cugat (16 de noviembre). Se convierte, así, en el primer artista que toca tres veces en el Festival Internacional de Jazz de Barcelona, en esta ocasión, además, con los dos únicos conciertos en España de la Chucho Valdés Band, que posteriormente –ahí es nada– actuará en el Barbican de Londres, en el Palais des Beaux Arts de Bruselas y en la Salle Pleyel de París.

Esta banda, que el mismo Chucho definió en una rueda de prensa celebrada en Viladecans como "una evolución irakerística" (en la imagen, de Josep Garcia), ha llamado tanto la atención que algunos medios extranjeros enviarán a sus periodistas a Barcelona exclusivamente para asistir a los conciertos. Entre ellos destacan la National Public Radio de Estados Unidos, la agencia de noticias Bloomberg y el programa radiofónico The Voice of America.

Chucho a toda vela.

Tomasz Stanko, la trompeta 'cool' que ve de Polònia

El trompetista polonès Tomasz Stanko va inaugurar dimarts passat el cicle ¡Trompetes! del festival de jazz. Música en essència seva, tret d'excepcions com el bis de Kristof Komeda amb música de la pel·lícula Rosemary's baby (La semilla del diablo), van conformar un recital esplèndid que alhora marcava la col·laboració del festival amb la temporada ECM de l'Auditori. ¡Trompetes! ha començat ben cool. Pròxima parada: diumenge que ve a la sala Luz de Gas amb el quartet d'Ingrid Jensen, ben coneguda del festival per les seves aparicions amb l'orquestra de Maria Schneider.

Ignasi Terraza i Dado Moroni, en record d’Oscar

“És un plaer tocar en una sala com aquesta i amb un públic com vosaltres.” Emocionat, Ignasi Terraza acabava d’aquesta manera un recital impecable a la Sala 2 de l’Auditori (poc abans, algú del públic va fer drecera: “¡Collonut!”, va cridar). Coliderant amb el pianista genovès Dado Moroni –un nom massa desconegut encara a casa nostra– un quartet amb una secció rítmica impecable –Pierre Boussaguet i Alvin Queen–, Terraza va oferir un recital que s’ha de considerar, sens dubte, entre els millors concerts mai presentats per un pianista català al festival. En les seves mans i en les de Moroni, el repertori escollit –triat entre originals de Peterson i música que ell interpretava– va ser una excel·lent invitació al record d'un dels pianistes més especials del jazz. I la confirmació que Terraza és un dels artistes que pot tenir més projecció internacional del jazz català.

Balance de la primera semana

Nat Chediak y Ned Sublette

La primera semana del Festival Internacional de Jazz de Barcelona se cierra con un gran éxito en todos los ámbitos, no sólo los conciertos principales, de los que hemos ido escribiendo crónicas, sino también las conferencias y las actividades gratuitas.

En el Instituto de Estudios Norteamericanos tuvieron lugar las charlas del productor musical Nat Chediak, que habló sobre las seis décadas del jazz afrocubano, y del músico y escritor Ned Sublette, que departió sobre Nueva Orleans. Ambas reunieron a numerosos expertos y aficionados del mundo del jazz.

Así mismo, se inauguraron esta semana, con gran afluencia de público, los conciertos-aperitivo del Hotel Alexandra, novedad de este año en el Festival. Ayer sábado, Ned Sublette prestó su guitarra y su voz para tocar un concierto de cowboy rumba que fue lleno total y encandiló al público asistente.

El jazz és un fet

Martí Serra, elegantment vestit de negre i acompanyat de Rai Ferrer al contrabaix i Xavi Maureta a la bateria, va oferir dissabte al Teatre Zorrilla de Badalona (un teatre que fa dos anys va tenir l'honor d'inaugurar l'avui consolidadíssima extensió metropolitana del festival de jazz) un gran concert de presentació del seu primer disc com a líder: Alguns moments bons (Fresh Sound). Abans de tocar el seu saxo tenor, però, Serra va agafar un poema de Joan Argenté, Present. Punt Zero) i el va llegir com a preludi precís i exacte d'una hora i quart de jazz de primer nivell:

A tots aquells que encara es pensen
que la poesia només és una manera de dir,
de dir flors i violes
o allò altre, ben cert, però,
dels proletaris del camp o la ciutat,
apassionadament remarco
que només n'hi ha una, de manera de dir,
o, si ho voleu,
tantes com boques.
O com culs.
Que tot és parlar.
Però la poesia
no és parlar de...
Poesia és trobar.
És
una forma de coneixement,
no
dir
allò que ja és conegut,
parlar de...
Sinó arribar.
S'arriba
tot
caminant.
Cada passa és un vers.
Poden tenir molta llargària, tanta com calgui fins a arribar
[a l'altra petita novetat, a l'altre vers,
o
molt poca.
Poesia és obrar.
La poesia
és un fet.

...El jazz, també.

Eliane Elias y Marc Johnson, el exquisito arte del dúo

Eliane Elias y Marc Johnson con Chucho Valdés

El sábado por la noche, el dúo formado por el piano de Eliane Elias y el contrabajo de Marc Johnson (por primera vez en Cataluña en este formato tan absolutamente exigente) triunfó por todo lo alto en el Teatre-Auditori Sant Cugat. Con temas de Bill Evans y algunos clásicos muy bien elegidos de la música brasileña y, como dijo la pianista y cantante desde el escenario, "con el alma desnuda", la pareja conmovió profundamente al público.

A la salida, cuando Elias y Johnson acudieron a firmar discos, se encontraron con una multitud que quería que los artistas, como habían prometido antes del concierto, firmaran autógrafos de sus últimos discos. Elias apareció, tras hora y media de concierto y un pequeño descanso para reponerse (a base de queso y vino tinto), enfundada en una espectacular capa negra y roja, a juego con sus zapatos, para atender a las múltiples personas que la esperaban, y que le regalaron una última ovación. "El contacto con los fans es maravilloso. Me encanta poder hablar un poco con ellos y ver su ilusión cuando les firmo mis discos", explicó Eliane, que vendió –atención– todos los discos que llevaba consigo. Tanto ella como Johnson dejaron en Sant Cugat un sabor de artistas tan amables como creativos y ambiciosos, a la altura de una audiencia que siguió en entregado silencio uno de los conciertos más exquisitos jamás escuchados.

Pero además, la noche de jazz no se terminaba allí, porque tras el concierto en el Teatre-Auditori Sant Cugat el festival proponía una segunda parte en el cercano Casal de Joves TorreBlanca, protagonizado por el trío de Joan Díaz con la cantante Sílvia Pérez Cruz. “Ayer por el noche el jazz ganó por goleada en Sant Cugat”, afirma Pep Tugues, director del Teatre-Auditori. Y con razón: lleno espectacular en el Teatre con Elias, y lleno no menos espectacular poco rato después para escuchar la propuesta de Díaz y Pérez Cruz: We sing Bill Evans.

Bebo y Chucho en directo

Imágenes del irrepetible concierto de Bebo y Chucho Valdés en el Auditori, en las páginas web de La Vanguardia y TV3.

http://www.lavanguardia.es/premium/publica/publica?COMPID=53565785878&ID_PAGINA=200806163&ID_FORMATO=9

http://www.tv3.cat/videos/766209

Apoteósico Al Green (o lo bueno, si breve…)

Os regalamos unas cuantas fotos del concierto de esta noche, recién salidas del horno. El reverendo ha empezado repartiendo flores y ha terminado con la sala en pie, bailando. ¡Impresionante! Aunque, eso sí, demasiado corto. Reverendo: la próxima vez sea más prolijo, por el amor de Dios (nunca mejor dicho)...

Al Green: la vida és cant

Una simple conversa amb Al Green al hall de l'hotel on s'allotja permet gaudir, i no és la nostra intenció fer-vos dentetes, d'un concert exclusiu del cantant –¡i reverend!– de Memphis. De cada, posem per cas, cent paraules que surten d'aquesta llegendària gola que ha marcat amb or la història del soul, almenys 51 són cantades. Ja pot parlar-te de la crisi dels bancs, de les imminents eleccions presidencials, d'amics ja traspassats com Otis Redding o Sam Cooke, del cafè americà que beu sense parar, del seu increïble, increïble, increïble nou disc Lay it down..., que ell t'ho explica cantant. A vegades, en falset. I rient espontàniament sense parar.

Disculpeu-nos l'entusiasme, però és que avui Al Green, un dels grans soulmen de la història, fa dins del festival el seu primer concert a Catalunya en més de 40 anys de trajectòria. I ull, no serà solament un concert d'Al Green, sinó un homenatge a una manera d'entendre la música soul única i en perill d'extinció. "Ei –ens dirà algú, potser–. ¿I l'Amy Winehouse?". "Doncs no és el mateix", els contestarem.

Vinguin i comprovin, que nosaltres ja estem impacients.... Com diu el mestre: love & happiness.

La libreta de Bebo

Bebo Valdés tiene 90 años. Y su mayor temor es perder la memoria. Sin embargo, pasar una mañana con él es, además de un privilegio, una lección interminable de Historia y de historias. Bebo cuenta sus recuerdos con la intensidad de alguien que vive y ha vivido con pasión. Sus ojos plateados brillan y la emoción atropella sus palabras. Escucharle tocar pone la piel de gallina pero escucharle hablar es pura magia. En unas pocas horas puede contarte anécdotas de los músicos con los que ha tocado, hablarte de cuando conoció a Fernando Trueba, de las calles heladas de Estocolmo o de sus años de infancia en Cuba. Pero, a veces, en mitad de la conversación, Bebo olvida un nombre y, entonces, sonríe, mete la mano en el bolsillo y saca su libreta. La libreta de Bebo es como una memoria externa. En ella tiene apuntadas a las personas que conoció, a las personas que quiere, sus teléfonos y direcciones, las pastillas que debe tomar para la tensión o el hotel al que va siempre cuando viaja a Madrid. Las páginas de la libreta de Bebo son las páginas de su vida.
Elena

Hoy, Bebo y Chucho: los dos gigantes

Dos horas de ensayos con los mismos pianos que van a tocar hoy en el Auditori de Barcelona, en el inicio de la gira Juntos para siempre que va a pasar, tras inaugurar el 40 Voll-Damm Fetsival Internacional de Jazz de Barcelona, por Palma de Mallorca, Zaragoza, Ordino (Andorra), San Sebastián, Valladolid, Madrid, Alcoi y Cartagena. Así de sencillo, en un par de horas, Bebo y Chucho Valdés –maestro y discípulo, padre e hijo– ya han montado el repertorio y el espectáculo que esta noche va a llenar de emociones el Auditori de Barcelona hasta la bandera (más que literalmente).

Empezarán, claro, juntos, con un clásico de la música cubana que es al mismo tiempo un guiño a la historia de estos dos gigantes del piano de los siglos XX y XXI. Luego ambos tocarán una pequeña parte a piano solo y al final regresarán al formato de dos pianos. El repertorio del disco Juntos para siempre es la columna vertebral del recital, que se repite el sábado en el Auditorium de Palma de Mallorca, también con las entradas agotadas.

Antes del concierto de Barcelona, Bebo Valdés recibirá la primera medalla de oro instituida por el festival, que celebra de este modo sus 40 ediciones y la especial relación que Bebo ha mantenido con el festival de jazz de Barcelona, donde ha actuado en siete ocasiones desde su debut, en la sala Luz de Gas, en 1998.

P.S. La fotografía de Bebo que aparece más arriba es de Gerardo Cañellas, ideólogo del Jazz Voyeur Festival de Palma de Mallorca (http://www.jazzvoyeurfestival.com/). En la dirección http://www.flickr.com/photos/22294939@N06/sets/ se encuentra una excelente muestra de su trabajo, resultado de una pasión musical que Cañellas ha sabido traducir en sobrecogedoras emociones fotográficas.

Fotografies de Ricard Cugat

Des de fa cinc anys, des del 2003, Ricard Cugat és el fotògraf oficial del festival. Per això, la seva mirada s'ha convertit en la memòria visual que captura les irrepetibles imatges del jazz. Pengem aquí dues de les seves fotos del concert inaugural, amb la Big Band de l'Esmuc, al Parc Central del Poblenou.

Jazz al Parc

Finalment, el temps ens ha respectat i la Big Band de l'Esmuc ha pogut oferir la seva interpretació de la suite de Porgy and Bess aquest matí al Parc Central del Poblenou, un dels jardins urbans més exquisits que es poden trobar al món.

Les 580 cadires que omplien l'anomenada plaça de la Sardana del Parc Central del Poblenou no han estat prou per acollir totes les persones que s'hi han acostat, i unes 600 persones han vist el concert asseguts a la gespa o drets al voltant de les cadires. En total, unes 1.200 persones han seguit amb atenció aquesta suite de l'òpera de George Gershwin segons els arranjaments de Joan Albert Amargós i Lluís Vidal, tots dos presents a l'acte: el primer, és clar, dirigint, i el segon entre el públic.

Abans del concert s'ha plantat un arbre, un til·ler, que celebra les 40 edicions del Festival Internacional de Jazz de Barcelona (en la foto superior, d'esquerra a dreta: Francesc Narváez, regidor del districte de Sant Martí; Carles Martí, primer tinent d'alcalde de l'Ajuntament de Barcelona: Tito Ramoneda, president executiu de The Project i director del festival de jazz; Joan Roselló, director general de The Project, i José Sola, director general de l'empresa Tradebe, que donava suport a aquesta plantada).

D'aquesta manera, el festival ha fet bo el proverbi xinès (o la frase que alguns atribueixen al poeta cubà José Martí) que diu que a la vida s'ha de plantar un arbre, escriure un llibre (el llibre dels 40 anys) i tenir fills (en aquest cas, els fills adoptats de l'Esmuc, una generació que puja, segons els mateixos directius de l'escola, molt forta i convençuda de les seves possibilitats).

La festa del jazz ha començat: dijous que ve, en un Auditori ple de gom a gom –fins i tot es posaran cadires a l'escenari, per primera vegada en la història d'aquest recinte–, Juntos para siempre, el duo de Bebo Valdés, emperador de la música cubana, amb el seu fill Chucho.

¡Comencem! (si la pluja ens respecta)

Ja hi som: d'aquí a dues hores el 40 Voll-Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona sentirà els seus primers compassos, a càrrec de la Big Band de l'Esmuc ( http://www.esmuc.net/). Dirigida per Joan Albert Amargós, la big band tocarà la suite de l'òpera de George Gershwin Porgy and Bess que el mateix Amargós i Lluís Vidal van arranjar per l'avui desapareguda Orquestra de Cambra Teatre Lliure. Estrenarem, a més a més, un nou recinte, el Parc Central del Poblenou dissenyat per l'arquitecte Jean Nouvel, i retrem homenatge a un dels músics que han fet gran aquest festival, Miles Davis.

Una bona metàfora: els jardins no es fan d'un dia per l'endemà. Han d'anar creixent a poc a poc. Com ho ha anat fent aquest festival des que el 1966 el va inaugurar, al Palau de la Música, Dave Brubeck. Creixent, a més a més, més enllà dels vaivens polítics, gràcies al suport constant d'una afició que en continua sent el patrocinador principal.

Aquest blog està obert a totes les participacions. El públic del festival de jazz de Barcelona és exigent i inspirador (això ens va escriure Herbie Hancock fa dos anys al nostre llibre d'honor), i molt sovint té més informació de la que pot llegir, ai, a la premsa. En totes les llengües possibles, català, però també castellà, anglès, francès, italià… As you like it.

Esperem que sigui el millor canal d'informació dels concerts del festival. Després de cada concert penjarem, per exemple, observacions dels artistes recollides de primera mà i la llista de les peces interpretades durant el concert.

Volem que aquest blog, com un jardí, vagi creixent amb la passió, el suport, les opinions i els possibles dubtes de tota la gent que se sent partícip, fins i tot en la distància, del Voll-Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona.

El blog, com el festival, és vostre.


Joan Anton Cararach
Director artístic del Voll-Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona