El trompetista polonès Tomasz Stanko va inaugurar dimarts passat el cicle ¡Trompetes! del festival de jazz. Música en essència seva, tret d'excepcions com el bis de Kristof Komeda amb música de la pel·lícula Rosemary's baby (La semilla del diablo), van conformar un recital esplèndid que alhora marcava la col·laboració del festival amb la temporada ECM de l'Auditori. ¡Trompetes! ha començat ben cool. Pròxima parada: diumenge que ve a la sala Luz de Gas amb el quartet d'Ingrid Jensen, ben coneguda del festival per les seves aparicions amb l'orquestra de Maria Schneider.
2 comentaris:
"Les impressions que destil·la aquest quartet son de primer nivell. 80 minuts de pur ofici jazzístic contemporani sense concessions amb instruments radicalment acústics, sense frivolitats electròniques de cap tipus i amb sobrietat en tot allò que no és llenguatge musical per no despitar l’atenció d’allò que ens reunia a tots plegats: ganes d’aixecar pols amb el peu emportats pel potent caminar d’aquesta banda.
Dit i fet. El primer número va passar del quart d’hora i va ser bona mostra del que ens esperava; introduccions ad libitum amb espai per crear atmosferes sonores diverses; Exposició del tema amb figuracions rítmiques àgils, amb síncopa, amb accents, en molts casos propers al punch de bandes més properes al Funk; en altres, tempos altíssims sense swing explícit però que igualment empenyien al personal recordant l’estil postmodern de la banda de Miles Davis a finals dels seixanta.
Els solos van tenir l’espai suficient de desenvolupament de tema per a tots els solistes, potser el que més em va agradar. Tots ells van ser ben exposats, desenvolupats i solucionats. Del capo, el pes davant de la banda, l’alternança dels xiscles més pretesament surrealistes amb estones de potent lideratge rítmic hard-bopià sempre per davant de la secció rítmica, sense deixar-se empènyer.
Marcin Wasilewski em va deixar bocabadat; acompanyant dotava els temes i els solos de dimensió harmònica amplíssima i diversa amb elegància i bon gust. Als solos encara millor: moltes idees i molt bones, amb un atac potent del instrument, sensibilitat exquisida per escollir les notes, totes cantades de cor, sense barrejar exercicis d’estudi. Li seguirem la pista.
Kurkiewicz, baixista de condicions físiques immillorables per a aquest instrument, es va revelar també molt complert. Porta el pes amb les figuracions rítmiques de la banda, es responsable del seu Punch i constitueix el punt de connexió amb la Terra d’aquest quartet. En canvi, als solos es transforma i canta unes melodies precioses amb una afinació i so excel·lents.
Miskiewicz és el que té més camp per córrer dins d’aquest formació. La seva tècnica és depurada i neta, però al meu criteri encara ha de pulir les arestes que encara despunten de les seves influències: a estones més proper a l’estil de Bill Stewart, amb molt ús del Charles desplaçat a contratemps i una execució gairebé arquitectònica de les poli-rítmies. A estones recordava altres bateristes més viscerals com Dejohnette o Ballard... és qüestió de temps, doncs escolta tothom, té un concepte rítmic modern i és ben jove.
En conclusió, un concert per a tots aquells que pensen que el contrari de l’avorriment també pot ser la seriositat. A més, amb el bon sabor de boca de saber que amb músics com aquests, la salut del jazz europeu està garantida.
¡Buenísimo el comentario, Psedonius!
Leí una crítica en "La Vanguardia", pero la verdad es que no decía nada en términos musicales y era todo muy banal, un tópico tras otro.
A ver si repites el domingo con Ingrid Jensen.
Saludos,
Publica un comentari a l'entrada