29 d’octubre, 2009

Wayne Shorter, en totes les llengües


Wayne Shorter rep la segona Medalla d'Or del festival de mans
de Tito Ramoneda, president de The Project (foto: Ricard Cugat)



Va tornar a ser una nit especial. Wayne Shorter, Danilo Pérez, John Patitucci i Brian Blade només es van queixar d'una cosa: que la seva estada a Barcelona fos tan curta (menys, ai, de 24 hores). L'Auditori va saludar amb entusiasme un dels grans creadors del jazz, un home de 76 anys que, lluny de sentir-se una relíquia, una llegenda, un mite (i podria ser tot això), surt a l'escenari cada nit a jugar-se-la amb els seus companys d'aventura.



Músics, patrocinadors, aficionats històrics del jazz (entre ells Albert Mallofré, cronista del debut de Shorter a Barcelona el 1967, i Josep Maria Bas, aficionat fidel que no va tornar la seva entrada quan el van informar que Miles Davis havia fugit), tothom va viure una nit especial. Hem demanat a diverses persones que hi van ser el seu testimoni. Fortunato Ceraso, director de l'Institut Italià de Barcelona; Greggory Crouch, cònsol general dels Estats Units; Pierre Raynaud, director de l'Institut Francès, i Álvaro Tomas, ambaixador de Panamà (el país d'origen de Danilo Pérez), han acceptat la nostra invitació i ens expliquen la seva experiència ahir a la nit. En cada una de les seves llengües. Italià, anglès, francès i castellà. Perquè la bellesa del jazz és universal.


Heus aquí els seus testimonis.





Uno degli ultimi monumenti del jazz
Auditori esaurito per un concerto di grande suggestione e perfettamente organizzato. Enorme attesa del pubblico, pienamente ripagata dalla qualità' musicale. Un Wayne Shorter essenziale, nella sua forma migliore, con una band praticamente perfetta, composta da musicisti piu’ giovani di lui (John Patitucci al contrabbasso, Damilo Pérez al pianoforte, Brian Blade alla batteria), solisti di chiara fama e grandissimo talento, affiatati dal lungo percorso fatto insieme.

Musica non sempre di facile ascolto ma sempre di grande profondità e densità espressiva.
Reazione del pubblico assolutamente entusiastica, per un musicista che non ha più bisogno di dimostrare nulla. Wayne Shorter, oltre a suonare divinamente i suoi strumenti, sax soprano e tenore, riesce a creare una magia inconfondibile, coordinando le esecuzioni e le improvvisazioni dei suoi musicisti, con una rara capacità di organizzare e ispirare la musica nel suo insieme. Uno degli ultimi monumenti viventi del jazz mondiale.


Fortunato Ceraso
Direttore Istituto Italiano di Cultura





Magic before our eyes
In jazz, every once and awhile, we are fortunate enough to witness a performance so special that we realize that something magical is happening before our eyes. The performance by Wayne Shorter at the Auditori last night was such a performance. As the audience watched and listened, it was clear that we were experiencing an artistic creation that had never existed before. I had the pleasure of talking with Wayne Shorter’s wife, Carolina, after the show. She attends virtually every concert he gives, and even she was amazed at the performance. The concert last night was truly one of the best jazz performances ever!

Greggory Crouch
Consul General
U.S. Consulate General Barcelona



Wayne Shorter est Grand!
Depuis 1982 et Weather Report sur les pelouses du Hampshire College Jazz Festival de Amherst Massachussets, je n'avais jamais recroisé Wayne Shorter. A cette époque, jeune étudiant français en stage aux Etats-Unis, je profitai, moi l'Auvergnat sorti de mon terrier, de l'ouverture que me promettait un voyage de plusieurs mois sur les campus américains, pour me construire une identité, une façon d'être.

Et je dois dire qu'à l'époque, ce concert de Weather Report m'avait considérablement impressionné sans pour autant que je puisse en écrire, en décrire la sensation d'envahissement qui m'avait saisi à l'époque.

Depuis rien ou presque côté jazz. Quelques jolis et coquets concerts au travers des désormais nombreux festivals qui ont sorti cette musique des caves enfummées de New-York pour envahir les auditoriums bourgeois de nos métropoles européennes. Et puis il y a eu un hier. Hier 28 octobre à 21 heures. Cette annecdote du Directeur du Festival qui nous rappelle, en quelques phrases pleines d'humour, le parcours extraordinaire de Wayne Shorter. Et puis un petit bonhomme à l'humour quasi britannique qui vient remercier le public avant de disparaître pour mieux revenir, flanqué d'une bande de gamins attardés pressés de nous raconter une de leur blagues préférées. Car Wayne Shorter ne s’exprime jamais aussi bien qu’au travers de sa musique.

Et là, je dois bien admettre que comme rarement face à une oeuvre musicale, je suis parti pour un voyage d'une pureté, d'un engagement, d'une beauté dont je dois dire qu'au petit matin du 29 octobre, je ne suis toujours pas revenu. Entouré de musiciens impressionnants de facilité, de liberté, de complicité, Wayne Shorter nous a livré, malgré une salle qui ne se prêtait pas forcémment aux confidences, un concert d'une immense intimité. Chacun des quelques 1500 spectateurs à eu SON histoire. Chacun d'entre nous a en effet pu lire une partition qui nous était confiée, à chaque femme et homme présents dans l'Auditori de Barcelone.

Car l’Art possède cette vertu qu'il vous fait voyager mais qu'il ne vous ramène jamais totalement de l'endroit d’où il vous a embarqué. Le voyage aller paraissait complexe, il était finalement d'une immense simplicité. Mais pour le retour, il vous fallait rentrer à pied. Cheminant entre croches et ricochets de votre mémoire pour essayer de vous reconstruire tel que vous étiez avant la collision, avant la rencontre.

Et c’est ce voyage de retour qui nous permettra d'infuser toujours et encore la force et les arômes d'une rencontre qui nous laissera bouleversés à jamais.

Et c’est ainsi que Wayne est Grand.


Pierre Raynaud
Directeur de l'Institut Français de Barcelone



Regocijo en el alma
Hoy un grupo entusiasta de panameños tuvimos la oportunidad de disfrutar al Wayne Shorter Quartet en L'Auditori de Barcelona. A lo largo de la noche, la energía que emanaba de los músicos, su pasión por el jazz y la alegría de nuestro compatriota en el piano llenaron nuestras almas de regocijo... La noche fue mágica...

Álvaro Tomas
Embajador de Panamá ante el Reino de España

14 comentaris:

Anònim ha dit...

最好的音乐会。(excelente concierto, en chino...)

mariano ha dit...

Como cada año The Project nos hace llegar "lo mejor" del jazz mundial. El concierto de Wayne Shorter quartet del día de ayer fue uno de esos momentos en la vida en donde te preguntas si exista mayor belleza que la expuesta a nuestros oidos a través de este maravilloso combo. De las veces que vi al cuarteto en directo fue de las que más me llegó. Una noche mágica. Creo que muchos de los presentes estamos de acuerdo.
Gracias Wayne, gracias Project!

Mariano Steimberg ( baterista y percusionista)

Anònim ha dit...

Estic completament desconcertat!,vaig asistir al concert del Sr. shorter el pasat dia 28,frisant per escoltar un saxo madur,expresio,comunicador,engrescador i ple de trempera......i la meva sorpresa es un quartet fred, desordenat,insuls,fora de control,un saxo mal sonant, desafinat,sols va rima frases de tres segons...Vaig disfrutar amb el Blade,sols comparable amb el finissim Billy Higins.En algun moment,vaig arribar a pensar, que no es tractava del Sr. shorter si no que ens habien encolomat un principian,per no dir algu que no sap ni per on agafar l´instrument.Pero la meva sorpresa mes gran, son les critiques dels figuradament experts....Senyos,crec que que no hi entenc absolutament res.M´agradaria que algú,m´ajudes a entendrael concert del dimecres.Parlot seriosament,si això, es el futur del jazz....nois estem ben fotuts!.El joves que escoltot sovint,en els circuits petits,a jams organitzades per donar-se a coneixer...Aqui si, hi ha futur pel jazz.No cal fer temes onomatopeyics, per dir que estas pel damunt de no res.Necessitot ajuda per comprendra potser a tota la gent,que diu que va disfrutar tant.....Perdo per ser tant critic, pero,insisteixo,vull comprendra perono puc.

Voll-Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona ha dit...

Hola, Anònim número 3:

Moltes gràcies pel teu comentari. De fet, la música, l'art, té aquestes coses. El que alguns poden considerar un concert grandiós (nosaltres mateixos i uns quants més), per d'altres pot ser una cosa sense sentit i avorrida.

De totes maneres, com que ens demanes recomanacions, te les donem: la pàgina web de "The New York Times" conté articles sobre Wayne Shorter tant a favor com en contra; també és molt recomanable la seva biografia, "Footprints", escrita per Michelle Mercier, i finalment, en castellà, tens a All About Jazz una entrevista recent amb Danilo Pérez que també et pot donar pistes.

Esperem, a pesar de tot, veure't en un altre concert del festival i seguir comptant amb la teva opinió, sigui bona o dolenta.

Anònim ha dit...

No sé qué concepto de "trempera" tiene el anónimo número tres. Si es el mismo que el del crñítco de la vanguardia, que se lo hagan mirar.

Voll-Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona ha dit...

El blog comença a rebre comentaris. La millor reflexió (bona o dolenta) tindrà premi: entrades més Voll-Damm. ¿Us hi apunteu?

Normes: educació i intentar respectar l'ortografia, la sintaxi i els altres, tinguin l'opinió que tinguin.

Anònim ha dit...

Un concert impressionant, meravellós i únic. No existeixen paraules per definir la qualitat musical del concert que el quartet de Wayne Shorter ens va regalar a la sessió inaugural del Voll-Damm Festival de Jazz de Barcelona. La màgia i la força interpretativa dels quatre musics va superar amb escreix qualsevol expectativa.

Anònim ha dit...

Soc l´anonim 3,en primer lloc demanar-vos disculpes per l´ortografia i sintaxi i agraïr-vos les respostes que crec hem serviran de referència.
Segurament el meu primer escrit os haura ferit la sensibilitat, però francament, l´intenció era reflecti la meva decepció devant, segurament una de les llegendes del jazz,de Art Blakey amb Hubart, finsa Wheather Report amb Pastorios i cia,pasant pel omnipresent Miles(tocar amb ell, tenia que ser la bomba).Com molt bé dieu, l´art te infinitat d´interpretacions.Per Mariano va ser una nit Magica, per a mi, va faltar fraseig,sonoritat i concretament shorter no el vaig sentir en cap moment integrat(empastat) dins el grup.En la sencillesa i sobrietat,podem trobar matisos i textures musicals extraordinaries,pero jo, no les vaig saber apreciar ,hem fot!!!!.
Segur , que dins la seva irreverència tecnica , que traspasa els clasics esquemes jazzistics,puc trovar léxplicació del meu desenamorament.Un llenguatge introspectiu i agosarat, que com Coltrane(Live in Paris),derrotxaba infinitat d´experiències trencaba totes les recles, per mirar-nos a tots a vista d´ocell.
Segurament,un comentari sabi del Sr. Mallofre,´podria treurem de dubtes.....
Tot, i el meu critic comentari, reconec que la plasticitat de sShorter, al llarg de la seua carrera, es per treures el barret.
I, com no, ens segirem veien a Marcus Miller i Bill evans, aixó no quedara aqui,Segur que disfrutarem de valent i "tremparem",
que es un calificatiu molt de music...i no cal que ens ho fem mirar.
Gracies pel festival,any rera any, i per l´oportunitat de dir la meva.
JPelle de Can Vellana.

Anònim ha dit...

música contemporània interpretada amb delicadesa més pròpia de les interpretacions cambrístiques (igual que la exposició dels temes o la durada de les evolucions). Stravinski per quartet. Quins dinàmics!, quina qualitat acústica!, quins musicassos!... una veritable lliçó de pes formal dins les tendències jazzístiques actuals.

Anònim ha dit...

Fantastic, Fabulous, Formidable, Fincreible

Anònim ha dit...

Que suerte la de ser musico a veces! Llegue a Barna el 28 mismo muy temprano desde NY, ese mismo dia teniamos ensayos con los Afines para unos bolos en Galicia y Jamboree. "Tenemos que terminar 8.30 porque tengo entradas para Shorter" advierte Ninho Xirgu, hidalgo companhero que consigue una sala pa ensayar en la ESMUC...uy! al lado del Auditori! Asi me entero yo que tocaba el Maestro en Barna ese dia, es que leo muy poco las noticias...Terminamos ensayo 8.30 y salimos, la creme del jazz catala circunvolotea la colmena avidos de libar, zumbidos por doquier, excitacion de adolescentes en el primer baile. Hormonas arriba, me abrazo con amigos queridos a los que da gusto ver, y saludo con la mano a algun otro, todos con su entrada pal festin, y yo con jet lag y mas seco que la lengua de Vicente (el gato de Gorka). me digo "el No ya lo tengo", que es un dicho que dervia de "el Argenti(No) ya lo tengo, y con mi desfachatez (que nunca madure), le pido una invitacion a uno de los Altos Mandos (se reserva su nombre para evitarle futuros mangazos, ya que el enjambre de musicos argentinos no para de aumentar por estas tierras). Entrada y sonrisa me guardo en los bolsillos, y me clavo uno de los mejores conciertos que vi en bastante tiempo, y eso que en NY se ven cosas. No hay nada que se pueda agregar de estos 4 sujetos, especialmente de Shorter, que ya da una clase magistral simplemente eligiendo donde tocar y donde no, para que hablar de cuando toca! Pero lo mas bestia, la reflexion creo mas interesante que nos ha de generar a los musicos es el sentido de la alegria, del riesgo, la actitud de escarbar todo el rato como cienpies furiosos, buscando donde estaba la musica que se les habia escapado en el compas anterior. Cazadores compulsivos de mariposas de colores, y con las mejores redes. Pero saben cual es la mejor noticia, companys musics: que eso esta al alcance de todos!!! Cada uno a su nivel, las mariposas estan en todos lados, y redes todos tenemos, lo que hay que tener claro es que el unico lugar donde vive la musica que nos emociona, es alli. Y salir a buscarla, que todo no es mas que un juego. O no lo han visto el otro dia??!!
Emilio Solla

Unknown ha dit...

para anonimo 3:

- el jazz no te futur, desde ya, porque solo es Presente
- la musica no se ha de entender, se ha de sentir, o no.
- con gusto le acompanhare a las jam sessions que usted frecuenta: las que conozco yo, en Barna, Buenos Aires o NY o Moscu, estan plagadas de cretinos que se pasan el dia estudiando escalas, se aduenan del escenario y tocan solos larguisimos y soporiferos, compitiendo con el saxo de al lado a ver "quien la tiene mas grande", como cantaba Serrat. En cambio, creo que no podremos encontrar ni un disco, ni un concierto, ni un miserable compas, donde lo que shorter haya tocado o no tocado, no haya sido un statement lleno de significado y belleza y verdad. Su comparacion resulta francamente desacertada, sino hilarante.
Emilio Solla

Anònim ha dit...

Para Emilio (y para Anónimo 3):

Otra comparación hilarante es la del critico de La Vanguardia. El tipo es tan tonto que es capaz de decir que echó en fgalta en el concierto más referencias a MIles.

¿Esta gente paga entrada? ¿Les dan dinero por las tonterías que escriben?

Anònim ha dit...

Soc el pesat de l´anonim 3,vull agraïr a l´organització les pistes de The NY Times i la biogafia de Mercier Petjades sobre Shorter.He dádmetra la meva ignorancia,el meu primer escrit tenia que dir: m´esperaba una altra cosa!!!!!, mai carregar-me un concert, que tots vau trobar extraordinari.Ara, no entinc cap dubta,en la senzillesa esta la bellesa.....Ja te raó,l´Emilio, quan diu que no cal botifarrades ni parafrajades , que no diuen res,que sols es mostra el poder "de quien la tiene mas grande"....M´agradat el teu aclariment,i segur que m´encantaria sentir gent al teu costat.Que bo, seria, anar a un concert, i que quan acabes poder comentar-lo amb la gent que en sap, segur que tots n´aprendriem.Jo el primer!!!! Repeteixo, gracies a tots; Ah!!!,jo també soc dels que pensa que el jazz no s´escolta, es SENT.