Ahir, 16 d'agost, un dels pianistes més influents de la història del jazz hauria celebrat el seu 80è aniversari. Nascut el 16 d'agost del 1929 a Plainfield (Nova Jersey), Bill Evans ha estat una de les figures cabdals per entendre el jazz de la segona meitat del segle XX, i probablement fins i tot del nou segle.
Considerat per molts coautor de
Kind of Blue, el llegat d'Evans és incommensurable, però també objecte d'apassionants debats com el que va iniciar aquest juliol Ted Gioia al seu
blog, en el qual discutia –sobretot a partir del monumental (6 CD)
Turn out the 
stars, l'últim enregistrament d'Evans al Village Vanguard, només tres mesos abans de la seva mort– la vàlua real de l'últim període del pianista, capaç de versionar fins a l'extenuació, per exemple,
Nardis, de la qual
Turn out the Stars recull quatre interpretacions, totes de més d'un quart d'hora de durada. L'article de Gioia va donar pas a un intens debat en el qual van intervenir, entre d'altres, personatges com Jan Stevens, ànima d'un
lloc web dedicat en exclusiva al pianista,
Bill Kirchner, coproductor de
Turn out the Stars, i Laurie Verchomin, l'última companya del pianista, a qui el blòguer Marc Myers (que també hi va dir
la seva) acaba d'
entrevistar.
Justament Stevens, que ha creat una
pàgina especial d'homenatge pels 80 anys d'Evans, recomana (amb raó)
el text de Verchomin en què recorda l'últim viatge del pianista cap a l'hospital amb ella i el seu bateria, Joe LaBarbera, al volant. Estirat al seient del darrere del cotxe, amb forts dolors, Evans veu una dona guapa i fa, explica Verchomin, aquest comentari: "Ara sí que és el final, perquè no sento res per aquesta dona."
Efectivament, una estrella única es va apagar el 15 de setembre del 1980.
