La cua per recollir les entrades era llarga, i el concert s'havia d'endarrerir almenys cinc minuts. Des del vestíbul que dóna pas a l'escenari, mirant cap a la cua que hi havia a la plaça del Palau, el mànager de Herbie Hancock va avisar amb un somriure: "Doncs avui sortirem ben tard, perquè el concert dura més o menys dues hores i mitja." Com ja va passar fa dos anys, però, Hancock va sentir el Palau casa seva i va superar la mitjana: dues hores i 45 minuts de concert. "És que aquest és un escenari molt especial", va dir després del concert Hancock. Ell hi va debutar el 1967, fa més de 40 anys, al mateix festival de jazz, en el famós concert del Miles Davis Quintet que es va haver de fer sense Miles, que va fugir de Barcelona el mateix dia del seu concert deixant tothom amb un pam de nas.
Però tornem a Hancock.
Amb el seu nou quintet, el pianista va voler repassar i reinterpretar bona part de la seva pròpia obra. Era, per tant, curiós veure com a únic metall l'harmònica de Grégoire Maret (un habitual del festival en els últims tres anys, ja que hi ha estat amb Cassandra Wilson, Marcus Miller i ara amb Hancock), i sentir com la secció rítmica formada per James Genus i Kendrick Scott donaven nova vida a peces clàssiques del repertori de Hancock.
No va faltar tampoc l'habitual solo del guitarrista Lionel Loueke ni la seva peça 17teens, que va tenir una intervenció gloriosa de Maret. Abans d'acabar el concert amb Cantaloupe island –en una versió molt més ràpida que fa dos anys i que aquest estiu a Sant Feliu de Guíxols: ¿qüestió de joventut?–, Hancock també va explorar el so de l'Steinway del Palau, mantenint la tensió amb unes harmonies que acostaven el jazz, com tantes altres vegades, a l'impressionisme francès.
Aquestes són les peces que vam sentir al Palau ahir dijous:
Actual proof
Speak like a child
V
17teens
Virgin forest (solo de Lionel Loueke)
Solo de Herbie Hancock
Cantaloupe island
Chameleon (bis)
Vuit peces en dues hores i 45 minuts…
Però tornem a Hancock.
Amb el seu nou quintet, el pianista va voler repassar i reinterpretar bona part de la seva pròpia obra. Era, per tant, curiós veure com a únic metall l'harmònica de Grégoire Maret (un habitual del festival en els últims tres anys, ja que hi ha estat amb Cassandra Wilson, Marcus Miller i ara amb Hancock), i sentir com la secció rítmica formada per James Genus i Kendrick Scott donaven nova vida a peces clàssiques del repertori de Hancock.
No va faltar tampoc l'habitual solo del guitarrista Lionel Loueke ni la seva peça 17teens, que va tenir una intervenció gloriosa de Maret. Abans d'acabar el concert amb Cantaloupe island –en una versió molt més ràpida que fa dos anys i que aquest estiu a Sant Feliu de Guíxols: ¿qüestió de joventut?–, Hancock també va explorar el so de l'Steinway del Palau, mantenint la tensió amb unes harmonies que acostaven el jazz, com tantes altres vegades, a l'impressionisme francès.
Aquestes són les peces que vam sentir al Palau ahir dijous:
Actual proof
Speak like a child
V
17teens
Virgin forest (solo de Lionel Loueke)
Solo de Herbie Hancock
Cantaloupe island
Chameleon (bis)
Vuit peces en dues hores i 45 minuts…
1 comentari:
¿Alguien ha leído la crítica de Karles Torra en "La Vanguardia"? ¿entendió algo el tipo o se durmiio y fue de los que huyeron despavoridos? Fue un Herbie en gran forma, único. demasiado para el señor crítico, seguramente aburrido por no poder irse del concierto enseguida.
Publica un comentari a l'entrada