Monday at the Village Vanguard

El Village Vanguard ha celebrat aquesta nit de dilluns 22 de febrer el seu 75 aniversari amb una festa que ha reunit a Nova York molts dels seus amics, entre ells el director artístic del Festival Internacional de Jazz de Barcelona, Joan Anton Cararach. Tancat per una nit, el Vanguard ha acollit músics com Luis Bonilla, Bill Charlap, Ravi Coltrane, Joe Lovano, Paul Motian, Renee Rosnes i Judi Silvano; periodistes, escriptors i investigadors com Larry Blumenfeld, Gary Giddins, Joshua Jackson, Ashley Kahn, Dan Morgenstern, Ted Panken, Ben Ratliff i Phil Schaap, i promotors, programadors i personatges clau de la cultura jazzística com Todd Barkan (Dizzy's Coca-Cola), Dale Fitzgerald (Jazz Gallery), Jeff Levenson (Half Note i Blue Note Club), Bruce Lundvall (Blue Note Records) i George Wein (festivals de jazz de Nova York i Newport), entre molts altres.

Lorraine Gordon i el seu equip han estat els amfitrions d'una nit ben especial en què el Vanguard ha tornat a servir menjar, com en els vells temps. També s'hi ha pogut veure un emocionant curt dirigit per Deborah Gordon en homenatge als seus pares, Max i Lorraine Gordon, les persones que durant aquests 75 anys han convertit el club (que va començar com a cau de poetes i còmics) en una autèntica llegenda del jazz.

El club del Village continua les celebracions aquesta setmana amb el retorn de Joe Lovano. El saxofonista va haver de cancel·lar les seves dates de l'últim trimestre (i entre elles una setmana al Vanguard) després dels seus accidents a Suïssa i Barcelona. Durant la festa, per cert, Lovano no s'ha cansat de repetir a tothom que se li acostava el seu reconeixement sincer pel tracte rebut a Barcelona per part de tot l'equip del festival durant la seva convalescència.

La vida continua i el Vanguard seguirà alimentant, sota la guia apassionada de Lorraine Gordon, la seva llegenda.

'Orchestrion', una aventura única

Pat Metheny obre aquesta nit el Festival de Guitarra de Barcelona i tanca la seva part de gira espanyola, amb concerts a Madrid (dijous), Valladolid (divendres), Logronyo (ahir) i el d'avui a l'Auditori. La gira, de gairebé 40 dates, continua per Europa fins al 22 de març, amb sessions gairebé diàries (i amb Metheny oferint un espectacle que dura gairebé tres hores).

Hi presenta el seu últim projecte, Orchestrion, una aventura única que l'ha portat en l'últim any a dormir només quatre hores al dia durant una bona temporada. Ressenyes de la gira es poden llegir a AllAboutJazz, en anglès (a partir d'un concert a Eindhoven) i en castellà (a partir del concert a Madrid).

Però la millor manera d'entendre Orchestrion és donar-li la paraula al mateix Metheny. No a les notes del disc, que parlen en concret de la seva obsessió per aquesta mena d'instruments des de ben petit, sinó a una ponència que Metheny va fer l'any 2001 a l'avui difunta IAJE (International Association for Jazz Education) i que es pot trobar a la seva web:

«Jazz is an idea that is more powerful than the details of it's history - a concept bigger than any single one of its partisans could ever hope to define. […] And, please, let's never forget that this is a genre built to harbor irreverence, or even dissent, in addition to earnest devotion. The diversity of jazz is a big part of what makes the street level variety of the form so vital.»


¿S'entén, no?

El 'blindfold test' de Chano Domínguez

 

"Me sorprendió mucho, tanto porque adivinó cosas realmente complicadas de adivinar –como el disco de Gonzalo Rubalcaba que Chano no había escuchado nunca– como porque fue muy sincero y no tuvo ningún reparo en dar su opinión verdadera, como en el caso de Lágrimas negras". Habla Dan Ouellette, el periodista de DownBeat –y autor de una excelente biografía dedicada a Ron Carter– que fue el encargado de interrogar a Chano en Barcelona ante una audiencia que disfrutó enormemente con la experiencia.

El blindfold test de Chano apareceen el número de marzo de la revista, que ya están recibiendo los suscriptores de todo el mundo. El blindfold test, recordémoslo, es un género en sí mismo inventado por DownBeat, consistente en poner a un músico a escuchar discos sin que él sepa en ningún momento cuáles son los cortes seleccionados por el entrevistador.

DownBeat, por otro lado, ha publicado una excelente antología de las entrevistas aparecidas en la revista en sus 75 años de historia, a cargo de Frank Alkyer y Ed Enright, responsables editoriales de la revista. Una antología indispensable, que inauguran Louis Armstrong y Duke Ellington, y que cierran Dave Douglas, Harry Connick Jr. y Dave Brubeck. Muy, muy recomendable. Como muestra, la entrevista que el compositor, saxofonista y productor Bob Belden publicó en agosto de 1997 con Sonny Sollins, titulada, simplemente, «The Man».

Sobre Chris Botti

El trompetista i blocaire Jason Palmer acaba de penjar un suculent post en el qual defensa, després d'assistir a un concert seu a Seattle, el trompetista Chris Botti. Els crítics més assenyats dirien de Botti, com han escrit alguns –per exemple– sobre Diana Krall, que el trompetista és ideal per gent que juga a golf i pren martinis (gran definició musicològica). És clar, Botti és un artista que omple auditoris i que pot fer dues setmanes consecutives al Blue Note de Nova York, i això ja és, pels crítics assenyats, sinònim de smooth jazz.

Palmer, que d'smooth jazz en té poca cosa, defensa –en canvi– la fortalesa de la proposta de Botti, que en primer lloc compta amb una banda de músics excepcional. Ai, Palmer, que ja t'has guanyat el menyspreu d'uns quants mestretites…

 

Les reflexions de George Wein

 

George Wein, al piano a Newport 2009 (foto: Michael Weintrob).

Nova York tornarà a tenir aquest any festival de jazz. George Wein, que després de retirar-se va haver de tornar l'any passat al festival de Newport per salvar-lo després de la fallida de l'empresa que havia comprat al mateix Wein el festival, torna aquest any a Nova York, on fins fa dos anys se celebrava cada juny el JVC Jazz Festival. Sota el patrocini de la companyia mèdica CareFusion, Wein proposa un atapeït programa que, a banda dels concerts del Carnegie Hall, viatjarà per molts racons de la ciutat, i no solament de Manhattan.

Un avançament del que serà el festival es pot trobar en aquestes reflexions que Wein ha escrit per l'edició digital de Jazz Times. El programa no està anunciat, però ja hi ha alguns noms que se saben, com ara el trio Keith Jarrett, Gary Peacock i Jack DeJohnette el 17 de juny al Carnegie).

Si teniu pensat anar la segona quinzena de juny a Nova York, reserveu-vos unes quantes nits per escoltar jazz, des del Zebulon de Brooklyn fins al Carnegie Hall passant per clubs de referència com el Jazz Standard i el City Winery, el sofisticat club enològic i gastronòmic de Michael Dorf (sí, el mateix Michael Dorf de la Knitting Factory).

¿Qui és el pianista a The Bad Plus?

 

Ethan Iverson acaba de penjar al seu blog un post que combina magistralment la lleugeresa amb la profunditat: és una crítica-ressenya, en to humorístic, del disc de Dave King Indelicate, publicat per Sunnyside.  King, bateria de The Bad Plus, ha publicat aquest disc en solitari en què ell s'encarrega de tots els instruments, inclòs el piano.

Per això Iverson vol deixar clar, i en lletra majúscula, que ell és el pianista de The Bad Plus. No Dave.

El disc és, ho insinua Iverson i ho afirmem nosaltres, una petita meravella.

Bebo y Chucho ganan el Grammy

Los Valdés: 16 Grammy en la familia…

Bebo y Chucho Valdés ganaron ayer su segundo Grammy conjunto por el disco Juntos para siempre, tras haberse adjudicado meses atrás el Grammy latino. Éste es el noveno Grammy para el padre, y el séptimo para el hijo. Desde Estocolmo, Bebo responde así al nuevo Grammy: "Bueno, parece que les ha gustado el disco".

El pianista se enteró del premio –en la categoría de mejor disco de jazz latino– a medianoche, a través de una llamada de su hijo Chucho, presente en Los Ángeles tras muchos años sin poder regresar a Estados Unidos. Para Chucho, que pudo recoger el premio en persona, este Grammy "es el más especial de todos". "Es un tributo a nuestra familia porque era el sueño de mi abuela, la mamá de Bebo, de vernos un día tocar juntos. Por eso ha sido tan especial, por haber tocado con mi papá, con mi profesor, y porque mi familia va a estar muy orgullosa de eso".

Bebo y Chucho Valdés iniciaron la gira de Juntos para siempre el 23 de octubre del 2008 en el Auditori de Barcelona, en el inicio del 40 Voll-Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona. En ese concierto, el último hasta la fecha de Bebo en Barcelona, el pianista recogió la primera medalla de oro del festival, que en el 2009 recibió Wayne Shorter y en el 2010 recibirá Sonny Rollins.

Por otro lado, en la categoría de mejor disco de jazz instrumental el ganador ha sido el proyecto Five Peace Band, coliderado por Chick Corea y John McLaughlin. La Five Peace Band (que completaban Vinnie Colaiuta, Kenny Garrett y Christian McBride) también actuó en el 40 Voll-Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona, el 18 de noviembre del 2008.

McLaughlin regresa al Palau muy pronto, el 6 de mayo, en un concierto incluido en el 21 Festival de Guitarra que servirá como presentación barcelonesa de su última aventura, The 4th Dimension.