"M'he trobat molt bé. El piano era excel·lent, tenia un so preciós, la sala era molt acollidora i el públic molt càlid", va dir Marc Copland al sopar posterior al concert d'ahir dissabte a Luz de Gas. Va ser un concert formidable que s'afegeix a la curiosa geografia del piano sol que ha anat construint el festival en els últims anys: Jason Moran, Keith Jarrett, Brad Mehldau, Michel Camilo i Bugge Wesseltoft.
Material propi extret dels seus discos en solitari Time within time i Poetic motion i peces ja versionades en el segon d'aquests discos (com ara Naima, de John Coltrane, i l'anomenat tema d'amor de la pel·lícula de Stanley Kubrick Spartacus) van conformar un recital de lirisme espectacular i harmonies úniques. La versió de Nardis (firmada per Miles Davis però que molts atribueixen a Bill Evans) i el segon bis, una reinterpretació corprenedora de Greensleeves (una cançó tradicional anglesa que la llegenda vol escrita per Enric VIII i dedicada a Anna Bolena), van ser dos dels altres moments àlgids d'un dels grans concerts a piano sol mai escoltats a Barcelona.
Tan simple com això: dos anys després del seu concert a la sala Zac amb el quartet que coliderava juntament amb Tim Haggans, Marc Copland va tornar a demostrar per què és un dels grans inqüestionables del piano contemporani.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada